Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La Festa Major i el model festiu català

La Muixeranga d'Algemesí

La Muixeranga d’Algemesí

Les dècades dels setanta i vuitanta del segle xx contemplaren un ampli moviment de recuperació de l’activitat festiva de caràcter tradicional i popular. Aquest moviment coincidí, en el temps i en l’esperit, amb la recuperació política democràtica. L’any 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals després de la dictadura. A la gran majoria dels ajuntaments, els consistoris els formaren les forces antifranquistes, que es proposaren recuperar l’espai públic per a l’activitat popular. L’Ajuntament de Barcelona, amb aquesta sensibilitat, es proposà renovar la Festa Major de la ciutat, la Mercè, que en aquells anys es trobava en un estat de decadència quasi absoluta. La Mercè havia nascut, com a festivitat barcelonina, el 1871, quan l’Ajuntament confeccionà per primera vegada un programa d’actes extraordinari. Amb anterioritat a aquesta data, Barcelona no celebrava una festa que englobés tota la ciutat, sinó que cada antiga població de les que la conformaven celebrava la seva patrona o patró. El naixent sentiment del catalanisme noucentista, que disposà de diversos càrrecs a la Casa de la Ciutat (Francesc Cambó en fou regidor el 1901), anà donant forma a la nounada Festa Major de la Mercè, afegint a les celebracions eminentment religioses activitats civils contemporànies. Si a principis del segle xx eren els concursos de cors de Clavé, el 1902 s’inaugurà amb una trobada dels gegants de Catalunya. I així aquella Festa de la Mercè s’anà fent popular i moderna: d’una banda, popular amb les aportacions d’espectacles tradicionals que es feien venir de comarques, i, de l’altra, moderna amb les exposicions que s’hi celebraren, el 1888 l’Exposició Universal i el 1929 l’Exposició Internacional. Els esports i l’incipient art audiovisual: la fotografia, el cinema i la música ballable (que ja podia reproduir-se mecànicament) van anar-se incorporant a la nova Festa Major, hereva de la vella festa patronal; aquella vella festa patronal que arreu ja feia anys que s’havia apropiat de les representacions i entremesos festius i corporatius més espectaculars del Corpus. Podem constatar, doncs, com ja durant el primer terç del segle xx, la Festa Major de Barcelona —i la de les ciutats industrials i comercials, que la prenien de mirall—, havia assumit, juntament amb la tradició, els nous exercicis moderns dels esports, sobretot el futbol, l’atletisme i el ciclisme, així com les novetats de la fotografia i el cinema. Amb tot aquest aparat al carrer, el catalanisme cívic militant assajà de construir un model de festa català, partint de tot l’aparell paraescènic que hem dibuixat, i sobretot afegint-hi la divulgació de la nova sardana, una dansa nascuda a la Catalunya Vella que es projectà com a dansa nacional. La ciutat, amb la Festa de la Mercè, va projectar el seu model arreu del país, un model que cap als anys seixanta, per diverses causes —com les prohibicions del franquisme, l’entrada a la societat de consum, l’emergent turisme de vacances, etc.—, havia estat en franca decadència.

Tot i així, com s’ha dit al principi, cap a les dècades dels setanta i vuitanta, a l’escalf d’una voluntat política i cultural de recuperació arreu del país, la festa al carrer aparegué com a eix de crides i activitats cíviques. A Barcelona, la nova Mercè es conformà a partir d’un model de festa que ja no es basava tant en aquella sensibilitat de principis del xx, d’ideari noucentista i de sensibilitats de la Catalunya Vella, i acollí amb entusiasme un patró festiu que partia de la Catalunya Nova, del Camp de Tarragona i el Penedès/Garraf. Aquest últim model s’havia popularitzat amb la divulgació que en feien els mitjans: castells, entremesos festius, dracs i els diables de foc, etc., uns elements festius ben vius en aquestes comarques. Aquest model, a part de la riquesa folklòrica que té, se sustentava —i se sustenta— en la posada en escena, en una litúrgia d’actes esglaonats, compactes, molt ben estructurats i que els participants a la festa, els festers, observen amb precisió seguint el protocol al peu de la lletra. L’obertura de la festa és la vigília,que sol començar amb un acte culte, generalment la lectura del pregó o la benvinguda a la festa, a càrrec d’alguna personalitat rellevant; després hi ha la celebració nocturna de balls i concerts de música en espais públics, amb un patró pròxim a les revetlles d’estiu; l’endemà hi ha el dia principal de la festa, que invariablement comença amb les matinades,amb instruments musicals tradicionals, seguit de la cercavila, o processó de l’ofici religiós, on participen tots els entremesos i balls provinents de la vella festa del Corpus, més les autoritatsmunicipals; un migdia que sol dedicar-se a una gran actuació de castells i els altres exercicis populars; una tarda d’activitats festives que van des dels esports fins a les activitats escèniques al carrer, i una nit amb més revetlles populars que es tanca amb un gran castell de focs artificials. Aquella nova Mercè oferí a la cultura popular festiva catalana una de les activitats més rellevants, i gairebé indispensables, en tota festa major actual: el correfoc. Tant l’activitat com la seva denominació nasqueren l’any 1979 en ocasió d’una trobada de dracs de Catalunya, on només se’n localitzaren sis: el de Vilanova i la Geltrú, el de Sitges i Sant Pere de Ribes (al Penedès-Garraf), el de Vilafranca (a l’Alt Penedès), el d’Olot (la Garrotxa) el de Solsona i la Guita de Berga —tot i que aquests dos darrers no hi assistiren—. Per suplir l’absència de dracs, van convidar-hi dues de les poques colles de diables —totes, radicades en poblacions de la regió de l’Alt Camp/Penedès— que existien en aquell moment, els diables de Vilanova i la Geltrú i els de l’Arboç (Baix Penedès). D’aquella trobada de dracs nasqué el Correfoc a la nova Mercè de Barcelona.

Del meu llibre, d’aparició propera, CADA DIA ÉS FESTA

Single Post Navigation

2 thoughts on “La Festa Major i el model festiu català

  1. Jaume Pérez on said:

    Espero amb delit la publicació d’aquest nou llibre
    Jaume Pérez

  2. Tot arribarà, tot arribarà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: