Bienve Moya

Llegendes d'arreu

De la categoria dels costums.

cropped-nen-adtronauta.jpg«I Numa Pompili, primer rei de Roma després de Ròmul, un cop la ciutat va estar fundada per la força de les armes es disposà a fundar-la de bell nou amb el dret, les lleis i els costums».

Encapçalar aquest article amb una cita tant ostentosa no l’hauríeu de contemplar com un excés presumptuós, o un propòsit efectista o pedant. Simplement es pretén indicar com d’importants són per a la vida de la societat aquest fets, tinguts per banals, que avui coneixem com costums o tradicions. tan o són de transcendents, que l’elaborador de la historia de Roma, Titus Libi, quan es decidí a enumerar les bases amb les quals el mític fundador la ciutat, «un cop l’hagués creat per les armes, pel dret i les lleis, no s’oblidà dels costums», dels rituals i la litúrgia que dia rere dia relligaven els romans amb la seva ciutat, amb la seva societat.

A principis del segle XXI, els costums, es considera com que hagin de ser cosa del passat, sembla que hem decidit que podríem prescindir-ne, o que puguin ser creats i recreats segons les conveniències. I ben segur que alguna cosa hi ha de cert en aquest parer; la propaganda (comercial o política), això que anomenem marketing, ho demostraria; de fet el mateix historiador ho proclama sense pudor: «es disposà a fundar-la de bell nou amb el dret, les lleis i els costums». Però ─sempre hi ha un però─ caldrà fer-ho, cal que algú ho faci I un cop fet, i punt més important que el primer, cal que el confeccionador l’hagi encertada, que allò que ha compost hagi resultat plausible i s’hagi assumit, maniobra no gens facil.

No és gens facil perquè els costums, com ja s’explicita a principi del text, no són una condició natural ─natural en sentit de la seva existència pre humanització com la gana o la son─ no són un territori mental automàtic. Els costums ─que d’ara en endavant també anomenarem, la Festa, recolzantme en una opinió d’Odo Marquard, que cito més endavant─ són una creació humana i, en tant que humana, arbitrària, junt amb les lleis i l’ordre, i adhuc la força; són un suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. Són, també, una relació inevitable amb el medi: amb el treball, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, amb l’oci, etc. Des d’aquesta òptica, els costums són una eina bàsica per a la socialització dels joves i són essencials per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. «Per la seva excentricitat respecte de la vida, l’home necessita la festa [els costums]. Viure la seva vida és la quotidianitat de l’home; distanciar-se de la seva vida, la festa.»[1] Això mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi humà, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens, a propòsit del joc entre els homes, ens informa que és una provatura, un tempteig i que, per aquesta raó, entre d’altres, el joc usa la facècia, el “no anar de veres”; i que, per tant, allò que fem jugant, dins el terreny de la facècia, no ha de portar conseqüències severes, perquè, alliberant el joc de transcendència, en sortirem tots beneficiats: jugant, festejant, aprendrem per al futur, és a dir, ens socialitzarem.

 

 

[1]              Odo Marquard, «Pequeña filosofía de la fiesta», p. 360.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: