València comença al Garraf

El Pep Piera, amic, i poeta de la Safor:“Truca’m, amor, la porta;/com el vidre tremola un instant./Quan el vent acarona l’arbreda,/així t’espere, jo, paraula oferta, goig”, en Pep Piera, un migdia de festa, sol radiant, música mig morisca de gralles i tabalet, a la plaça ─nosaltres al taulell del celler─, va dir-me: ─«Xe, Bienve, açò és com si València començara passat el Garraf, tirant avall». I vam brindar amb aquest vi que al Penedès seguim dient-ne xampany, no chanpagne ni champaña, ni tant sols cava. I és ben cert. Si més  no en relació a la festa, a com celebrar-la, a la intensitat de viure-la, València comença més ençà del Llobregat (situeu-me a Vilanova i la Geltrú). Més enllà, la festa és diferent, ho és en intensitat i compromís. No dic millor ni pitjor, simplement diferent. Tinc altres amics ─amb els quals brindem al mateix celler─ què, és precisament aquesta intensitat que troben excessiva, que els disgusta: «sembleu valencians», exclamen amb to reprovatori. En la meva experiència de barcelonauta (Pep Albanell, El Barcelonauta; la Magrana 1995) m’he trobat sovint, massa sovint, persones que coneixent extensament la Catalunya vella, l’Empordà i els Pirineus, on hi fan vacances i caps de setmana, són incapaços de calcular amb quan de temps ets pots plantar des de Barcelona a Valls, o Reus; i ja no et dic saber si Tortosa és a peu d’autopista, o si pots anar-hi en tren. O sigui, que més enllà dels rudiments escolars, desconeixen pràcticament què s’hi pot fer i què pot ser digne de visitar a les poblacions citades de la Catalunya Nova, ultra d’afartar-se a les calçotades. Aquest desconeixement de la part sud i oest del país és una mancança prou greu, al meu entendre, és clar, i potser m’extralimito A mi, personalment, em sembla que ja fa massa temps que dura la broma, la especial dedicació per la Catalunya de dalt (la vella), no dic que no la mereixi, però… No m’ho negaran en relació a la xarxa viària: l’eix tranversal va de Girona fins Vic i Manresa (encara com van caure que s’arribés a Cervera i Lleida) arreplegant, a mig camí, els qui baixen de la Cerdanya, en canvi l’eix Tarragona, Valls, Montblanc i Lleida… si te he visto no me acuerdo. Potser és que els seus (també nostres?) dirigents pensen que ja n’hi ha prou dedicant la Catalunya de baix (Nova) a fàbriques d’energia (atòmica i eòlica) i a les essències pàtries de Poblet, Vallbona i Santes Creus, on es podreixen les sagrades restes (les que queden) dels Comtes reis. Home, sí fins hi tot la Sara del Cabré (pg. 808, la Butxaca), ha de fugir a Cadaqués, podent-ho fer a Sitges, que, total, està a quatre passes del melic del món