Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Cultura a l’espai públic (Snops o imbècils, o a la inversa)

Pista gelUn altre any l’ambientació de l’espai públic dels dies de Nadal em porta a considerar la curtedat d’imaginació, i la manca de qualitat d’idees de certs sectors de la nostra societat, a l’hora d’invertir en imatge pública i transformar-la en riquesa, en enriquiment cultural i material.

Ara fa uns trenta anys, vam poder advertir com la vella dinàmica de vol gallinaci en el tractament e l’espai públic, canviava. Vam poder advertir com aquella rància política d’imatge pública de les doctrines del Ministerio de Información y Turismo fraguista i franquista, repetitiva i mancada de tota imaginació, va semblar que, per fi, quedava superada. Les noves institucions sorgides de la democràcia van invertir intel·ligentment en dinamitzar l’espai públic en manifestacions i activitats amb la volutat de posar-se al dia amb la resta d’Europa. El carrer va ser ocupat per activitats i espectacles que, per un cantó recuperaven el to i els colors de la nostra mediterranietat ─parlo de la recuperació i reinvenció de la cultura popular festiva─ i per altre cantó les arts de carrer: el teatre de carrer, el circ, la música en l’espai públic. Aquest espai de temps, vint anys (o trenta, sent optimista), va permetre que tota una generació de joves poguessin orientar un futur laboral encaminat cap a les arts de l’oci cultural: des del teatre i la música, fins  a senzillament els treballs en parcs temàtics. Una sortida laboral que ens apropava a polítiques semblants dels nostres veïns europeus. Alhora, també l’activitat privada abocada a l’espai públic, em refereixo al comerç, col·laborà, de bon principi, en aquesta dinàmica: el comerç va adoptar els nous models culturals per a fer-se conèixer i promocionar-se en els espais públics on radiquen els seus establiments. Torno a insistir, tota una generació va veure en aquesta proposta un eiximent a una futura dedicació laboral, actors, músics, gent del circ, van enfocar la seva promoció professional cap a aquest camp, un camp que funcionava, i funciona, amb regularitat en altres països europeus, França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, considerant-se avui, una sortida laboral normal per a sectors de la població.

Però, com altres vegades ha degut esdevenir en la nostra història local, aquell moviment social, aquella política adoptada amb optimisme pels estaments oficials i part de la iniciativa privada, s’ha estroncat súbitament, deixant a l’estacada laboral a l’ampli ventall de professionals, actors i músic sobretot, que van confiar-s’hi.  Amb el toc d’alarma de la “crisi” s’ha tallat la inversió dedicada a aquesta política pública, i tornen els vells hàbits fraguistes de tall Información y turismo, miserables i inimaginatius. Dic que, la “crisi” només és una excusa perquè la crisi també actua a la resta de països europeus, i, en canvi, no s’ha suspès la política pública de recolzament a la cultura (ni a la del carrer), simplement s’ha moderat, s’ha remodelat. Però aquí, no s’ha moderat, aquí senzillament s’ha suspès, l’ha suspès el govern central, l’ha quasi suspès el govern de la Generalitat, l’han quasi suspès la majoria d’ajuntaments, i l’ha suspès la iniciativa privada (el comerç). S’ha suspès i, pitjor encara, s’han reprès els vells i nefastos hàbits hispans. Ara m’explicaré: a la població on visc (i la prendrem com un exemple, un mal exemple, però il·lustratiu), l’adveniment de la democràcia, va permetre que l’espai públic esdevingués camp d’activitats festives amb uns mínims d’originalitat i, sobretot, de qualitat artística. En l’observança i discussió d’aquesta qualitat (qüestió principal d’aquest article) hi va col·laborar tan la iniciativa pública, com la privada. El cicle del Nadal, per exemple, va permetre atorgar un to de qualitat a les manifestacions públiques d’aquests dies, des del “pessebre” de la Plaça, al seguit de petites, o més grans, activitats, escèniques i musicals, escampades per la ciutat, al carrer i als locals. Activitats que facilitaven un aire amable i de relació social en la població. Cal fer notar que el petit comerç ─la fira─ a l’espai públic, quan s’aconsegueix uns mínims de qualitat dels productes que s’ofereixen, és un excel·lent espai de relacions sociables, provocadora d’empaties, i aquest és un temps de fires, excel·lent. Per altre part, i no menys important, aquesta política de qualitat, va permetre confegir un calendari laboral, que s’estén al llarg de l’any, a aquest sector de la població que ha  optat, en aquesta etapa post industrial en que vivim, per orientar, com a la resta d’ d’Europa, la seva professionalització cap a l’activitat de l’oci cultural, obrint, entre els joves, un nou mercat laboral, que amb anterioritat no existia al país. Des de fa tres o quatre anys, aquella voluntat pedagògica d’ambientar la ciutat dins l’esfera d’un Nadal amable, no consumista, i mostra de prestigi de la cultura pública, s’ha trencat. L’oferta municipal s’ha resumit en la instal·lació d’una esperpèntica pista de gel, de pretensiosa i falsa ostentació cosmopolita (Holliwodiana), que rodejada de marques que exploten el Nadal comercial i consumista, donen a la ciutat un to de carrincloneria provinciana; to que vull creure que no deu ser, precisament, el que pretenen els seus promotors, públics i privats; però ha resultat així, la xaroneria i la desinformació es paguen cara. Atrament cal observar que la despesa del lloguer de la tal extravagància comporta que aquesta quantitat avui va a parar a la caixa d’una sola empresa industrial la qual, precisament, no es dedica a invertir en crear llocs de treball en el camp de la cultura i l’espectacle, si no és de peonatge poc qualificat. En suma que aquells pressupostos que fins fa uns anys coadjuvaven a nodrir les possibilitats laborals en el sector cultural, que alhora, al llarg de l’any, cooperava en fer de la ciutat un espai culte i qualitatiu, avui ajuda a engrossir negocis que, en raó del seu legítim benefici industrial, desvien aquestes aportacions cap a un capital que tan s’inverteix avui en pistes de gel, com demà en fàbriques de waters. En fi, aquesta situació que he detallat en relació a la ciutat on visc i en la celebració del cicle de Nadal, per desgràcia, crec que podem aplicar-la (modulant els detalls) a la gran majoria de ciutats catalanes i l’activitat cultural i espectacular que, avui, s’hi genera; tan per part de la iniciativa privada, com la pública.

I tornant al principi, no puc deixar d’observar que hem tornat a una política cultural de la badoqueria i la imbecil·litat, o, en el millor dels casos, de l’esnobisme o falsa modernitat. La mateixa falsa modernitat que va decidir-nos a destrossar els paisatge urbà de la gran majoria de places i carrers del país, enderrocant vells edificis que donaven personalitat als conjunts urbans, substituint-los per mones de pasqua modernes (modernes segons cada una de les èpoques que va decidir balafiar el seu patrimoni), i que, avui, ha anorreat per sempre la personalitat de la majoria de les nostres viles, aconseguida amb el decantament dels temps i la intel·ligència de l’home. No tenim remei!

Anuncis

Single Post Navigation

4 thoughts on “Cultura a l’espai públic (Snops o imbècils, o a la inversa)

  1. Sebastià Serra on said:

    Totalment d’acord Bienve,
    la meva infantesa va coincidir amb l’inici d’aquests vint anys de la recuperació de l’espai públic i tota aquella explosió després de tanta contenció. No sé si allò va servir perquè ara em dediqui a dibuixar, però m’agrada pensar que alguna cosa hi va tenir a veure.
    Això que dius de la despersonalització de les nostres ciutats i viles és d’aquelles coses que em produeixen una gran tristesa perquè és irrecuperable. Sort que va petar la bombolla immobiliària que no respectava ni els edificis catalogats.
    Una abraçada i, malgrat tot, bones festes!

    Sebastià

  2. Heribert Masana on said:

    Senzillament CHAPEAU!! Espero que l’article en qüestió el publiquin diaris locals i del país. A nivell de Vilanova, a més d’un i d’una els hi hauria de caure la cara de vergonya, però com que fa temps que l’han perdut, doncs, allò que dius tu: no tenim remei!!

    Salut i una abraçada!!

  3. Celebro que gent més jove que jo ho vegi com jo ho veig, em dona esperances de que la bonança pot tornar. Si no fos així fora desesperant.
    Estic segur, Sebastià, que deixant a banda que el teu art és un esforç personal ben teu, tal com dius, l’ambient social del moment, hi deuria influir. Una societat equilibrada, amb interès per la qualitat més que per la quantitat, crea una societat equilibrada més interessada per la qualitat que per la “farda”.
    No, no ho publicarà la premsa local, Heribert, perquè no els hi portaré; no cal, acostuma a tenir la mateixa eficàcia que quan ho penjo al meu blog, o sigui que…
    Un bon Nadal amb qualitat de relacions humanes és el que espero i desitjo.

  4. Jaume Pérez Camps on said:

    Totalment d’acord. Però per mi els millors nadal foren els de la meva infantesa (anys 50/60) malgrat el control franquista que jo a les hores no podia aprecia. A la meva ciutat, Vic, no hi havien les “lluminaries” però teniem els pessebres, el fe cagar el tió,la tómbola de casa caritat, etc . Se que tot això sona a nostàlgia o melancolia. Podria dir molt més, l’influencia de les àrees comercials, d’enganxifoses nadales als altaveus al carrer…
    Bé deixo la parrafada
    Bon Nadal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: