Bienve Moya

Llegendes d'arreu

L’actual Teatre de carrer i els espectacles tradicionals de la festa

passióComediants, la companyia de Teatre de carrer catalana, han portat a escena la Patum, espectacle tradicional de la ciutat de Berga, recentment declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Això vol dir que un grup del gènere teatral denominat Teatre de carrer (Théâtre dans la rue) posarà en escena un espectacle popular concebut en un principi per representar-se en l’espai públic. L’encàrrec a la companyia ha estat fet pel mateix Patronat de la Patum , o sigui que Comediants no s’ha pres la guerra del seu compte, per contra, curant-se en salut, el seu director, Jaume Bernadet , a declarat que, segons ell, «originàriament vam ser molt mal vistos per la Patum, perquè ens inspiràvem en parts d’ella refent-la, i ara el patronat ens ha demanat que fem alguna cosa amb la seva música. És una paradoxa que ens ve molt  de gust.» Jo, personalment, no crec que hi hagi res de paradoxal en què els professionals del Teatre de carrer (Théâtre dans la rue) i les immemorials arts escèniques de la festa tradicional, coincideixin. No considero que Jaume Bernadet i la resta de la companyia, es puguin sentir d’altra manera que satisfets, ja que, per una banda hi tenen tot el dret (són professionals de trasmudar en ficció l’observació de la realitat), i, a més, el treball que han dut a terme fins avui, en aquest camp, ha estat excel·lent. El popular i tradicional teatre per al carrer, antiquíssim espectacle de la cultura catalana i mediterrània, des de les processons dels Corpus fins als Balls parlats i les moixigangues, ha estat, gairebé sempre ben interpretat per Comediants i algunes altres companyies, com ara Xarxa teatre, al País Valencià .

Una altra qüestió és observar les coincidències, no sempre ben resoltes, d’aquestes dues activitats artístiques, un, el vell espectacle popular al carrer, en què els actors es representen a ells mateixos i sense ànim de professionalitzar-se ( encara que alguns d’ells pugui assolir cotes de qualitat interpretativa), i una altra l’actual dedicació d’una part dels professionals de la faràndula, al Teatre de carrer. Perquè certament aquest gènere, el Teatre de carrer, al nostre país té una tradició relativament nova, de la qual ( si no pretenem fer-la procedir dels antics joglars, titellaires, saltimbanquis, gitanos de la cabra, etc., I jo diria que no és exactament el cas) no se’n tenen noticies més enllà dels anys setanta, amb l’estada a Barcelona (i no recordo si en alguna sessió del malaguanyat Festival de teatre a Sitges) del mim anglès Lindsay Kemp, o de la companyia nord-americana Breat and Puppet anunciada amb el confiat i optimista eslògan de: «el teatre com a denúncia i com a festa . Circ , música , titelles , gegants , acrobàcia …»

Avui el Teatre de carrer, suporta l’ofec de la crisi amb més penalitats que les altres arts escèniques en espais tancats. Dues són, al meu parer, les raons que han portat a les companyies del gènere a aquest estat de desemparament. La primera sense dubte es deu a la crisi conjuntural, econòmica i social que sofrir: el Teatre de carrer es representa en l’espai públic i conseqüentment necessita, o fins a la data ha necessitat, la concurrència de l’administració per sufragar, no tan sols per fer-se càrrec del caixet de la companyia sinó també perquè l’espai on es posa en escena cal adequar-lo i tancar-lo a altres usos. La segona (i si tinguéssim espai podríem seguir en això), la segona és que, sens dubte, almenys al nostre país, al gènere li ha arribat ─passades dues generacions de actuants─ el moment de replantejar i reconsiderar la seva funció ─seva funció com a artistes lliure─ dins de la societat actual . Una societat, la de principis del segle XXI, que sembla que ja no disposarà (o no voldrà disposar) de l’alegria econòmica per a esdeveniments artístics com el que ens ocupa ─almenys per un llarg espai de temps─ de la què ha gaudit aquests últims anys. En tot cas, es fa evident que haurà de tornar a presentar i plantejar als nous dirigents (socials, polítics i econòmics), la seva funció dins de la societat. Les velles companyies de joglars, saltimbanquis i actors, les que en el nostre país encara van estar en actiu fins els anys trenta del XX, eren conscients que, d’una manera o altra, barataven benestar per espais de llibertat, vull dir que, sovint, el catxet de les velles companyies de carrer es resolia simplement amb passar el barret . Avui, el concepte benestar ─per a la nostra sort─ no es limita, ni de bon tros, al qual podien aspirar aquells vells comediants, és per aquesta raó, que, des del principi, he apuntat se’ns fa difícil de veure als actuals actors com hereus d’aquells vells practicants de l’escena: joglars, mims, comediants, saltimbanquis…

Aquest gènere que coneixem com Teatre de carrer, va néixer en una circumstància política i social molt concreta, com una extensió de les possibilitats per a la creació escènica a Europa, que viabilizaba l’assoliment de la societat del benestar, després de la segona guerra mundial; que a nosaltres, com sempre, ens va arribar amb vint anys de retard. Una circumstància política i social que tal com es llegia en el cartell de la “Campanya municipal de teatre” de Barcelona , el 1977, ens permetia creure en la possible mixturizació d’un «teatre com a denúncia i com a festa. Circ, música, titelles, gegants, acrobàcia.». Una circumstància, la situació econòmica i política d’avui, que, malauradament, ja no és la que mou la societat, i que obliga, de grau o per força, a moure’ns nosaltres. Si es pretén continuar el projecte d’aquells creadors que, a partir dels cinquanta a tot el món occidental, i en l’últim terç del XX al nostre país, van crear un nou gènere escènic amb la voluntat d’incloure ─en un totum revolutum─ el “teatre com a denúncia i com a festa. Circ, música, titelles, gegants, acrobàcia» , aquest teatre de carrer, hereu, en certa manera a Europa, de la tradició dels antics espectacles de la tradició medieval, renaixentista i popular; els vells comediants, saltimbanquis i gitanos de la cabra, i també, més directament, de les propostes USA dels beat i beatnik i del festival de Woodstock, caldrà buscar i trobar nous raonaments, ressorts i atractius que ho facin possible dins de la formulació en què es mou , i previsiblement es mourà durant molt de temps, aquest nou cicle polític i econòmic en el qual ja ens trobem.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: