Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La “negra” i la cultura popular

cua de pallaHom tendeix a identificar cultura popular amb cultura tradicional ─aquí per tradicional entendrem qualsevol activitat que no sigui de rabiosa contemporaneïtat. Però per cultura popular hauríem d’entendre tota dinàmica de relacions humanes (artistica, festiva, literària…) que és practicada entre els sectors populars de la societat ─intentant d’excloure (si és possible) allò que denominaríem cultura comercial. A través d’aquest prisma, cultura popular fora tota activitat generada pels dits sectors populars, tant lluny com sigui possible del consumisme. Sota aquesta percepció la cultura popular apareix tot arreu; també ─i d’aquí el títol─ en la novel·la negra. Com, d’altra banda, hauria de semblar-nos del tot lògic ja que el gènere es mou, en la majoria dels cassos, en ambients que es donen dins les classes populars: la briva, l’hampa, el lumpen no sol viure en els barris benestants (encara que sí que hi viuen els seus protectors). Un cas ben notable fora el de les novel·les de Georges Simenon i el comissari Maigret. Els assumptes de Maigret, solen mostrar-nos les classes populars de París. En el cas de ‘Signat Picpus’, per posar un exemple, trobem una preciosa descripció de com passen els caps de setmana els parisins de classe mitja baixa: pescant, o fent veure que pesquen, en una fonda vora el Sena, gaudint d’un fresc blaquet, dessota la parra de l’establiment. En aquell ambient d’esbarjo popular el comissari resol d’estrafolari cas de ‘Signat Picpus’, quan se n’adona de la trucada pesca del senyor Bloise, que ell ha examinat bé, advertint que «no hi ha més difícil d’arrencar de l’ham que aquests peixos tant voraços del riu» i «els dos peixos del senyor Bloise no tenen cap ferida», i Isidore (l’hostaler) «ha pescat amb xarxa tota la nit». Però la principal raó que m’ha dut a la confecció d’un article sobre “la negra” i la cultura popular ha estat una obra de Pierre Véry, ‘Els desapareguts de Saint-Agil’. L’art de bastir i retolar capçaleres d’establiments comercials ha estat fins avui d’una imaginativa creativitat popular. En la mencionada novel·la, l’autor presenta un sorprenent comerç titulat Manefacture française d’Armes et Cycles de Saint-Etienne. Armes i bicicletes! Quina mena d’establiment és aquest? La meva experiència ciclista mai m’ha dut a botigues on armes i bicis fessin joc. Però, en canvi la meva experiència en les arts del Teatre al carrer, que a França anomenen, més encertadament, Arts dans la rue, va portar-me el records d’uns magatzems de la ciutat d’Orlhac (francès, Aurillac), seu d’uns dels festivals d’Arts dan la rue més importants d’Europa. Aquest establiment crec s’ajustava molt al comerç que descriu la novel·la, on caçadors i pescadors, muntanyencs, i tartarinescos excursionistes de cap de setmana certament podien aprovisionar-se. I no em direu que tots aquestes esbarjos no són afeccions popular. I ja que ens hem arribat a Orlhac,direm que aquesta població alvernesa, vora el Puy Mary (–Pas de Cayrol- vençut per Bahamontes,1963), va ser pàtria del Papa Gerbert (Silvestre II), el qual, l’any mil, passà pel monestir de Ripoll, on va aprendre-hi les xifres aràbigues, introduint el número zero en la cultura europea. A Orlhac, si mai us hi perdeu, advertireu que els fulletons turístics de la ciutat recorden que Ripoll, on va estar-s’hi el seu fill més il·lustre, cau als Pirineus, a Catalunya concretament.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: