Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Una història del litoral de Ponent: l’any dels negats

Baix a marA Baix a mar, a Vilanova i la Geltrú, encara avui els més vells es recorden, per haver-ho sentit dels seus pares, del “temporal de la desgràcia”. Aquella tempesta, una de les més horribles d’entre les moltes que al llarg de la història recent de la costa de Ponent, va succeir el 9 de novembre de 1886, dia de sant Teodor. La tempesta fou catastròfica, esparveradora; de les vint parelles de barques de bou de la flota que avarava a Vilanova se’n van perdre deu. De les dotacions d’aquestes deu només van salvar-se dotze pescadors, perdent-hi la vida entre les ones vint-i-dos homens entre adults i joves, que van deixar catorze viudes i trenta dos orfens.

El matí d’aquell dia el temps era abonançat, la mar es movia delicadament arrissada per un ponent suau. La flota, confiada en aquella bonança, feu mar enfora. Les tripulacions i remitgers, més algun desvagat dels que sempre correrien per la platja en cerca de naufragis més o menys fantasiosos, avararen les embarcacions fent lliscar les quilles per damunt dels pals ensebats.

Passat el migdia l’oratge es mogué cap a garbí, amb una mica més de força però no tanta que pogués causar alarma entre els pescadors. Pel novembre, però, el soles pon molt aviat, abans de les cinc solars, i ara, el cel  es cobria i el vent augmentava. Els patrons, advertits per la dita que assegura que “la mar com més té més brama”, cuitaren per tornar a l’empara de l’ampla rada local. Però així com s’apropaven a la costa, entre els caps de sant Gervasi i sant Cristòfol es formava una horrorosa barra escumejant on la mar bullia clamorosa. Aquella extensió d’aigua arrissada del matí esdevenia un abisme gris, revoltat i ominós; les ones, crestades de bromera, saltaven pertorbadores impel·lides pel vent. Només nou de les embarcacions aconseguiren arribar a la platja, i no sense grans esforços.

Per tot Baix a mar, des de dalt dels terrats, la gent provava de fer-se veure movent llençols i altres draps, avisant les barques perquè no s’atansessin a la platja, que es desviessin cap ports més segurs. Un nombre d’elles, afortunades, aconseguiren d’atracar al port de Barcelona capejant el temporal. Les restants van trobar-se d’imprevist en mig d’una turbulència indescriptible: les ones brincaven damunt la coberta com cavalls esverats, l’aigua entrava per arreu i els aterridors esculls entre sant Cristòfol i la punta de les coves cada vegada eren més a la vora. Atrapades dins un fort tiratge que havia pres el control de les naus, desplaçant els pilots, joguines d’un tràngol superbiós, el corrent les duia fatalment contra les erosionades antines, esmolades com ganivets, agusades com granítiques fulles d’atzavara. El vent repinxava i la visió es feia impossible entre el ruixim de les ones embravides que colpejaven els rostres . La força del corrent era inexorable, els ambons de l’orla no engolien més aigua, i per molts que fessin anar la bomba i la sàssola per eixicar, el nivell de l’aigua a la sentina era cap cop més alt. Finalment, governades per la borrasca, com alfàbies de joguina, sense altre pilot que les fúries desencadenades, les embarcacions es feren estelles contra els rompents entre imploracions d’auxili i súpliques esfereïdes abismades pels brams del mar.

Cinc de les deu barques perderen tota la tripulació; d’unes altres hi hagué cinc homes negats i cinc estalvis; els tripulants de les dues altres pogueren salvar-se no sense sofrir grans ferides i una eterna por al cor de per tota la vida. D’entre els pescadors negats, el més gran tenia 54 anys i el més jove deu. D’algunes famílies només va quedar viva la mare.

El sofriment i el dolor fou tan enorme i colpí de tal manera la gent de Baix a mar vilanovina, que sempre s’ha dit que aquella platja no se n’ha recuperat mai, mai ha tornat a ser com era abans de l’any dels negats.

(Història verídica, que s’ha fet llegenda entre els vilanovins de Baix a mar. També s’ha dit, però aquesta informació no és tan assumida per tots els relators, que els pescadors d’una platja veïna, no prestaren l’ajuda que hagués calgut en aquelles tràgiques circumstàncies ).

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: