Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Unamuno-Cervantes… Sancho i la cultura popular

sanchoMolts dels que escrivim, assaig, novel·la, simples articles com aquests, hem caigut en l’error, un dia, de pretendre fer crítica; no d’esdevenir crític, sinó de fer crítica d’alguna cosa que hem llegit i ens ha interessat, Jo també. Pla, que no va fer-ho per error, en Quadern Gris, opina sobre Unamuno i el Quixot, o més ben dir sobre l’autor del Quixot. El filòsof basc s’imagina Cervantes com un “picaro”. En canvi, Xenius, segueix Pla, el veu com un «“picaro” que esdevé /…/ un irònic trèmul d’estovat sentimentalisme». D’Unamuno, Pla, opina que «sempre ha estat /…/ un enorme confusionari». Seguint el raonament de Pla ─ja em disculpareu la pretensió─, jo també opino que Unamuno no va saber, o no va voler, entendre Cervantes, i confegí la seva pròpia idea del Quixot per a mayor gloria de les seves ─les d’Unamuno─ dèries místiques. Com podria Unamuno entendre Cervantes? Casumtot! En tot cas podem acceptar que el savi basc es modelés el seu personal Quixot, però no pas el del llibre de Cervantes. En això, però, i precisament en això, deu residir la glòria de la novel·la, la capacitat per deixar-se interpretar. Unamuno, un místic ple de comedimiento, ponderació, ple d’orgull intel·lectual: fem memòria amb quina altivesa, vorejant la temeritat extrema, abandonà Unamuno el franquisme, quan davant la plana dels generalots feixistes, aquell assassí descerebrat, Queipo de Llano, pronuncià el seu esgarrifós “Viva la Muerte!”. Sí, aquest gest se li ha de tenir en compte al filòsof, s’havia de ser extremadament valerós, fins l’arrogància suïcida, per reaccionar com ho va fer. En aquella situació sí que Unamuno actuà, a la mena de l’heroi de Cervantes, enfrontant-se amb valentia quixotesca a la demència descomunal dels trasgos i malandrines de la dictadura. Però ben segur que no ho hauria fet així Cervantes. Miguel de Cervantes Saavedra segur que no hagués respost amb aital imprudent gallardia; no s’ho podia permetre. En comparació a aquest gest del Quijote/Unamuno cal recordar com fou la vida de Cervantes, on precisament no s’hi compten gaires actes d’aquesta mena. ¿Qui no ha llegit les seves peces curtes assaborint l’idioma abrivat dels seus personatges, per adonar-se’n en quin ambient degué ser instruït? Amb qui deuria conviure diàriament Cervantes per assumir aquell florit i rufianesc vocabulari! Cervantes ─a mi m’agrada creure-ho─ sovint, s’expressa més per boca de Sancho, que no per la del seu patró. Però cal no fiar-se’n gaire de les meves opinions. Total, jo, com Sancho, prefereixo passar l’assolellada tarda sota un garrofer, de cara a la mar, comptant com van i venen les onades perquè sí, que no pas travessar ciutats i serres en cerca del risc i l’aventura. Pla, opinava que Cervantes era un «home mort de fam, de fàstic i de tristesa». I certament, alguna cosa així deuria ser, perquè contra el que generalment la novel·lística ha escampat, en el món de la briva, en el món rufianesc, que es toca amb el de la misèria, s’hi passa més gana que sacietat extensiva, més avorriment que no pas alegries, més tristesa que felicitat. Cervantes coneix de prop les classes populars. El Quixot és un bon “quadern” d’etnografia, i encara més ho són les seves novel·letes exemplars. D’aquí el meu interès per aquest llibre i tot allò que s’hi refereix, encara que sigui d’esquitllada. Un ha aprés tant sobre la continuïtat històrica del ball popular en l’amena lectura del passatge de les noces de Camacho, o en la divertida i alhora  il·lustrativa relació dels comediants que tornen de representar la seva mojiganga del dia de Corpus, com en algunes versades, i documentades obres d’antropologia acadèmica, sobretot quan alguns d’aquests treballs, a partir dels materials etnogràfics, pretenen endinsar-se, a més a més, en detalls sociològics i polítics de societats on realment només se les coneix per lleugers i aproximatius treballs de camp. «Don Quijote no era ni un boig ni un ximple —assegura Bloom—, sinó algú que jugava a ser cavaller errant». I em sembla que aquí l’encerta. El joc és una activitat voluntària, al contrari de la bogeria. Però, per què juguem? Per fugir dels terrors secrets? Per dispersar les aprensions domèstiques? Perquè juguem, podríem contestar-ho. Però, “a què juguem”? (en el doble sentit que el geni popular dona a la frase) sempre em quedarà una ombra no resolta.

 

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: