Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La pàtria com arma llancívola o com a projecte polític d’integració social.

provincia barcelonaAvui m’aturo a reflexionar sobre dos llibres que vaig llegir fa temps, però que sempre em ronden pel cap: Microcosmos de Claudio Magris, i Crònica d’una ciutat, de Pandelís Prevelakis. El segon va arribar a les meves mans gràcies al sistema d’intuïció que faig servir per adquirir algunes obres. L’altre va ser la recomanació d’un amic, pels mateixos dies. La qüestió és, però, que vaig trobar-me, sense sospitar-ho, amb dos llibres d’una temàtica pareguda vinguts a les mans per canals diferents, i l’afortunada casualitat de l’encontre va provocar que fossin llegits un darrere l’altre. Alhora aquest fortuït accident possibilità poder-los comparar, circumstància que possiblement no s’hauria donat si l’adquisició del de Pandelís Prevelakis hagués vingut per altre camí que l’atzar. Aleshores, gairebé segur que potser mai hauria vingut a discórrer sobre la qüestió, si més no en la manera com ho he  de fer ara: el sentiment anguniós sobre la futilitat de les accions humanes, una mena d’admonició que he pogut retenir de la lectura d’ambdós llibres. Una advertència sobre l’angúnia que causa la mencionada insignificança de les accions de l’home i que he detectat al llarg del text de les dues narracions; una angúnia que a voltes adopta actituds de decepció desencadenades a partir d’una posició a la desesperada; o bé que pren forma de sentiment de compassió per aquesta mateixa humanitat infortunada, ressaltant el poc que pot haver-hi de positiu en ella. Potser aquests dos capteniments siguin formes extremes, i potser oposats, de reaccionar davant la sensació al·ludida, probablement deu haver-n’hi d’intermèdies. El cas és, però, que en els dos escriptors, dins la seva obra, les trobem combinades.  Ambdós autors prenen com a leitmotiv de les seves narracions, la descripció dels respectius llocs de naixença, la ciutat o ciutats, i per extensió el país de cadascun i els homes i dones que antany l’havien poblat i els qui el poblen avui. També els diversos poders (dinasties, estats, dominis…) que han senyorejat aquestes ciutats i països o hi han estat assimilats al llarg de la història.Els artífexs d’ambdós llibres són fills de l’Europa balcànica, d’uns Balcans molt amples que van des del Tirol austroitalià, i els diversos pobles que banya la mar Adriàtica, fins a les illes en litigi entre Grècia i Turquia. Els dos autors expressen un gran afecte a la seva pàtria; unes pàtries diverses, intricades, combinació, sovint, de més d’una civilització, de més d’una llengua, de més d’un poble. Ambdós, però, argumenten la pàtria sense cap complex. La pàtria, aquest concepte tan escorredís, tan grapejat i prestigiat, o desprestigiat, segons qui l’utilitza i com l’utilitza: la pàtria com a arma llencívola i com a programa polític d’integració? O la pàtria com a referència vivencial?, com a programa individual de defensa contra l’aculturació, estat on arriba tot individu assimilat a una cultura oficial, en sigui o no en sigui conscient, perversa situació que s’expressa admirablement en el famós paràgraf dels llibres d’història que els mestres francesos feien llegir als joves de les colònies, també als algerians, fins la pèrdua d’aquestes: «nous les gals…» Jo, que essent veí, o ciutadà d’una d’aquestes pàtries fora de catàleg —com les dels autors—, mare emprenedora de cultura i civilització segons uns, o bé error d’interpretació històrica i font de conflictes amb altres pàtries superposades, o veïnes, etc., segons d’altres, ben aviat vaig sentir-me atret per la lectura dels dos llibres i a mesura que llegia no podia deixar de rumiar, i elaborar continues comparacions amb l’experiència personal. La pàtria, en les seves accepcions i percepcions ha donat un magnífic material literari als dos autors —i a mils d’altres. El paisatge, la història domèstica i col·lectiva, els homes i dones coneguts directament o per referències; les gestes, ordinàries i heroiques d’aquestes persones, el devenir i la sort dels projectes creats o somniats en comú; aquesta pàtria de cada dia, poètica, idealitzada, real o fictícia, somiada, soferta en carn i sang, escarnida, agraïda, satisfeta, expansiva, lliure o irredent, o assimilada per una altra o altres pàtries d’altres humans, esdevé pels dos autors un esplèndid paisatge literari damunt del qual han bastit llurs excel·lents narracions. Però concretament, ha estat el saber contar l’angúnia que els provoca a ambdós la futilitat (malgrat la sovintejada heroïcitat) de les accions personals que relaten; accions d’homes i dones que els han precedit o que els són contemporanis, o les d’ells mateixos, el que m’ha corprès. És aquest relatar en un to entre l’arravatament i el desencant, allò que origina la tensió narrativa de les dues obres. És aquest relatar en passat, mirant enrere amb indulgència reflexiva; extraient de les històries col·lectives o privades, agosarades, valeroses o equívoques, d’on extreuen dels relats locals conseqüències universals. Cada un dels autors ha adoptat actituds diferents, però compartides, per expressar aquest sentiment d’angúnia; a voltes, és el desencant que trepida en el pre text de l’autor, provocat per haver partit d’una posició desesperada i de quasi odi a la resta de la humanitat; a voltes, és un sentiment de compassió per aquesta mateixa humanitat infortunada, que el duu a fer ressaltar el poc que pot haver-hi de positiu en ella. Cal suposar que és aquest seu amor a la pàtria, a la seva pàtria íntima, i no a una altra d’abstracta i oficial amb càtedra al saló de les Nacions Unides, el que dóna al text d’ambdues obres la capacitat de comprendre totes les pàtries possibles. Una capacitat, que s’expressa amb contundència i que es manté en la seva autoritat de veïns d’una pàtria no canònica, una autoritat que sovint sol posar-se en dubte —per aquells qui s’han atorgat el dret d’argumentar sobre pàtries de catàleg— que siguin capaços d’exercir els ciutadans d’una qualsevol de les pàtries no homologades. El joc de les pàtries, però, i considerant els textos llegits, és summament perillós. Una de les preocupacions que més m’afecta són les conseqüències que se’n poden deduir quan el “patriota”, a força  d’estimar “la terra”, la pàtria en abstracte, acaba per odiar els homes del seu segle que l’habiten i la “maltracten”, i aquí no em refereixo als promotors immobiliaris, sinó a tota una societat, també en abstracte, que, a diferència del patriota, i des del seu raonament, es despreocuparia del destí de “la terra” esdevenint culpables de la suposada decadència, que ell adverteix. Aquesta actitud té la seva més perversa expressió en la impertinència, expressada en públic i amb altaveus, més d’una vegada, per més d’un patriota espanyol, i en més d’una època històrica, que s’ha atrevit a sentenciar amb total impunitat, amb aquestes paraules o altres raonaments d’aquesta espècie; “Que bella és Cataluña, lástima que esté llena de catalanes!”. És evident que de patriotes d’aquesta mena poden sorgir-ne sota de totes les pàtries i banderes, però l’arrogància i la indecorosa supèrbia que ha d’haver-se consumit per arribar a conclusions com aquesta, requereix una didàctica i un medi cultural que només he trobat que s’imparteixi dins les pàtries de catàleg, les canonitzades o colonitzadores, entre elles, aquesta que rep el nom d’Espanya. Altrament, jo també comparteixo amb els dos escriptors l’error que es pugui arribar a considerar la pàtria com una entitat immutable, essencial, sense comptar amb els homes que la viuen i la creen i la recreen de continu. Aquest pensament ha estat una gran desgràcia per la història de l’Europa dels tres últims segles. Aquest ús temerari de la concepció romàntica de la nació per part dels ideòlegs, i d’impúdic aprofitament per part dels detentors del poder de l’estat estabulador de pàtries (si dic estabulador, no és cap error, sinó mes aviat un horror), és la  conseqüència aberrant de considerar la història sense tenir en compte que aquesta (aquella) és l’obra d’homes i dones, però certament d’uns altres homes i dones, no pas de la generació, o generacions, que viuen en el present, en qualsevol dels incomptables presents que ens han precedit. A una mena catastròfica de patriotes els agrada (troben del tot necessari) que els seus contemporanis es proposin la continuïtat d’una immillorable empresa de país que van començar els avantpassats (el destí de la pàtria, solen dir-ne). Deu ser un desig legítim. Sovint s’oblida, però, o senzillament no es considera, que cada generació no té altre remei que obrar segons les seves necessitats immediates i que la més fiable informació sobre les generacions anteriors és la que li proporciona el medi immediat, domèstic. L’èpica en què es basa aquest desig del destí de la pàtria és mera literatura, en el millor dels casos, o mandangues de caps calents o falsaris, en la majoria de les ocasions. Els homes i dones i la seva voluntat són la pàtria real, els homes en la seva lluita per viure segons la seva geia, els homes i dones que fan i actuen segons uns costums heretats, però en raó de les seves necessitats diàries. Que evidentment no es redueix i s’acaba en la qüestió de donar només servei al ventre, sinó que també implica viure en l’esperança d’un món millor i a imatge dels ideals ambicionats. Vaig extreure de Crònica d’una ciutat, una de les dues novel·les citades, l’oració següent: «El ciutadà de Rèthimno, va aprendre a conèixer i respectar totes les coses per poder-les acomiadar una a una pel seu nom quan arribés l’hora fatal». De quina altra manera més bella es podria expressar el sentiment de companyonia envers els conciutadans, els veïns, la ciutat constituïda per homes i dones, que donen vida a monuments i paisatges?

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: