Bienve Moya

Llegendes d'arreu

23 d’abril sant Jordi… mata l’aranya

sant jordi i el dracEl cavaller sant Jordi, occidor del drac, és patró de Grècia, d’Anglaterra, de Rússia, de Geòrgia, d’Aragó. El culte de sant Jordi a l’antic regne d’Aragó data del 1096, i es basa en la creença que el sant ajudà els antics aragonesos en la defensa de la ciutat d’Osca. Fou patró dels comtes reis de la corona aragonesa, i d’ells passà a ser patró dels seus estats. Així que Jordi també és patró de Catalunya des de que la Generalitat la feu efectiva el 1456. El retaule dramàtic del mite jordià ens presenta un cavaller, un heroi que duu a terme dues comeses: una, salvar una donzella de les urpes d’un monstre (el drac); i dues, alliberant aquesta donzella, i matant el drac, el cavaller també allibera les aigües d’una font, d’un riu, d’un estany, que el drac segrestrava. La llegenda occidental contempla un drac que s’assenta vora la font que proveeix d’aigua una ciutat. Per moure el drac del seu niu, cada dia els ciutadans oferien al drac, primer una bèstia de ramat i després un jove, fins el dia que li tocà a la princesa. A partir d’aquí es desenvolupa el drama. D’aquesta manera ens ho conta Jaume de Varazze en la “Llegenda auria”. www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0037636.

El nom Jordi, segons el Diccionari de noms, de Josep M. Albaigès, derivaria d’un terme grec, georgos, amb el significat d’home que treballa el camp, pagès. El mateix significat del seu nom, i aquesta relació amb l’alliberament de l’aigua, segrestada per un ésser cosmològic (el drac), i, a més, la procedència del mite, que ens arriba del Mitjà Orient, de la vella Mesopotàmia, iniciadora de l’agricultura, ens pot indicar que ens trobem davant d’un remotíssim relat de l’”invenció” de la cultura de l’agre, de l’agricultura. La narració tindria aquesta seqüència: una emanació còsmica, prehumana (el drac), té segrestades les aigües; un heroi humà Georgos-Jordi, ─Tishpak en la mitologia sumèria; Perseu salvant Andròmeda del monstre Cetus, en la mitologia grega; o el ferrer o cavaller Belzunce exterminant l’Herensugue, en la mitologia bascopirinenca; matà el drac i allibera el poble donant-li (mostrant-li) l’ús civilitzador de l’aigua.

Al Principat, la data de sant Jordi compleix la funció d’una festa galant. És costum que els homes regalin una rosa vermella a la dona que li agrada o estima; ella hauria de correspondre amb un llibre. Tot i que des dels segle XV havia estat un vell costum entre les classes benestants, la seva popularització no arribà fins pels volts de1914, a impuls, segurament, dels aires noucentistes de la Mancomunitat de Catalunya, precedent modern de l’actual govern de la Generalitat. La data és ocasió, també, per la celebració de fires populars de llibres i de l’aparició de novetats literàries.

Alcoi

La festivitat més important d’aquest dia és la Festa de Moros i Cristians que se celebra a Alcoi, al país Valencià, ciutat de la qual és patró. Sant Jordi a Alcoi és sense cap mena de dubte, una de les set festes més espectaculars de la cultura catalana. www.youtube.com/watch?v=YUXObN8JqQU

Sant Jordi mou tota la societat alcoiana, la qual no estalvia res de res per a figurar en la festa. Per a la festa la ciutat s’organitza en colles anomenades filades (filaes), que és l’estructura paramilitar que adopten per a desfilar pels carrers amb les seves representacions de cavallers moros o cavallers cristians. Segons la tradició local, el sant va aparèixer en glòria al costat dels cristians que la defensaven d’un assalt del cabdill musulmà Al-azraq. Una representació espectacular d’aquest fet heroic es representa a la plaça amb tota la parafernàlia de que són capaços els alcoians, i en són molt de capaços. Després durant. La festa sol durar una setmana al voltant del dia 23 i cada dia té la seva representació: dianes, entrades, processons en que les filaes competeixen en lluïment de vestuari i altre fantasiosa escenografia: carrosses, cavalcadures, attrezzo. En la festa d’Alcoi, com potser també a la de Sevilla, podem adonar-nos-en com competició i ostentació, són components essencials del moviment festiu. Hom vol donar a entendre aquestes festivitats, Moros i Cristians, que al País Valencià són munió, com la celebració d’antigues batalles. Probablement, però, aquestes festes es deguin més als tornejos escenografiats entre cavallers, que adoptaven, per a la competició, vestuari fantasiós de diversos bàndols, que no pas a aquells esdeveniments, els quals, en el moment que comencem a trobar notícies de la festa ja eren massa reculats per a haver quedat en la memòria del poble. El segle XVI i els fastos de la Cort poden estar en la base d’aquests jocs. Jocs (el joc de trencar canyes) que troben, amb una altre dimensió en les festes de sant Joan de Ciutadella. Si esteu interessats en ampliar coneixements sobre aquesta qüestió, recomano el llibre següent: ‘…Tambien se divierte el pueblo’. Jose Deleito Piñuelo

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: