Bienve Moya

Llegendes d'arreu

No tot són paganismes, en la festa popular

alimentant als gegant GargantuaEl terme, “paganisme” sol trobar-se, com aquell que troba espàrrecs pels marges, entremig dels nombrosos article sobre costums festius tradicionals: des dels que tracten el Nadal, fins els que glosen desfilades de gegants o altres baluernes festives; gairebé tots, en un moment o altre, recorren a l’edat obscura del paganisme per justificar la seva pervivència. És un abús, home! Els costums festius d’avui, del segle XXI, no poden remetre’s, sense fer-ne un abús, a tant llunyana antiguitat. Caldria ser més selectiu. En canvi sí que podríem assegurar que a finals de l’Edat mitjana, el renaixement es proposà reviure l’edat dels clàssics; a aquella societat li calia recuperar la sospitada alegria desinhibida del que coneixia, o creia conèixer, de la cultura antiga. Posteriorment, el barroc, succeint el renaixement, es manifestà com l’exaltació de l’abundor, i ens aproximà al somni d’una edat d’or (remota i pagana, és clar). La Cort dels segles XV i XVI, pre il·lustrada, es proposa reviure les celebracions suposadament paganes i crea al gran teatre de la maquinària escènica que imitava el món. Un exemple d’aquelles festives mise en scène és el Misteri assumpcionista de la Marededéu, que se celebra anualment a la ciutat valenciana d’Elx, el 15 d’agost, data en la qual un gran nombre de poblacions mediterrànies també celebren la seva festa principal. Alhora els sectors populars d’aquells segles, amb els mitjans que disposaven, segueixen “moda” de la Cort. En el Quixot, entre altres obres, se’ns narra la magnificència de les danses escenificades en les noces de Camacho, i ja  abans, Joanot Martorell ens contava, en el seu Tirant, els “castells” i “roques” d’artifici, posades en escena per a les celebracions del casament del rei d’Anglaterra.. Però arribà l’edat de la raó, i amb la il·lustració s’acaba la broma pagana (sagrada), i es pretén modernitzar i passar a l’estat civil totes les circumstàncies humanes. La il·lustració inaugura una nova etapa (que dura fins avui) amb pretensió de racionalitzar l’esperit festiu antic, i mata l’edat de Gargantua. Els il·lustrats pretenen buidar l’activitat festiva de l’element “sagrat”, els revolucionaris francesos identifiquen doctrina amb religió (i s’acaba, de moment, el somni del paganisme). Seguidors de les teories de Rousseau pretenen que la festa antiga camini pel mateix sender que la festa civil (civilitzada i política), pretenen modernitzar (avui en diem democratitzar) la festa. Però a Rouseau i als seus seguidors els confon la seva ideologia racionalista, perquè la voluntat popular de la festa no és “arreglar” l’ordre establert, sinó subvertir-lo. I això mateix pretendria mostrar cada any el carnaval amb les mil escenificacions del Món al revés. Un món que, tràgicament, només té vigència uns quants dies, els de la festa. Passats aquests dies, el món segueix girant com sempre. Però els paladins actuals de la Raó persisteixen en la seva creuada. Així, doncs, també confonen, com ho han fet els predecessors il·lustrats (uns i altres malinterpretant la mateixa percepció d’allò que és popular) les festivitats antigues amb els fets de la doctrina de l’ultima religió europea, la cristiana. La mateixa idea “utilitària” (civil) dels paladins de la Raó, exclou “lo popular” de la festa, perquè la celebració popular exigeix alguna cosa més que l’”utilitarisme”, que la civilitat proporciona. La festa popular “només” (només?) pretén subvertir la rutina del dia a dia, pretensió realment perillosa per a l’ordre establert (la racionalitat), com bé coneixen des de Jovellanos, fins a qualsevol “autoritat” civil o religiosa dels nostres dies. Gaspar Melchor de Jovellanos, al  segle XVIII, rebé l’encàrrec del Supremo Consejo de Castilla per redactar una Memoria para el arreglo de la policia de los espectaculos y diversiones públicas… En ella, Jovellanos. ja advertia que «No se trata… de prohibir los inocentes disfraces de personas reunidas para divertirse en espacios cerrados, señalados por el magistrado público y protegidos y velados por él, sino de que los enmascarados vagasen libremente día y noche por calles y plazas; cosa que podía provocar delito, cubriendo sus autores». El subratllat és meu, i s’interpreta segons la lectura del principi del darrer punt i seguit.

Bienve Moya

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: