Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Objecte Nadal (1)

caganerEl dia de Nadal, el 25 de desembre, no és una festivitat aïllada dins el calendari de les festes del mes. Caldria parlar de la festa del cicle nadalenc, de les celebracions del principi del fred, les quals començarien el dia 6, per sant Nicolau. El 13 santa Llúcia diada indicada per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre, aquesta creació tant malejada per la ridiculesa d’un cert pensament modeln (sic); és, en realitat una gran petita creació d’un concepte humil i frugal de l’art, naïf. El pessebre és un univers en sí que la vella cultura cristianomediterrània fa entrar a cada llar quan aquesta es convertirà refugi de llargues nits de climatologia enutjosa. Encara que el centre del pessebre sigui el portentós misteri del naixement d’un déu, el pessebre per ell mateix és un món sencer, és el nostre complex món de grans contrastos. El pessebre és un joc, un joc de rol hauríem de dir-n’hi. Muntant-lo juguem a portar un bocí de natura silvestre dins l’habitació humana, en l’espai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre ─en estantís equilibri─ dalt d’una muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot nàixer al costat d’un paller i desembocar al caire d’una taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens d’una humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires… i també, esclar, algun clic de plàstic, o estrambòtic pokemon, que semblen perduts en un univers encantat.

L’home que caga

D’entre les figures del pessebre en destaquen algunes, però d’entre totes elles, quina és la que destaca més? L’heu endevinat, l’home que caga, el caganer. D’on deu haver sortit aquesta escatològica figura que, a primer cop d’ull, sembla tant desplaçada. Doncs és molt senzill, l’home que caga ens mostra que el món és complex i està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat d’un déu humà, fins a l’home que en aquell prodigiós moment irrepetible, ha d’obeir a les seves inexcusables necessitats fisiològiques. Coneixem persones a les quals els causa molta estranyesa trobar en el pessebre un element tant ─segons la seva pusil·lànime òptica ─, tant, tant… vulgar, volen dir, oi? Doncs no ens ha d’estranyar gens ni mica. Primer perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix dels fons de la cultura popular i aquesta, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques, en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular els excrements, últim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar d’ells, i àdhuc fer-los servir, ja sigui com adob o altres utilitats (que en tenen), entra dins la normalitat rutinària del cada dia. El contrari, el sistemàtic distanciament a la seva referència o la seva manipulació, en el vocabulari o altres esferes del diari, no és altra cosa que afectació esnob o pedant, petit burgesa, o potser d’una educació victoriana ben allunyada de la naturalitat. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida de diari no hi és gens absent, Esquil ─(segons Mijail Bajtin) en Els arreplegadors d’ossos, destaca un episodi en el qual es llença un bací pudent al cap d’Ulisses. I seguin amb els clàssics però passant a una altra època, Rebelais, entre altres episodis on l’assumpte escatològic és abundós. ja en el Llibre primer fa que Gargantua s’orini damunt de tots els curiosos de París que s’han aplegat per veure’l.

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: