Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Dissabtes de desembre

tallatAquesta any no fa gaire fred. Surto a fer un tomet per estirar les cames. A la rambla els vetlladors dels bars tots són plens, és l’hora del segon cafetó o del primer aperitiu. Molts hassans amb el talladet, asseguts i fent-la petar: ells m’han retornat el paisatge urbà de quan jo era més jove: els homes, les vigílies de festa, als bars comentant la jugada; les dones al mercat a fer meravelles amb l’escassesa mensualitat; com ho ferien els nostres pares. Al Zara i el Pull and Beer (tradicionals establiments locals) avui ho deuen regalar perquè sembla haver-hi hòsties per entrar-hi. M’arribo al passeig de Ribes Roges. Pel jardí que va fer fer-hi un amic meu quan era regidor, algunes parelles de quemacus i taluegos. Ara, de part del fred abundes més els quemacus que els taluegos, aquests últims se’ls veu més amb la calor. Els primer són, com si diguéssim, més amants de paisatges inèdits, ignots (Vilanova ho és molt d’inèdita; ui, si n’és d’inèdita!), els altres són més estàndards, més de TV5, com si diguéssim. Una parella, que identifico com quemacus (fan pinta de capdesetmaners), fan fotos a la nena, que es diverteix per l’herba fotent-li patades a les plantes; els pares s’ho miren embadalits… que dolça és la canalla! En fi, un altre dissabte de la Crisi.

S’ha acabat la tardor i segueix fent dies bons. Després de comprar el diari al quiosc m’he trobat un vell conegut, un restaurador (de restaurant, no de mobles). Ens hem aturar a saludar-nos; feia anys que només ens saludàvem amb un cop de cap o alçant la ma, però és dissabte i no hi ha pressa; ha volgut fer-me un acudit: diu: «Jo no em retiro, que m’enretiren, nen… perquè passin els altres» «A veure si se la foten, oi». He afegit jo. Hem rigut de la ximpleria. Els quemacus locals omplen les taules al sol del bar de la plaça de la Vila, amb la seva canalla esvalotant. Trobo l’Ignasi, el fill d’un amic que és de les Cups ─el fill, no l’amic─, em conta que ja no se’n va al Brasil (el fill): «Qüestió de visats», diu. Ara se’n va a Euskadi. «L’han convidat uns col·legues de Bildu». Està content… «millor per ell, esclar» (¿?). Torno cap a casa, a la cantonada veig el Youseph exclamant-se perquè un cotxe ha aparcat davant el seu gual. El Youseph, té un magatzem llogat on guarda una furgoneta amb la qual es guanya la vida de transportista ocasional. Per cert que no sé perquè els periòdics escriuen aquest nom amb grafia psudofrancesa i no simplement Iosef. Vilanova, on jo visc, és una ciutat líquida, liberal, per contrast amb Vic o Manresa, ciutats pregones, profundes. És líquida i liberal com unes ondulants i sensuals mamelles joves i revingudes. Per això m’agrada viure-hi. Però aquesta característica té els seus inconvenients, no us cregueu: les mamelletes, joves i sensuals, ondulants i gràvides, entusiasmen, però si no les heus, és causa segura de frustracions.

Collonades d’última hora per tancar el dissabte. En el seu infructuós intent per derrotar la nit (què s’equipara amb la mort), l’home, assolint part d’un pla a molt llarg termini, inventà la nit artificial, la llum artificial. Però només ha aconseguit escurçar-la, perquè, tard o d’hora, la nit s’instal·la fatalment entre els homes; tard o d’hora hem de dormir i apagar la llum dels ulls. De primer, dominat per l’esperit còsmic que el dominava, inventà la nit festiva: allargava la nit amb fogueres i goig espiritual: la nit de sant Joan, la nit de Nadal… Finalment ha inventat la nit consumista: la nit del goig físic, el paradís humà low cost. Però l’home no pot, encara que maldi per fer-ho, sostreure’s a la seva realitat natural, l’home és natura i el pas del temps actua en ell. En la seva dèria per desnaturitzar-se, s’ha cregut un ésser a part, malda per ser-ho: adquirir riquesa, poder; el treball, la productivitat… En un llunyà ahir s’inventà la festa, que ritmava els processos naturals. Avui pretén prescindir-ne, i en ares d’un impracticable “rendiment del temps”, s’imposa eliminar aquell ritme descompassat que encara aparellava l’home amb els processos naturals. Pretén, esbojarrat, que eliminant el ritme natural de l’home eliminarà tot allò que se li aproxima. Ha decidit, estúpid i presumptuós, que ha arribat el moment de prescindir dels pocs rudiments que ens lliguen als ritmes naturals, les festes de la natura (el temps ritual); totes elles, com si haguessin estat mers capricis humans, passaran a un dia fix setmanal. N’hi ha per plorar. El dia 1 va ser Sant Eloi, patró dels ferrers. El meu patró era Santllorenç (que van rostir-lo en una graella), patró dels fonedors. Jo i mon pare érem fonedors. A mi l’ofici em va durar poc, era feina per a dimonis: massa calor, masses cremades de les espurnes del cubilot. I era massa jove per acontentar-me’n. Vaig plegar.

 

 

 

 

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: