Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Per serveis a la pàtria?

Fèlix d’Azua

Traïdors o idiotes?

Aquests dies que se sent parlar tant de la sort de la llengua catalana, i sobre el seu futur, m’ha vingut a la memòria, santa memòria! un passatge  del Gargantua i Pantagruel. La cita és en la segona part del volum de ‘Les Millors Obres de la Literatura Universal’, “Pantagruel, Rei dels Dipsodes”. En aquest passatge, Rebelais, per boca de Pantagruel fa el següent comentari: «…ens convé parlar segons el llenguatge corrent; i, com deia Octavià August, que cal evitar els mots abandonats amb tanta diligència com els patrons dels vaixell eviten els esculls…» Ara puc endevinar que algun maliciós se sentirà temptat de trastocar el final de la sentència i allà on s’hi llegeix: «els patrons dels vaixells eviten els esculls», ho substituirà per «les rates que abandonen el vaixell quan s’adonen que aquest fa aigües». M’he recordat d’aquesta sentència perquè em sembla que ve al cas sobre la mena de llengua que hauríem d’emprar aquells que pretenem dirigir-nos als altres perquè ens llegeixin. Per exemple, aquesta (la de les rates) seria la conclusió a què deu haver arribat Xavier Pericay, animador d’un club que (encara?) s’autoanomenà intel·lectuals barcelonins, ja que en “Filologia catalana. Memòries d’un dissident”declara que ell, en relació a foteses com ara la llengua —el català en concret— i la raó perquè existeixin una colla d’individus que se’n sentin fidels, ha decidit «no sacrificar-se més per la pàtria» (llengua inclosa), ja que conclou: “ni sóc dona, ni sóc de classe baixa, ni sóc de nació oprimida”. Aquí, com el lector se n’adonarà, parodia gratuïtament i de forma grollera un vers de Maria Mercè Marçal, poetessa a qui la coneguda militància en les tres mencionades causes deu molestar-lo, o fastiguejar-lo, molt. Això pensa Pericay, i ho corroboren Ivan Tubau, de Carreras, Felix de Azua, etc., a més d’altres intel·lectuals nascuts a Catalunya a mitjans del segle XX. Es fa evident que mai han acabat de llegir Rebelais amb prou atenció. I ara, no sé per quina fortuïta correlació, em pregunto si caldria considerar què deu ser més profitós per a un país, un traïdor o un idiota? Qüestió peluda. Un traïdor (amb tota la seva càrrega d’èpica) se suposa que actua contra els interessos del país (d’aquell què la majoria considera el país del traïdor). Un idiota, quan toca temes de país, sol, generalment, vendre’ns duros a quatre peles; o sigui, actua amb interès propi o pretén demostrar ser més “viu” que els seus conciutadans. Aquí donem per suposat que un país té interessos ─encara que sembla que hi ha gent que ho nega en rodó. Per exemple així ho feia l’exdirector de l’ABC a Catalunya, senyor Maruenda, quan assegurava que la pàtria (nació país…) no existeix, que el que existeixen són els individus. I amb aquest exabrupte dóna per redimida la seva humanitat liberal. Tornant a la qüestió del traïdor: si els individus (admetent-ho) que conformen un país tenen interessos, aleshores s’ha d’entendre que un traïdor actua contra aquests interessos, oi? Però el senyor Maruenda, no ens explica perquè treballava per un periòdic patriota (això és el que representa l’ABC en relació a Espanya,oi?). Així, doncs, el traïdor, si més no, parteix de l’existència del país. En canvi l’idiota és capaç de negar aquesta realitat: els interessos comuns dels individus del país, i la seva pròpia existència (la del país), com per exemple assegura Arcadi Espada quan ens garanteix la inexistència de Catalunya. Ergo, sobre el senyor Espada, i la comparsa d’intel·lectuals que l’acompanyen, podem preguntar-nos amb tota autoritat, quin rol creuen que se’ls adequa més, el de traïdor o el d’idiota? Cal afegir, en el seu càrrec, que totes dues categories d’individu, al llarg de la història, han intervingut en grans decisions de la humanitat. Entre nosaltres tenim el cas del prolífic  senyor Gregorio Moran ─l’articulista. Aquest senyor aposta pels traïdors, als quals exalça a la categoria de «el motor històric mes valuós de la humanitat» perquè, segons ell ─i els autors d’un documental que ell ha vist─, signat per Richard Copans, «són els què trenquen amb el què la pàtria, la societat i el que l’estat espera d’ells»[1]. Bé, ja és una resposta.

 

 


[1]La Vanguardia, 8 de desembre de 2007

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: