Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Antropologia del garrotín

Sara, la santa dels gitanos

Article de Pau Echauz – 2005.08.29, que m’he permès de traduir del castellà

A principis dels anys setanta un grup de rock de Sevilla, de música progressiva, Smash, saltà a la fama amb un single que contenia una vella rumba gitana anomenada garrotín. La versió interpretada pel grup fusionava el vell pal flamenc amb els nous sons elèctrics i va ser tota una sensació en aquella època. Però els components de Smash no havien inventat res de nou. El garrotín havia nascut bastants anys abans, alguns diuen que a finals del segle XIX i que era el ritme que els gitanos de Lleida utilitzaven per les seves festes més populars, per les seves noces i batejos, per al carnaval o per Sant Joan.

Lleida, com totes les grans ciutats catalanes, té una comunitat històrica gitana des de fa almenys cinc segles que ha conviscut en harmonia i bona convivència amb els paios i, sens dubte, el garrotín i altres formes musicals com el sant, la farruca o la rondenya són l’aportació cultural del col·lectiu a la ciutat. El garrotín segueix sent avui un ritme que condensa l’imaginari col·lectiu dels lleidatans perquè evoca la Lleida carrinclona, ​​és una ciutat on paios i gitanos es barrejaven entre si per donar-li a la guitarra, a la festa i la pillera, paraula que en el argot local significa la beguda. Un carrincló és, doncs, segons el vocabulari gitano, un boig, però un boig simpàtic al que se li permeten certes transgressions, un bromista que si canta garrotín ho fa amb l’humor sarcàstic tan típic de Lleida.

Darrere del garrotín hi ha una història, unes arrels que s’han intentat recuperar des de fa deu anys aproximadament. El fet que l’ètnia gitana transmeti la seva cultura i tradició de forma oral de pares a fills complica la recuperació de documents, escrits i sonors, però l’esforç realitzat per l’historiador Manuel Ponsa i l’Associació Cultural Gitana de Lleida porta a una interessant conclusió: el flamenc, i més concretament el flamenc en català, existeix des de molts anys abans que Peret i el Pescaílla popularizaran la rumba catalana del ventilador o que Gato Pérez la renovés. Ponsa i Antonio Salazar, el president de l’associació, hurgaron en la memòria i els records de vells gitanos i les seves revelacions demostren que abans de la guerra hi havia un ric patrimoni musical de tradició flamenca, amb cançons cantades en català o caló, o amb els dos idiomes alhora, i que després del trauma del conflicte bèl · lic, el franquisme va arraconar o va adaptar als esquemes del flamenc oficial.

El garrotín d’origen lleidatà va interessar a un apassionat del flamenc com era Federico García Lorca, que va poder escoltar algunes d’aquestes cançons durant un dels seus viatges a Catalunya convidat pel seu amic Salvador Dalí. Està documentat que en el transcurs d’una festa oferta per Dalí el poeta andalús, tots dos es van entusiasmar amb el ritme i el saler d’un grup de cantants gitanos de Figueres membres de la família Doya. Es tractava de dos gitanos que procedien d’Alcarràs, el Tio Prigando i el Tio Negre, fills de la Tia Colasa. L’actuació va agradar tant a Lorca que li va comentar a Dalí seu interès per viatjar a Lleida per conèixer aquell ball, “sense la rauxa i el patetisme dels andalusos”, perquè va observar que aquells gitanos no seguien la tradició del cant jondo, sinó que eren rumbers. Aquest grup de cantaors i ballarins calós també van fer les delícies de Dalí, que els va contractar en nombroses ocasions per les seves festes privades a Port Lligat, de manera que fins i tot va retratar a un d’ells, el tio Negro, un quadre que avui es pot contemplar en el Centre d’Art Reina Sofia, datat el 1923 i que porta per títol Gitano de Figueras.Ponsa explica que en una ocasió, Dalí es va emportar a Ginebra perquè actuessin en un homenatge que s’oferia a Pablo Picasso. La vetllada flamenca va agradar tant a Picasso que allà mateix va fer un dibuix i l’hi va regalar. Amb tot, al final de la festa, un marxant d’art va entrar en contacte amb els Doya i després de pactar una suma en metàl · lic, uns 20 francs, es va fer amb el dibuix del qual ara mateix no se sap res. Manuel Ponsa ha establert dues etapes del garrotín a la Lleida carrinclona.El primer és l’anterior a la guerra, quan els gitanos de Lleida eren majoritàriament republicans i van patir després una dura repressió. El Tio Àngel, un vell gitano ja mort, va ajudar, forçant la seva memòria, a recuperar aquest ambient amb la transcripció de velles cançons en català i de l’ambient que es vivia a La Violeta, un teatret en el qual els flamencs autòctons eren els principals artistes del cartell. Després del desastre, on els gitanos tenen víctimes d’ambdós bàndols, el garrotín i l’ambient carrincló es refugia al Canyeret, al Pla de l’Aigua oa la Costa del Jan. Si en els trenta els ídols locals eren el Canona, Jaume Pubill, El Parrano Vell o Jaume Jiménez, el Cap de Ferro, a la postguerra destacaran en primer lloc, Antonio Jiménez, Mestre, Tonet, i, sobretot, el seu deixeble, Paquito Abolafio, possiblement el millor guitarrista flamenc de Lleida. Per mèrits propis el gran continuador de la tradició carrinclona de Lleida és Enric Pubill, El Parrano, artista fins a la medul·la, un representant del mestissatge local. Ho va explicar en una de les seves lletres: “La meva mare era Paia i el meu pare, un gran gitano”. Parrano aconsegueix subsistir actuant en festes privades de l’elit local del franquisme, en les grans festes gitanes i estén el seu mapa d’actuacions fins a la costa perquè el turisme incipient dóna noves oportunitats. Parrano va ser fins entrats els anys vuitanta el vincle entre el garrotín vell i les noves generacions, representades sobretot per Joan Rodés, El Marquès de Pota i Carles Juste, El Betoven, compositor paio de rumbes i autor d’algunes de les cançons més populars de la Lleida democràtica. Seria injust no citar aquí a un grup llegendari, Els xavos, la versió local de FAMÍLIA SALAZAR dels grans grups del flamenc melòdic, com Els Changuitos.

Gràcies a les investigacions de Ponsa i Salazar van sorgir dos grups, La Violeta i Garrotan, que a més de composicions noves han practicat l’arqueologia musical recreant els vells garrotins que va recuperar el Tio Àngel, encara que amb l’aire i la inspiració del gran Camarón o Ketama en seus més recents discos. El garrotín, segons Ponsa i Salazar, però també per a Josep Tort i Matías López, autors de Lo Garrotín de Lleida, sintonia d’una ciutat de paios i gitanos, és un fenomen musical local que connecta amb les inquietuds artístiques d’altres llocs com Perpinyà , Barcelona, ​​Figueres o Mataró, per la qual cosa adquireix una dimensió universal. “Reivindiquem el garrotín en català com un pal més del flamenc tradicional, un gènere que no és patrimoni exclusiu del folklore andalús, una opinió que pot incomodar els més puristes però que és una realitat que ajuda a mantenir l’orgull i la identitat gitanes i que ha estat un element de bona convivència amb els no gitanos “, conclou Manuel Ponsa.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: