Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Per sant Pere se salten pel darrera, per sant Joan se salten pel davant

Baix a mar. Vilanova i la Geltrú

 ●Sant Pere és l’actual patró de mariners i pescadors, però com passa amb el patronatge de sant Isidre, no sempre havia estat així. En l’antiguitat navegans i mariners catalans tenien per patró sant Elm, o Erasme, què cal no confondre amb el Telm patró dels navegants atlàntics. La festivitat de sant Elm se celebra el dia 2 d’aquest mateix mes. Un parell de qüestions que sovint se’ns escapen quan es parla de gent de mar, i que de fet avui, en plena transformador de l’ofici de pescador ja costa molt d’advertir, són aquestes. La primera, i més evident, és que pescador i navegant són dos oficis que no van necessariament aparellats; el pescador ─molts més fa uns anys què avui─ és una persona que es mira la mar com un lloc de treball, perillós, com tots els llocs de treball. Als pescadors, en la seva majoria no els atrau la mar, més aviat la temen, no és la seva poètica amiga, és la “mar traïdora” de la cançó, que sovint es pren el seu tribut en vides. Per tant pocs pescadors trobaríeu enrolats com a navegants d’altura. Aquest solen ser homes de l’interior, o poc i gens relacionats anterioement amb la mar. Sillegiu Moby Dik us n’adonareu que la majoria dels navegants de la nau d’Ahab, són gats de mar, però en cap se li endevina una filiació pescadora: per exemple, els seus arponers són precisament el caníbal Queequeg, el pell roja Tashtego i el «negre salvatge» Daggoo. L’altra qüestió és que els pescadors, fins l’arribada del motor aplicat a les seves naus, eren autèntics pàries de la mar; el seu sistema de cobrament, a part, significava que si no es pescava, no hi havia jornal, i es passava gana. Avui, encara, són els darrers depredadors del medi, ni sembren i tenen cura del “hisenda”, només cullen, i això, sens dubte, crea caràcter. Altra cosa són els navegants, els quals sí que han de tenir cura de la nau, del rumb, de la càrrega o nòlit, de comprar i vendre, feina que en definitiva, el comerç, impulsa al navegant a moure’s de casa. Un gran exemple d’aquesta singular contradicció deu ser, sens dubte, l’antiquíssima llegenda del ‘Mariner de sant Pau’, llegenda narrada per Jacint Verdaguer, que enfonsa les seves rels l’Odissea, d’Homer.[1]

●Pere era un dels apòstols. El seu nom verdader era Simò, però Jesús el rebatejà amb el nom de Pera (Pedra). De professió pescador, com altres deixebles de Jesús, va esdevenir el primer Papa de l’Església cristiana. En tot el litoral valenciano-català-balear se celebra aquesta festivitat, la qual té com una mena de complement o capvuitada en la celebració de la Marede déu del Carme, que cau el 16 de juliol. La marededéu del Carme és patrona de l’Armada espanyola, per influència d’aquest darrer patronatge, en segons quines èpoques la patrona de l’armada ha substituït (obligatòriament) al benemèrit sant Pere. Ambdues festivitats tenen com a acte principal la processó, generalment, vespertina de barques pel litoral. Aquesta processó és aprofitada pels terraires a mena de bateig de mar.

El Grau de Castelló (País Valencià) celebra de Sant Pere amb esplendor. Durant els dies que dura la barrila, a part de la inexcusable processó de barques es pot gaudir de festes de bous al carrer, sobretot el bou embolat. Acaben la festa amb amb la Torrá de la sardina.

A Alcudia, a l’Illa de Mallorca, és important la festa de sant Pere. La diada del sant es celebrada amb una processó marítima, les barques engalanades surten a acompanyar la imatge del patró pels volts de l’admirable badia, oberta al Nord-est. Durant la setmana anterior al Moll se celebren cercaviles, verbenes i actuacions musicals diverses.

La Processó de barques de la Cala (l’Ametlla de Mar), al baix Ebre, és prou singular i també ho són els actes que omplen la festivitat, relacionats amb l’ofici de pescador. Són deliciós els dolços que s’elaboren a casa, els coraçons, els pastissets, etc.

Vilanova i la Geltrú celebra sant Pere, Festa major de Baix a Mar, amb processó, concurs d’all cremat, castell de focs al port, i revetlles, durant una setmana sencera.

És força interessant i alegre la processó de barques de l’Ampolla al Baix Ebre. Però ho celebren per la mare de déu del Carme, l’Stella Maris, el dia 16 de juliol.

La Festa Major de Calella de Palafrugell (baix Empordà), l’acte principal del qual és la cantada d’havaneres a la Calella ─molt urbanitzada, però encara força conservada─ davant del mar obert, és un dels espectacles festius més gratificant que se celebren ala Catalunya Vella. Va néixer l’any 1967, amb motiu de la presentació d’un recull d’havaneres, i amb el pas dels anys ha esdevingut la manifestació d’aquest gènere de més qualitat de totes les que es celebren arreu del territori

Reus, entre altres poblacions, celebra a seva Festa major en honor de Pere. La Festa de Reus és molt antiga. en l’actualitat i el seu cercavila o processó és dels més brillants del Camp de Tarragona. La festa no pot començar sense la Tronada, mena de traca terrestre que, pels solcs reomplerts de pólvora entre les lloses del Mercadal, corre lleugera fent explotar els morters, distanciats uns tres metres l’un de l’altre, per acabar davant l’edifici de la Casa de la Vila, amb nou artefactes alhora. Aquests acte, què dona pas als llargs dies de festa, es revesteix una acurada litúrgia, cada any té cura d’encendre la tronada una personalitat il·lustre, entre elles ho ha estat el President dela Generalitat. Unaltre acte del protocol  popular, és el volteig de campanes, que recorda les peripècies d’un vell campaner de principis del XIX, que les feia giravoltar de forma espectacular, arriscant-hi la seva personal integritat. Aquest volteig acrobàtic sembla que acabà el 1814, data en la qual la dugué a terme per darrera vegada, davant Fernando VII, de mal record.

●Encara ens queda un element de la festa que voldríem ressaltar, element que sant Joan comparteix amb sant Pere, i encara altres diades festives de l’estiu. Situant-lo aquí, l’hem obviat quan ha arribat la menció a Joan: els jocs o sort, o cos de la sortija: jocs de destresa, esforç i agilitat, en els quals molt sovint intervenia l’aigua. Nosaltres aquests jocs ja els hem trobat infantilitzats, per  a ‘la canalla’, possiblement, però, havien estat jocs per a adults. En la seva fase infantil (i juvenil) aquests jocs, que apareixien al carrer sobretot en aquestes diades dels mesos de juny i juliol, consisteixen en la cursa de sacs; en agafar fruita amb la boca, o amb una badoquera[2], de dins d’un cubell ple d’aigua; una moneda, també amb la boca, del fons d’una paella emmascarada; i mil altres formes, com la cucanya, que en llocs del litoral es feia a la vora de l’aigua on els nois que no hi arribaven, si més no, guanyaven un bany. Entre elles també la xocolatada consistent en enfrontar dos nois asseguts i amb els ulls tapats amb un tassó de xocolata desfeta al davant, i un li ha de donar a l’altre sucant-hi un melindro.  Però aquesta sortija havia estat un joc de cavallers, els quals dalt de la seva muntura havien d’encertar la sortija (l’anella). Junt amb aquest joc de l’anella i concorrien altres jocs de cort, el de canyes i guardioles, com encara avui juguen, com ja s’ha dit, els cavallers de Ciutadella, per sant Joan.  Extracte del meu proper llibre “Cada dia és festa”


[1] Podeu llegir-la en ‘Llegendes i contes catalasn per ser explicats’. Edit. El Mèdol, Tarragona. I en altres volums editats.

[2] Artefacte que consisteix en una canya, oberta per un cap en forma de ma mig tancada, amb la qual s’arriba a la fruita alta de l’arbre.

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: