Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Joan (la porta de l’estiu)

San Joan feu-lo ben gran,

Sant  Martí feu-lo dormir.

Feu-li fer una dormideta

Fins a demà al dematí.

Non, non, non, non, non…

Em cantava ma mare perquè dormís.

«Sant Joan és a l’estiu, i les figues a l’agost», diem quan opinem que no cal precipitar-les. Altrament quan alguna raó no ens acaba de fer el pes, posem per testimoni al mateix sant i objectem que “i sant Joan és a l’estiu!”; encara què també podríem utilitzar el més castís, encara que barbar “de veranu!”. Una mostra de la familiaritat amb que la canalla del barri on vaig nàixer tractàvem aquest sant, s’expressa en aquesta cançoneta:

«Demà és festa sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n a caçar.

Tira un tiro, mata un pardal, vestit de general.

Tira una tronja, mata una monja;

tira una tros de pa, mata un capellà».

Un bon ‘element’, o pàjaru, aquest Joan de la cançó: amb uns quants com ell aviat hauríem solucionat la problemàtica de les dites classes passives. La cançoneta ─de llarg surrealista─ ens presenta el pacífic baptista armat amb escopeta de cítriques municions, i pelant, a cor que vols, pardals, generals, monges i capellans. M’ensumo que al Joan de la cançó més aviat el retratà algú que tufejava acràcia. En l’imaginari popular, en la rondallística i la llegendística, el substantiu Joan equival a home, o humà masculí, com Maria equival al genèric de dona; terme, aquest últim, amb el qual encara avui escridassen a les paies les gitanes del mercat que venen qualsevol cosa: «Maria compra’m mitges, bonica!». O sigui que quan en una rondalla o llegenda al protagonista se l’anomena Joan (o Pere) pràcticament hem d’entendre que aquest Joan (o Pere) ve a representar les tòpiques virtuts i vicis que el costumari atribueix al gènere humà masculí. Quan un vol atribuir a una persona qualitats de bonhomia, hom assegura que el tal és un ‘Bon Jan’ (contracció de Joan). Fins no fa gaires anys havia existit un personatge que encarnava aquells joans que ultrapassaven la bonhomia, i dels quals s’opinava que «dues vegades bo vol dir bobo». Aquest personatge era en Joan Bonhome. El temperament d’aquest Joan Bonhome protagonitzà estudis, obres teatrals (Pous i Pagès.) i més de quatre pagines d’humor en les revistes del gènere, com l’apareguda a l’Esquella de la Torratxa l’agost de 1908. «En Joan Bonhome té un duro.­ -Com que ara dels duros se’n diuen tantes coses, estic intranquil. Serà bo? Serà fals?- En Joan Bonhome, fondament alarmat, ho consulta a un veí que té fama  d’entendre-hi. -Què us sembla aquest duro? -Veiam?- L’ L’examen es llarg i conscient. -Aquest nas… aquest ull. La finestra d’ aquesta torre… la llengua d’ aquest lleó… Bonhome, sento molt haver-vos-ho de dir, però aquest duro es sevillano[1]-. Consternació del pobre Joan. -Tan sevillano com las betes que avui he menjat per dinar-. Per fortuna, un altre veí, que també hi entén molt, veu el duro. -Què me’n sembla, dieu?- I amb tota calma, l’ examina. -La cara no pot ser més sana de lo que és. La creu té tots els requisits indispensables. El canto, un model de puresa…Bonhome, podeu estar tranquil; aquest duro es bo-. -M’ho assegureu? -Us ho juro i us ho juraré si voleu davant de la Constitució. En Joan Bonhome es queda assossegat durant cinc o sis minuts. -Es bo, diu, es bo! Ho sé del cert-. Però al poc rato li retornen els dubtes. -I si no ho fos? I si aquest s’hagués equivocat i e1 que té raó fos el veí  primer?- Un altre amic, que no té duros, però que posseeix un criteri molt clar, li dona un bon consell. -Vols creure’m  a mi, Bonhome? Per sí per no, jo faria una cosa amb aquest duro- -Què faries? El portaria al Banc que me’1 canviessin. Com que ara allà els prenen tots… Així acabaràs les sospites-. Meravellosa idea! I en Joan Bonhome se’n va al Banc. -Me faran el favor?… -De què?… -De canviar-me aquest duro. És l’únic que tinc i no voldria trobar-me un dia amb un xasco. Es sevillano oi? –Sevillanssim, dels més sevillanos que hem vist. Doncs aquí en té un de legítim. -Mil gracies!

I es ben infundada aquesta alegria, pobre Joan. Perquè entre nosaltres ja podem dir-ho. El duro que tenia era bo. I e1 que al canviar-li li han donat, es precisament el sevillano.» A part dels bons Jans, en el vocabulari popular català trobarem infinitat d’adagis, cançonetes burlesques, contalles, etc. que donen fe del què s’apunta al començament. Per exemple en el llegendari pirinenc trobem un ‘Joan de l’Ós’, heroi mitològic emparentat amb els ossos, que ve a representar una mena d’Hèrcules autòcton. La rondallistica ens narra les aventures d’un ‘Pere (o Joan) Sense Por’, prototip del jove coratjós i temerari. Arreu, la canalla fa servir una cançoneta burlesca per escarnir els nois que porten aquest nom «Joan de la Carbassa Gran, deixa la petita i agafa la gran!», I encara la saviesa popular, sorneguera i escarmentada, ens adverteix que «Pagant sant Pere Canta», fent-nos observar que en aquest sant Pere ens hi podem reconèixer cadascú de nosaltres. Però deixem sant Pere per més endavant. ● A Catalunya el principal fenomen festiu d’aquesta nit són Les fogueres, l’encesa, més o menys ritualitzada, de la foguera a les onze de la nit. Al voltant de la foguera, el ball i la beguda, i, atenció, la coca, la coca de fruita confitada o de pinyons; altre cop, com pel Corpus (que no ens queda lluny), tornem a trobar-nos amb el pa litúrgic. No hi ha festa sense àpat més o menys col·lectiu, i a sant Joan li correspon la ingesta de la coca. També és habitual per sant Pere i altres diades que seguiran, sant Jaume, el Carme, sant Cristòfol, i altres d’àmbit més local. Ignasi Domènec (la veu de la cuina catalana) diu que la coca de sant Joan ha de tenir una mica canònica, el doble de llarg que d’ample i la seva composició no ha de tenir altres ingredients que: farina, ous, sucre, llet i fruita confitada. Sembla que aquesta pasta ja es coneixia a Barcelona cap a 1860, però en el seu ‘Calaix se sastre’, el Baró de Maldà, que va nàixer el segle XVIII, ens conta que ja en menjava en els seus viatges, sobretot quan passava per les terres del Penedès. ●A la ciutat de València aquesta activitat de la nit del foc s’ha avançat al dia de sant Josep, i el costum s’ha anat estenent arreu del territori, menys a la part sud del País; per tota la comarca d’Alacant se celebra sant Joan de la mateixa manera que al Principat. I per què el foc per sant Joan? A primer cop d’ull és fàcil deduir-ho (encara que mai sabrem sí la deducció és encertada o no): A quest sant, que la tradició cristiana fa cosí de Jesús, el celebrem coincidint amb el solstici d’estiu, el dia més llarg i la nit més curta, així com a Jesús dediquem el d’hivern. La civilització cristiana ha situat als dos herois principals del mite del galileu, en els dos extrems de l’any: solstici d’estiu, sant Joan baptista; solstici d’hivern, Jesús. Totes dues festes tenen la llum com un dels elements principals: Les fogueres d’arreu per sant Joan, i les antigues fogueres de Nadal, un record ben viu de les quals encara es conserva, entre altres racons, al Bergadà, a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola (de les quals ja d’hem fet referència anteriorment) amb la cala de la Fia faia, que enceses dalt dels cims, baixen a lloms dels joves fins el centre de la població. També hem de comptar com una remota evocació d’aquell foc del Nadal rural, les extraordinàries il·luminacions urbanes. ●Aquestes falles, o faies, del Nadal bergadà tenen el seu èmul per sant Joan enalgunes poblacions de l’Alta Ribagorça, Durro, Senen, Pont de Suert, Taüll, que es posen d’acord en no celebrar-ho tots la mateixa setmana per allò de l’atracció de forasters. Potser la població més coneguda de les que celebren aquesta festa sigui Isil a la Vall d’Àneu. L’activitat consisteix en baixar des de la muntanya, tions encesos damunt de les espatlles fins la plaça de cada una de les viles. ●La més gran d’aquestes falles, sens dubte, deu ser la de Les a Val d’Aran. Cada any, la vigília de sant Joan, es cala el haro (h=f)  a la plaça de la vila.. el haro és un gran tronc de pi plantat a terra, al qual s’hi ha obert tot de clivelles clavant-hi falques per permetre una millor combustió. Antany, abans de botar foc al haro es requeria la presencia de la imatge de sant Joan i la benedicció del mossèn. Tot seguit  el haro ja podia calar. Els joves confeccionen les seves halhes ( lh=ll) lligant amb filferro escorça de cirerer o de bedoll, d’aquest paquet en surt un cap el qual es deixa llarg per poder-ho agafar tot, i un cop encès fer-lo giravoltar pel damunt dels caps corrent per tot el poble. A Andorra, han reprès aquest costum de les falles, com a Val d’Ara. L’escorça, però ha estat constituïda amples tires de paper cartró.  ●Segons la vella tradició aquestes nit les herbes remeieres, contenen la seva màxima virtut, especialment la misteriosa rel de mandràgora, o la fatal belledona amb les quals les bruixes elaboraven els seus ungüents narcotitzants. Jaume Roig, en ‘Spill o llibre de les dones’, poeta entre el medieval i renaixentista, d’una rotunda misogínia, escriu, sobre el cas:

«Se fan enguent / en la nit bornen / del Déu reneguen / totes honoren / qui es diu Biterna[2]. «e bruixes tornen / moltes s’apleguen / un boc adoren / la llur caverna.»

Però també totes les altres, la ruda, la sàlvia, la farigola, el romaní, contenen el màxim concentrat del seu benèfic poder si són collides la nit de sant Joan.

●Així com bruixes i altres éssers malèfics fan seva la nit de sant Joan, també les goges, aloges i altres ninfes de les fonts i els estanys s’ensenyoregen de les aigües la matina de sant Joan. A punta de dia la rosada i les deus d’aigua són pures, nascudes de nou. El seu contacte és salutífer per conservar la bellesa durant la resta de l’any. Joventut i eterna bellesa que són el signe de les fades de les fonts. Les noies que, a la matinada s’hi banyin han de recitar aquesta oració ─que més aviat podríem dir-ne sortilegi: «Sant Joan Baptista / apòstol i evangelista/ Per la virtut que Déu us ha dat/ feu-me tornar més maca que no era l’any passat.» ●En les fires que aprofitant aquests dies es feien per les revetlles, s’hi venien, entre altres petites joguines i entreteniments, tota mena de xiulets d’aigua, de fang de vidre, de llauna, que imiten el so dels ocells. I entre aquestes innocents joguines hi tornem a trobar el nostre Joan arquetípic, aquest cop apel·lat ‘Joanet de l’aigua’, un ninotet articulat al qual se li feien moure braços i cames tivant un cordill amb una ma, mentre amb l’altre es subjectava un fil que aguantava el cap. L’aigua i els vegetals, contenen, doncs, aquesta nit de sant Joan, la seva essència original, són, segons la vella creença, renovellats, i el foc, element purificador per excel·lència, no deu ser pas aliè del tot a aquest imaginari. ●Dues festivitats, entre altres mil, ce celebren durant sant Joan què mereixen la nostra atenció, la festa de Ciutadella de Menorca i la Festa major de Valls. La primera, és, sens cap mena de dubte d’un dels cinc millors espectacles festius de la cultura popular catalana. La festa té el remot origen en un romiatge fins l’ermita de Sant Joan de Missa, documentada cap el segle XV. Les activitats que es conserven en l’actualitat tenen tot l’encant dels encontres cavallerescos dels segles passats, i si hi assistiu, i hi feu cabal i esforceu una mica la imaginació hi trobareu coincidències, no gens casuals, tan amb els Moros i Cristians d’Alcoi, com amb la Patum bergadana. La festa comença la setmana anterior a sant Joan, el ‘Diumenge des Be’. S’homo des be, un sant Joan que duu un anyell a les espatlles, acompanya els organitzadors en el ritual recapte dela festa. Aquest mateix dia, de part de fosc, a l’avinguda de la Constitució, els joves enceten una espectacular guerra d’avellanes animats perla banda. La festa recomençarà la vigília del dia amb d’espectacular caragol des Born. Els genets es llencen amb els seus corsers entre els assistents a l’acte que omplen la plaça, fent alzinar les muntures. El dia de Sant Joan, a las 8 del matí, el “flabioler” sol·licita l’autorització del “caixer senyor” per agrupar la resta de membres de la colcada i tot seguit tenen lloc les proves dels Jocs des Pla, les Corregudes de Sa Plaça i el Caragol de Santa Clara. A la nit, la colcada baixa altre cop cap el Pla. Tot seguit animats per la música de la banda, i després del primer “Caragol” se celebren els jocs de “s’ensortilla”, “les carotes” i “córrer abraçats”. Acabats els jocs es fa el darrer caragol i s’acomiaden caixers i cavallers. I amb el darrer toc del flabiol finalitzala festa. Ambla Festa Major de Valls, per sant Joan, les dues colles de castells vallenques obren la temporada oficial, potser fora més convenient dir,  ortodoxa, o dels castells, ja que per aquesta data, i darrerament, més d’una plaça ja ha vist plantar castells de vull i de nou.

●Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any .

Cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest sant Joan

L’any 1955, des del Rosselló, Francesc Pujades, inspirat pel poema de Jacint Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de sant Joan en la pica del vell Canigó i des d’allí repartir la flama arreu dels Països Catalans.  La iniciativa ha tingut prou èxit i avui, aquest foc del Canigó arriba, certament, amb més o menys fortuna i difusió, arreu del territori dela nació. Iencara, per acabar, amb el riquíssim costumari d’aquesta nostra festa, una vella cançoneta que sembla feta per els nostres dies.

El dia de sant Joan

és festa tot lo dia.

La celebren els cristians

i els moros de moreria.

extractes del meu proper llibre, Cada dia és festa.

 

 


[1] duro sevillano. Moneda falsa que va detectar-se a sevilla a finals del XIX

[2] El Boc de Biterna, és la forma catalana del que hom coneix com l’Akelearre de les bruixes

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: