Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Camins, dreturers o perdedors

Ha estat un lloc comú a finals del meu segle, el XX, i encara ho és avui, de menysprear les identitats, l’origen d’un hom i la relació amb el seu entorn domèstic. Cert que també ha estat el segle dels nacionalismes exaltats, del nazisme, del feixisme. Tots aquests moviments han estat tractats de nacionalistes. Ja veurem com seran jutjats amb el temps. També han estat nacionalismes els moviments d’alliberament colonial, i aquests no en tenien res de feixisme ni de nazisme. Els orígens han estat maltractats per l’esquerra oficial del segle, la que, en diverses etapes, passada la segona guerra mundial, ha conquerit governs, fos allí on fos. Poetes, novel·listes, assagistes han escrit sobre els camins, els han exaltat com una resclosa per contenir el mal de l’identitarisme, els orígens col·lectius: «Els arbres s’han de resignar, necessiten les rels; els homes no. Per nosaltres el que compta són els camins». Ha escrit Amin Maalouf, intel·lectual magribí resident en una França que se’ns presenta universalista, però que a més d’anorrear totes les cultures que hi conviuen, assimilant-les a la oficial, ha ridiculitzat el pretès universalisme fins al punt de fer llegir als joves africans de les seves colònies, en els llibres d’estudi, referint-se a ells mateixos (els africans), la idiotesa d’aquesta frase: «Nosaltres els gals…». Un clar exemple de l’intricat que significa per a un ésser humà haver de triar entre les rels o els camins. També Machado, l’exiliat, amb la resta d’expatriats de la guerra d’Espanya, en parlen i ens canten, de camins que van fent-se al caminar. La tònica dominant, però, dels cosmopolites del meu segle ha estat la de no voler arrelar, la de preferir el camí a la pàtria (si mes no així ens ho fan saber quan parlen de boca enfora). Puc entendre, però, que als europeus, després de les dues guerres, i el pròleg de l’espanyola, abandonessin l’èpica per un llarg temps. El meu segle, doncs, ha estat, i continua sent, el segle de domini de les nomenklatura inamovibles dels partits i dels governants, del consum, del rebuig de la inseguretat i l’aventura, qualsevol inseguretat. Fins i tot s’ha creat el redundant terme d’ “esport de risc”, per fer notar que la seva pràctica comporta una certa aventura, però ben controlada per l’empresa que els oferta. Un terme i un concepte, per cert, aventura, que ha volgut liquidar-se de la pràctica del ciutadà, ben escarxofat a casa seva davant del seu televisor, ordinador i altres mil aparells per retenir l’home del segle XX, que teòricament prefereix el camí a la rel, ben empresonat a la seva (i exclusiva) llar. Un segle contradictori certament (com, fet i fet, deuen haver estat la resta de segles). Bé, a mi m’agraden els camins, fins i tot per arribar a extraviar-m’hi, però al final, necessito tornar al camí de casa, per, des d’allí, projectar altres caminades. Dels camins sense fi, se’n diuen perdedors, paranys, i, encara que etimològicament no ho siguin, vénen a ser culs-de-sac sense eixida. No són camins i, altrament, no existeixen.Al final d’un camí, perquè pugui merèixer ser-ne, sempre hi ha d’haver alguna cosa. Només hi ha un camí sense fi conegut, el que recorrem durant el nostre temps, fins la mort. (de l’obra que estic escrivint ara)

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: