Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Els gats en la nostra vida

el gat de la meva fantasiaAvui, el Pruna, el gat de casa, es passeja per damunt la taula amb total desconsideració pels meus papers, fins i tot gosa clavar l’humit morro a la pantalla de l’ordinador, tot donant-me el cul i fregant-me la cua per la cara. Quan ha donat el vistiplau als endimaris que hi tinc escampats, els quals ensuma i mou amb la poteta per comprovar que restin en l’ordre que tenien ahir —perquè els gats són molt endreçats— baixa de la taula i s’ajeu, llarg com és, al sofà del costat. Badalla ostentosament i arreplegant-se el cap amb les mans m’ignora, decidit a tornar a dormir. Al cap de poca estona el seu somni es veu destorbat per uns sorolls a la terrassa, alça el musell, flaira i decideix interrogar-me amb els seus ulls daurats i oberts com plats. Advertint que la fressa no m’afecta decideix investigar pel seu compte. S’aixeca mandrosament arquejant la felina columna, sense pressa —per què n’hauria de tenir?—, badalla, i se’n va a fer un tomb per entre els testos de flors. Mentrestant, apartant-me dels seus assumptes, jo m’entretinc en la revisió del text que ara teniu entre les mans. El Pruna aviat torna i em fa un llarg miol, que jo interpreto com d’interrogació. «Què estàs fent que no m’ajudes a saber què passa entre els cossis del terrat?». Els ulls del Pruna són immensos, el seu esguard és un misteri, un gran misteri buit, el misteri dels animals que conviuen amb nosaltres, que participen del dia a dia de la llar, que ens coneixen en el bon humor, en la tristor, en l’estrès, en la bona i en la mala astrugància… i no fan altra cosa que observar-nos, impassibles a tots els humors i angoixes que tinguem. Un dia es moren i desapareixen de la nostra vida sense cap reclamació, tant si els hem tractat bé com malament. Testimonis impassibles de celebracions i malalties, passen per entre nosaltres sense fer-nos gaire cas; tenen la seva pròpia existència paral·lela a la nostra, sense barrejar-s’hi, com habitants d’una altra dimensió. Podrien ser els gats un símbol del pas del temps? Que com  deia aquell, és allò que passa mentre nosaltres projectem futurs versemblants.

Existeix en l’imaginari català un personatge que fonamenta la seva existència literària, entre altres funcions, en la mutabilitat dels temps, el follet. El follet ve a ser la personalització local corresponent al gnom germànic. En un relat que es contava, o encara es conta, perla Garrotxa, el follet, per venjar-se de la malifeta d’un pagès que es creia que amb ella s’hauria alliberat per sempre del molest geni, l’amenaça amb l’advertència següent: «Tingues compte humà ─li diu─ que, jo he vist Olot en un prat / quan Boscdetosca era ciutat.  Quan Olot serà ciutat,  / Boscdetosca tornarà a ser un prat». Terrible amenaça que posa en entredit el nostre orgull d’animal/humà (sapiens), separant-nos de l’animal/animal, amb la voluntat de pertànyer a un espècie per perdurar. De tota manera l’amenaça del follet, és una amenaça arrogantment calculada per la ment humana, ja que el follet també ho és, oi? (part del llibre en el qual estic treballant)

Single Post Navigation

One thought on “Els gats en la nostra vida

  1. des de fa uns mesos que la H i jo compartim espai amb un gat. Bé, ha estat ell qui ens ha acceptat que visquem a casa seva… Havia sobreviscut a una matança (la típica matança d’acabats de néixer) i rondava perdut pel poble a la recerca d’alguna llar on estar-se. Ja de ben petit era un gat molt manyac i amb un pelatge tigrat que el feia especialment bonic. Un dia, mentre feien missa (en aquest poble fan missa una vegada al mes i hi van -literalment- quatre avis) el gat va decidir que era un bon moment per investigar que hi havia dins l’església i, atravessant xino-xano pel passadís central del temple, va pujar d’un salt a l’altar. A ensumar. L’ofici es va aturar perquè tothom es va posar a riure. M’ho va explicar una veïna el mateix dia que va passar. L’endemà mateix li vam oferir una mica de llet i el vam batejar amb el nom de “mistu”. Des d’aleshores que viu amb nosaltres. Empaita mosques, ocells i ratinyols, dorm, juga amb una gata que ens sembla que és sa germana, jau, miola quan vol sortir i quan té gana, torna a dormir… I el que em té més fascinat de tot, mai, mai, mai (que jo sàpiga)… ha dit res. Ni una sola paraula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: