Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Sobre la llengua de l’escriptor

És, si més no, motiu de curiositat el capteniment de l’escriptor de molts escriptors─, que per a la seva obra literària utilitzen una llengua, la qual, entre els medis culturals i polítics amb els què ha de conviure, és minoritzada (quan no atacada directament) en benefici d’una altra. ¿Quines poden ser les raons d’aquesta actitud (resistent?), d’aquesta voluntat de seguir usant, per a la creació (matèria de futur, ja que la creació ─literària o no─ només pot dirigir-se a un futur més o menys immediat) una llengua que es veu sotmesa a mediatització i, sovint, a oberta persecució pels medis operants en el propi espai creatiu? Per la complexitat de la resposta que es requereix, aquesta no pot ser gens senzilla: no pot ser-ho, ja que la resposta implica la consideració i buidatge d’una sèrie actes i manifestacions manejats des de racionalitats i emocions molt personals. Si la resposta la volguéssim simplificar (o idiotitzar) atribuint-ho a romanticismes culturals o voluntats nacionalitaries, o a polítiques de campanar, no hi ha dubte que el requisits exclourien una gran part del perquè un hom utilitza una o una altra llengua per expressar-se literàriament. Un primer assaig de resposta, segurament massa simple, fora argumentar que l’autor del cas relaciona tota la seva activitat fabuladora amb la pròpia experiència immediata: el món que l’envolta i que l’ha envoltat sempre, el qual se li expressa en aquella llengua (en els noms de cada cosa i en el discurs sobre les coses), i traduir-ho a un altre codi lingüístic representaria desfigurar (o almenys refigurar, amb el risc de deformar-ho) aquestes experiències en el seu íntim i interioritzat imaginari, cosa que la creació no podria resistir sense defalc d’originalitat. La pàtria d’un escriptor és la seva llengua, deia aquell; no sabria dir si amb tota la raó, o simplement amb part de la raó. Es clar que sovint hom escriu sobre realitats i qüestions les quals ─per raons d’ordre cronològic o geogràfic─ s’expressen, o s’han expressat o s’expressaran (en el cas de la literatura de ciència ficció) en llengües que l’autor ignora, o senzillament no existiran mai. Però en aquest cas l’autor, en admetre desconèixer d’antuvi aquesta realitat, és lliure per inventar. Posat en aquesta tessitura de traductor immediat (de la realitat palpable al text), aquell autor que, abandonant la seva pàtria literària, crea en una llengua de “mercat universal”, actuaria d’autor i de traductor alhora. Treball que, copsant-ho des del cantó positiu, podria venir a representar un enriquiment de l’obra, per l’esforç continu de comparació de duals realitats socials i lingüístiques que es coneixen. Però agafant-ho des del cantó negatiu, aquest esforç de la traducció podria malbaratar la suma de recursos que s’utilitzen, en definitiva el resultat de l’obra, per l’excés afegit d’idear, comparar i traduir ensems, construiria una literatura potser molt tècnica, allunyada del “primer sentiment”. Literatura que, despullada d’aquests “primers sentiments” (o si voleu primaris), sens dubte, tindrà la seguretat de ser molt apreciada per crítics i altra mena erudits del ram.

 

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: