Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Els moriscos de la Vall de Gallinera

 Drub, el diable, era un dels lloctinents de Kheyr-ed-din, el segon de la dinastia dels Barbarrossa, encara que el seu nom veritable era Aydin. Però aquest apel·latiu oriental potser tampoc fos el seu verdader ja que es contava que Aydin en realitat era un antic captiu apressat en alguna de les viletes del litoral de la Corona d’Aragó. Per aquesta raó els navegants que recorrien el Mediterrani: grecs, genovesos, turcs, etc. el coneixien com a Drub l’espaniol. En canvi els súbdits de la corona catalanoaragonesa l’anomenaven “el diable”, i certament per la seva ardidesa i atreviment el nom li feia justícia. En una de les seves ratzies a Mallorca, Drub s’assabentà que al port d’Oliva, al Ducat de Gandia, s’aplegaven bona quantitat de moriscos disposats a fugir de la península, homes i dones batejats a la força i subjectes a uns amos cristians que menyspreaven l’Islam. Aquests moriscos del País Valencià s’havien conjurat i esperaven amb ànsia la notícia de que algun carsari barberesc volgués embarcar-los per passar la mar i deixar per sempre el país d’origen.

En caure la vesprada les galeres de Drub arribaren a les envistes d’Oliva: el sol s’ocultava darrera els cims de la serra dela Mostella. Caut com era, el corsari esperà veure caure la nit, aleshores arrià quatre bots a la mar per fer l’embarcament. Dos-cents moriscos emboscats pels marenys de la població esperaven les barques. Eren fugitius de Bellreguard, de Rafalatar, d’Aigüesblaqnues, de l’Atzúvia, de Benialí, de Benirrama, Benitaia i altres indrets de la Vall de Gallinera. S’enduien tot el que podien transportar al damunt seu, des de or i joies fins animals de granja, roba i algun moble i tot. La majoria ploraven amb llàgrimes inconsolables girant l’esguard cap a terra dels avis mentre els corsaris els embarcaven als bots; mai més tornarien a veure la terra que els havia vist nàixer, les cases on havien jugat, els camps on deixaven soterrats els pares, els avis i besavis. Aprofitant l’estat de malenconia dels fugitius algun dels pirates de Drub aprofitaven l’ocasió amb fal·laces promeses de fer-los conèixer extraordinaris indrets on serien ben rebuts, fent-se pagar amb part dels últims pertrets que els moriscos havien aconseguit endur-se. Un cop tots embarcats, nens, ancians i adults, i estibats amb promiscu garbuix en les pudents sentines de les naus, Drub aprofità un terral, que la bondat d’Al·là avivà, per fer proa cap a les costes de Barbaria.

Però la evasió fou advertida aquella mateixa nit i el Duc de Gandia, Joan de Borja, el qual perdia amb la fuga bona quantitat d’experimentats hortolans i altra ma d’obra submisa, feu aparellar un petit estol amb intenció de perseguir els fugitius i oferint a Drub, una valuosa suma en or, per retornar-los a les alqueries i viletes d’on havien fugit. La flota gandienca salpà amb prestesa i aprofitant el mateix oratge que Al·là enviava a les naus corsàries les avistà a l’alçada de Formentera. Drub, calculà que la potència de l’estol valencià els era superior en nombre, però sabent que derrota o rendició significaven el mateix: l’esclavitud als rems de galeres cristianes, decidí plantar cara a l’enemic. Abans, però calia desfer-se de l’excés d’embalum que entorpiria les maniobres de batalla. Sense escoltar els planys dels fugitius que temien per les seves vides si el resultat de l’encontre naval era desfavorable a Drub, feu desembarcar tots els moriscos a la petita Formentera, que en aquell temps, malgrat la poca distància que la separava d’Eivissa, era deserta i niu de pirates. Succeí però que el comandant de les naus gandienques, un inexpert noble la pretensió de qual no era altra que oferir al corsari una quantitat d’or per recuperar els moriscos del Duc de Gandia, desconeixedor de la intrepidesa de Drub el diable i els seus desesperats, malgrat la superioritat de l’estol valencià, no disposà ordre de batalla davant la flota corsària, ocasió que aprofità Drub per navegar a voga-rem contra els gandiencs, abordant-los i desbaratant-los i barrejant-los sense treva. Mort el comandant, els mariners cristians foren presos i encadenats com a galiots a les naus corsàries. Tot seguit Drub reembarcà els moriscos que des de la platja de l‘illa havien presenciat el desigual i sorprenent combat. Finalment tots ells foren duts a terres barbaresques on per més de dues generacions malviurien entre homes de la seva religió, però estrangers als seus costums. Els fills d’aquells moriscos valencians encara recorden avui la bella terra dels seus avis i la rememoren en llegendes i cançons. (versió de fets verídics extrets de l’obra de Philip Gosse, “Los corsarios berberiscos” contrastats amb cròniques locals).

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: