Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Coses que passen (actualment)

Diumenge, a la Vanguardia,

Valentí Puig, fa el seu article (li editen i ell ho aprofita per vendre la seva ideologia).  A mi és una persona que em cau d’un sisè pis, no pas pel seu caient dretà, sinó, sobretot, pel seu caient capciós. En l’article d’avui broda la seva practica. El títol anuncia que parlarà de l’eterna disjuntiva ─què comença a fer pudor de resclosit─ de Catalunya versus Espanya o viceversa. Jo ja fa temps que les he acabat aquestes menjades de coco, no em resta cap mena d’afecte cap Espanya que no siguin del caràcter que tinc envers Bèlgica o el Canadà, per posar dos exemples). No m’allargaré. Per parlar-nos d’aquest tema comença anunciant-nos que el moment que vivim de “profunda crisi econòmica que afecta a tot Espanya… i tota l’eurozona”… Home, si això no és començar fent trampa, que vingui algú a explicar-m’ho: ¿o sigui Catalunya només es pot posar en pla reivindicatiu quan les coses van bé per Espanya i Europa; i si fos que també van malament per a nosaltres i per aquesta raó ens queixem, amb més raó, encara?. Després s’allarga en contar-nos que el tema del darrer estatut va fallar, vam “consumir energies que haguessin estat de més profit aplicades a una concepció més oberta de futur”. La “concepció correcta”, com es pot despendre, és la que ell té. D’aquí a renyar-nos amb l’arxiconegut: “Jo ja ho deia”, no hi va ni un tret. O sigui, va fallar tot perquè no vam escortar-lo a ell i als seus amics. Vet aquí la gran lliçó d’un, afamat, estadista. Finalment es dol que actualment Catalunya ja no tingui ”les minories creatives que van ser substancials per a la renaixença o el noucentisme”. Home, ja no té aquelles minories creatives, però no és pas de minories creatives per on plora la criatura; ei, diria jo, i sense voler menysvalorar el dos moviments citats. “Qui no estaria d’acord en què el que veritablement importat és que Catalunya sigui rica, culta, integradora i competitiva”, diu, el paio, com si hagués descobert Amèrica. Home, jo tinc una resposta: no hi estaria d’acord l’estat espanyol centralista. Ho està demostrant contínuament. Potser quan deixi de demostrar-ho amb fets i senyals, potser aleshores Catalunya (els catalans), podrà prescindir de les revindicacions nacionalistes, perquè ja es podrà contemplar assumida per un “estat” que l’empararà, i sentirà com a propi. Cosa què no passa avui.
Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: