Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Any nou, noves formes

Jugada de peó

De comú no acostumo a penjar gaires opinions de caràcter polític al bloc, el reservo per a entreteniments de la meva feina, la reflexió i informació sobre la cultura popular, sobretot sobre la cultura festivo popular. Molt me sembla, però, que aquest any hauré d’alterar el costum; ho sento pels què pugin ser els més assidus blocaires d’aquestes pàgines (són pagines,oi?). Dic que hauré de canviar el costum perquè el panorama polític que s’albira esdevindrà força incòmode, incòmode per mi i també, he de suposar, per a molts dels lectors d’aquestes ─hi torno: pàgines.

Llegeixo, gairebé sempre, els treballs de Xavier Roig, aquest articulista de l’ARA m’irrita un punt; m’irrita el seu to (estil) quasi majestàtic ─sembla que ell ja ho sabia tot abans que els altres mortal─, però això no significa que sovint, per desgràcia nostra, hagi d’admetre que l’encerta en els seus anàlisis. El del passat divendres 30 de desembre, però, el trobo injust, quan posa dins els mateix sac, el sistema financer, les caixes… i els ajuntaments, què segons la seva opinió “havien estat saquejats”. Aquí he d’exclamar “alto”. Alguns ajuntaments potser hagin estat saquejats, no m’hi jugaria les mans, però fer-ho extensiu a tots… no és cert, no. La majoria, la gran majoria d’ajuntaments no han estat saquejats, ni tants sols se’ls pot acusar de malversadors, no. Si que se’ls podria acusar, en canvi, de no fer jugar prou la seva capacitat política, d’haver actuat sense previsió de futur, d’un futur que, al començament del poder democràtic es veia molt enllà. Amb què van trobar-se les autoritats democràtiques quan van heretar els ajuntaments de la dictadura? Unes ciutats, unes poblacions orfes dels mínims serveis que la nova societat (que es volia construir) exigia: unes ciutats amb una hisenda desordenada, confusa i decrèpita, un urbanisme especulatiu, uns serveis socials  de caritat, unes instal·lacions d’oci i de cultura més que deficients, etc. etc. etc. I, sí, van pecar de falta de visió de futur, sí. En comptes de treballar per exigir dels seus partits que dediquessin els seus principals esforços a aconseguir que la part del lleó, o almenys la de la guineu, del pressupost estatal, fos dedicada a la primera administració amb què es troba el ciutadà (el municipi), van forçar i abusar dels seus propis recursos (per exemple amb la requalificació de terrenys) per subvenir aquelles necessitats més urgent amb què es trobaven, acceptant de facto serveis que no eren de la seva competència, i que sovint, ultrapassen les possibilitats de molts municipis: planificació territorial, afers laborals i socials, culturals,… d’això, de no haver treballat prou per aconseguir que els partits fessin variar les assignacions dels pressupostos generals, sí que se’ls pot acusar, als polítics municipals (els ajuntaments). Però no pas de saqueig, ni de malversació. Avui la majoria de ciutats catalanes posseeixen uns estendards de qualitat urbana, dels quals, al principiar la democràcia, n’estaven ostentosa i escandalosament mancats. És evident, però, i no puc negar que, en algun cas, només en algun cas, s’hagi estirat més el braç que la màniga en pavellons esportius o, fins hi tot, sales d’espectacles polivalents… però, és que en aquest camp era la depauperació més absoluta.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: