Bienve Moya

Llegendes d'arreu

L’associacionisme popular festiu

Aquest article és part, i avenç, del què ha de ser una, tant mesurada com sigui possible, reflexió sobre els meus anys d’experiència participativa en l’activitat  i el debat sobre els diversos esdeveniments de la cultura popular festiva a l’espai públic. Tota la reflexió partirà de la base de l’experiència sostinguda. Per tant, i en tant que ja adverteixo que l’article és part i assaig d’un document que encara no és acabat, poso sobre avís al lector que algunes de les opinions expressades són, en aquest moment, provisionals i susceptibles de matisació, o inclús de rectificació (per mi mateix com pel propi lector), així com el treball vagi prenent cos, ja que no existeix res millor que la posada en negre sobre blanc de les percepcions, per tal de veure’n els clarobscurs.

En les tres dècades passades, el país ha excel·lit en gestions dedicades a la recuperació, reinvenció, estudi i divulgació, de celebracions festivo populars. Podem assegurar que, avui, l’associacionisme popular festiu, gaudeix de bona salut. Una prova fora que la festa omple pàgines a la premsa i temps a la pantalla petita; no conec periòdic que no disposi de secció dedicada als caps de setmana festivo populars. Aquest estat, avui normal, no ho era fa quinze o vint anys. La festa tradicional no solia ser “notícia” més enllà d’exòtics pintorequismés, ni activitat a recomanar com espectacle d’actualitat o modernitat. En l’actualitat els Castells i algunes celebracions com la Patum i altres festes populars, gaudeixen d’espai privilegiat als diaris i ala televisió. Quèha fet canviar la situació? En els anys setanta/vuitanta, a la voluntat política de recuperar l’espai públic per a qualsevol mena de manifestació, coincidí, com no podia ser d’altra manera ─ja que els promovedors sovint coincidien─ amb la voluntat de “recuperar” la festa popular. La Festa (la popular) no pot desenvolupar-se en altre lloc que en l’espai públic, encara que altres espectacles puguin coexistir-hi (el concert, el circ, la fira…), la Festa no sobreviu a l’espai privat. A partir d’aquells anys d’alliberament cívic i polític, la festa al carrer ha recuperà el seu territori natural per a gaudí dels seus protagonistes,la població. Peròla dinàmica de la festa popular, mai deixa de modificar-se, ja sigui en benefici de la contemporaneïtat, o en detriment de la genuïtat.

Nous patrons, la sanferminització

Passats els anys d’aquella voluntat recuperadora, acompanyada d’un propòsit de modernitat i genuització, un observa com avui sorgeixen nous patrons amb aparença de “modernitat”, però de dubtosa originalitat. Un, el més estès, l’anomenarem “sanferminització”. Aquest patró ens arriba, sobretot, per via televisiva i, malgrat l’adjectiu, no es refereix exclusivament a la festa de Pamplona, sinó a altres festivitats la base festiva de les quals consisteix en l’eixida de colles, o penyes, a resseguir locals socials, bars, tavernes, etc., fent-se acompanyar de fanfàrries o xarangues, i amb el concurs, o sense, de vaquetes o bous adults. Cal destacar aquí que genuïns elements d’aquest patró han participat de sempre en el vell model de les festes pirinenques com les d’Olot, Berga o Cardona, i a les de les terres de l’Ebre. Aquest vell model, però, avui s’ha reduït (s’ha empobrit) abandonant, en molts casos, músics i, o bous, i quedant-se, només, amb el seguiment de barraques i casetes, i amb la consegüent exclusiva ingesta d’espirituosos. A aquest nou patró, fal·laçment modern, se’l fa passar per “festa alternativa”, i podem veure que té una gran acceptació, per posar alguns exemples, entre els joves de la festa de Gràcia ola de Sant Narcísa Girona. Aquest patró, suposadament alternatiu, guanya terreny gracies a un corrent de pensament neoconservador urbanita, a vegades disfressat, fal·laçment, de cosmopolitisme, que es transforma en dues actituds socials, la primera de les quals és la demanda de control sobre els costums festius, observats amb escàndol com a massa permissius, i es demanden: lleis de protecció animalístiques, normes sobre pirotècnia, reglaments d’usos públics, horaris controlats i restringits, etc. Normes que sota la certitud de contribuir a la contenció dels celebrants, el que provoquen es l’aportació d’espais de pensament en blanc (sense continguts socials) dins els vells models festius, no possibilitant, en realitat, altra alternativa que l’empobriment del goig creatiu i sensible senyalat més amunt: fora músics, fora soroll, fora bous, fora risc, fora coets…. I una altra actitud, paral·lela, fora la penetració entre àmplies capes de la societat, sobretot urbana (i avui urbana ho és més de la meitat de la societat catalana), d’un pensament tou i exclusivista, que refusa allò que, en principi, li crea la mínima molèstia personal.

Nous patrons, el parc temàtic

L’altre suposat nou patró, més espuri encara que el primer, tendeix a donar a les celebracions tradicionals format de parc temàtic, d’un sospitós historicisme psudomidievalitzant, i escandalosament anacrònic. Aquest nou patró actua principalment sobre les celebracions socialment més dèbils, amb la finalitat d’orientar aquelles celebracions de d’escassa tradició local cap a un barruer turisme de temporada festiva. Dic celebracions de tradició dèbil referint-me a activitats nascudes per emulació de poblacions veïnes, i endegades a l’empara de sectors amb poc arrelament ciutadà. Aquest fenomen, lligat a la avenç del dit turisme cultural, festiu, enològic, agrari, etc., ha augmentat de forma exponencial en tot el territori. El fenomen, en principi, no ha de ser necessariament negatiu, i pot arribar a ser positiu i tot en aquelles poblacions que poden mantenir un alt grau de genuïtat i control social de la festa a través de l’associacionisme de rel popular. Però no és el cas d’altres festivitats on la festa i l’associacionisme que la suporta té menys arrelament social i on més dèbils són els ressorts de control local (l’associacionisme de rel popular que les hauria de justificar). En aquests últims casos, un pot advertir com d’any en any, té lloc, en la gran majoria dels cassos, una incessant incursió comercial de molt baixa qualitat, qualitat artística i qualitat comercial. No cal ser gaire observador per comprendre que les relacions entre festa i atracció turística, i el seu aprofitament econòmic, pot afectar la mateixa rel de la societat local i la festa que celebra. Un exemple de la problemàtica que s’exposa són les anomenades “fires medievals” que sorgeixen com bolets, a l’empara dels neopatrons de suposada modernitat. Algunes d’aquestes fires partiren de guions creats per actius locals relacionats amb l’associacionisme popular, i mentre els medis locals poden abastar tot el que mou la celebració, funciona. Però arriba un punt que l’activitat local no dona per més; és en aquest moment que entren en joc empreses de suspecte qualitat artística i més dubtosa professionalitat creades ad hoc. Aleshores, el que, en els seus orígens, havia estat una activitat festiva (que també satisfeia els interessos del petit turisme local), mancada de control local i de qualitat artística, que no donen les empreses mercenàries, llogades per estimular un fraudulent i acrònic historicisme, aquestes “fires” acaben esdevenint una mera anotació als periòdics en l’apartat d’”oci cultural” de cap de setmana”. Anotacions que, sense criteri, esdevindran simple “pintorequisme” folklòric. 

Avui, relacionats amb l’activitat festiva podem percebre l’existència de dues menes d’associacionisme: el festivo-popular, i el recreativo-cultural. El model que denominarem festivo-popular, hereu, indirecte, de les antigues agrupacions gremials i confraries, serien totes aquells col·lectius que basen la seva activitat en l’execució i/o representació d’exercicis i danses tradicionals: des dels castells i els diables, fins, geganters, bastoners, (potser també sardanistes) etc., etc. L’altre model, el què podem denominar recreativo-cultural sembla entroncar amb un patró més antic, un patró que provindria, en el temps, dels diversos models ateneístics i de societats recreatives i culturals, de vella tradició vuitcentista i noucentista.

Els grups festivo-populars basen la seva aportació en la festa participant i donant cos a cercaviles, processons, representacions parateatrals, etc., i altres activitats d’aquest caràcter, sobretot, les que tenen lloc en l’espai públic; diguem-ne que s’ocupen del que resta del ritual de l’antiga sacralitat festiva, acomplint, amb més o menys consciència, la vella i tradicional litúrgia de la festa.

Les associacions reacretaivo-culturals, mantenen el seu protagonisme en l’organització de la part més profana o civil de la festa, sobretot si les confrontem amb els grups de d’anterior model. Les associacions reacreativo-culturals s’impliquen en l’organització d’esdeveniments socials, culturals i recreatius de l’activitat festiva, des dels balls públics, jornades, espectacles i concerts, manifestacions esportives, etc. També és cert que algunes vegades, una sola entitat, amb els seus diversos associats,acomplirà els dos fins.

Cal advertir ─aspecte que jo considero molt interessant─ com ja he apuntat més amunt, que la forma d’associacionisme que en l’actualitat han pres els grups o colles festivo-populars és una novetat dins l’associacionisme, i encara que aquesta singularitat pugui no tenir conseqüències per a l’organització interna de l’entitat, sí que en tindrà a l’hora de l’execució dels interessos que puguin tenir els diversos associats. Exemple: per a un bon desenvolupament  de les activitats festivo populars de rel tradicional, o de les activitats cíviques; no són exactament iguals les necessitats d’una colla de Diables, que l’organització de una sèrie de xerrades sobre la qüestió que sigui; i ni ho és, ben segur, la “manera” i els mitjans que haurà de prendre el “grup” (un i l’altre), per resoldre-les i dur-les a bon fi: ni les organitzatives, ni les institucionals (relació amb l’administració), ni les econòmiques, ni les físiques.

Aquestes agrupacions que denominem festivo-poopular, amb anterioritat, una anterioritat que podríem donar per acabada cap a la meitat del passat segle, havien tingut un caràcter “intemporal” i  “econòmic”, depenent totes elles d’institucions gremials o de veneració religiosa. Va ser a partir de mitjans del segle XX, com ja he dit, que amb la progressiva laïcització de les activitats institucionals i religioses del calendari festivo-representatiu, sobretot, al nostre país, a partir de la nova situació política (democràtica), aquestes agrupacions, orfes ja dels vells organismes que les havien emparat, s’aproparen als moderns i eficaços procediments associatius ateneístics o socio-recreatius. He dit que tenien caràcter intemporal o econòmic. Vull dir que aquests grups, bastoners i altres ball de la mateixa mena, moixigangues, geganters, etc., tenien una existència temporal, reorganitzat-se anualment en funció de l’oportunitat de participar en el cicle festivo-representatiu: festivitats i processons. La seva organització s’emparava en l’existència d’un gremi professional o confraria religiosa, que (molt important) es feia càrrec de les despeses de la colla, tant de les ocasionades pel manteniment dels elements paraescènics: figures, vestuari, etc., com, en la majoria de les vegades, dels “salaris” o “gratificacions” dels actuants; i aquí és on es justifica el terme “econòmic” que he introduït enla narració. Podemadvertir que la nova situació, amb l’abandó de les velles formes de manteniment dels grups de la vella litúrgia festivo-popular,  per part dels antics estaments institucionals i religiosos, comença a canviar, com ja hem dit, a partir dels anys cinquanta del passat segle, quan un sector de la societat, joves procedents de la classe mitja, pren sota la seva tutela aquesta activitat cultural. Hem de mencionar aquí, sense possibilitats d’estendre’ns, que aquest fenomen degué néixer amb el romanticisme, quan aquesta mateixa classe mitja culta descobrí el fenomen de la cultura popular donant-li la categoria de “folklore”, o saviesa popular (o caràcter identitari), aquell fenomen, però, al nostre país, fou truncat per la irrupció dels models franquistes ─que també tenien una solució per aquestes temes─ solució que també queda fora de l’abast d’aquest article.

La mala percepció actual d’aquests dos diversos (no pas diferents) interessos associatius ─que sens dubte impliquen dues necessitats organitzatives diferents─ dins el mateix moviment (l’associacionisme popular) és, fins a cert punt lògica, però no pas beneficiosa per el ple desenvolupament de cada una d’elles. Un exemple fefaent el podrem observar si pensem en els interessos i activitat social que puguin moure una colla de geganters, que, en principi ho fan al voltant de les sortides de les figures, mantenir-les en bon estat per a esplai dels membres associats. I l’altre seria l’interès de caràcter etnogràfic, històric, artístic, etc. que puguin tenir un grup d’estudiosos per aquestes mateixes figures i el seu significat simbòlic. Els dos interessos, què poden coincidir en un mateix pol: les figures dels gegants, ben segur que, més d’una i de deu vegades, poden entrar en contradicció, i fins hi tot en col·lisió quan, per exemple, els membres interessats en “fer ballar” les figures puguin opinar que el vestuari “s’ha fet vell”, i cal fer-lo de nou. No cal dir quina pot ser la mena de contradicció en la qual poden entrar a l’opinar sobre aquest detall, una i altre associació.

 

 

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: