Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Per sant Martí, es tasta el vi

 Martí i l’èpica cristiana

Martí de Tours, o sant Martí, mort el 397, nasqué a la Pannonia, antiga regió de Rumania i part d’Hongria, i que inclou les mistèriques serralades de Transsilvània, terra d’inquietants llegendes -la de Dràcula, per exemple- que  donarien pes al cos de l’amaginari europeu. Amb aquest prometedor avenir, ja podríem endevinar que el futur sant no ens defraudaria. Segons la Llegenda Aurea, tractat compost a principis de segle XIII i que conté la majoria d’hagiografies dels primitius sants cristians, el nom de Martí vindria a ser un derivat de Mart, déu de la guerra, i en aquest assumpte el nostre protagonista no ens defraudà. L’hagiografia pietosa ens el presenta com un soldat el qual, trobant-se un dia de greu fred amb un vagabund sense abrigall, es partí el gruixut capot de guerrer amb ell. La llegenda del futur sant sempre ens el presentarà com un bonhomiós santet de calendari al gust de beates rosegadores d’altar, però el Martí real visqué de ple en mig de l’època heroica de la gesta cristiano-occidental, i fou un dels principals actors que ajudaren -per bé o per mal- a aixecar d’entre les runes de la caduca civilització greco-romana -que ell mateix contribuir a anorrear- la nova cultura cristiano-europea. La Llegenda Aureaens conta com aquest guerrer vehement -puig que és així com l’hem de veure-, en el seu zel per difondre la nova religió, un dia calà foc amb la seva pròpia ma a un temple pagà; adonant-se’n però, que aquest amenaçava d’estendre’s als edificis veïns, ell mateix, s’enfilà a l’edifici més alt i amb veu tronadora amenaçà el propi foc, comminant-lo a retrocedir d’immediat. Segons la crònica, el foc obeí la imperiosa ordre del sant. També, aquest mateix llibre ens narra com en una altra de les seves apassionades missions evangelitzadores: «manà tallar un gran pi proper a un temple molt antic dedicat als ídols», i com que el poble es resistia a fer-ho temorós que els vells deus els castiguessin, ell consentí en fer una prova: el lligarien a la soca del gegantí arbre, i si quan el tallessin, aquest queia pel cantó que ell no estava lligat enfonsarien el temple, si l’arbre s’avocava cap a l’altra cantó… ¿no cal dir que passaria, oi? I el que passà fou que, o Martí posseïa una força hercúlia, o realment els vells deus ja estaven massa decrèpits per  seguir sostenint proves com aquella. En fi que arbre i temple van ser anorreats; cosa que avui ocasionaria una pila de cartes al director. La nostra hagiografia, però, més casolana i endolcida, ja que quan deuria ser composta els temps heroic quedaven molt lluny, explica, en referència la fama miraclera del sant, que quan aquest morí i decidiren portar-lo en processó per tota la ciutat de Tours, d’on havia esdevingut bisbe, s’escaigué que a la ciutat hi sojornaven un parell de rodamóns que demanaven caritat exposant les seves pròpies xacres. D’aquests homes l’un era tolit i l’altre cec: el cec transportava el tolit a l’espatlla, i aquest, de dalt estant, indicava a l’altre per on havien d’anar; d’aquesta manera entre dos en feien un. Aquest “fenomen” provocava la compassió dels ciutadans, els quals, davant la desgràcia, se sentien més inclinats a la misericòrdia. Ensaber els dos desgraciats que la ciutat es preparava per l’enterrament del cos de Martí, i en conèixer la seva fama miraclera del, tot fou traslladar-se d’un racó a un altre buscant el més amagat i recòndit per on no hi pogués passar la processó, no fos cas que el poder miracler de Martí encara els esgarrés el seu deplorable modus vivendi. Però no hi hagué res a fer, perquè en la seva infructuosa cerca de refugi, sens adonar-se’n, anaren a petar de nas amb el seguici fúnebre, i irremeiablement el miracle fou obrat. I per primera vegada a la història -segons conta la llegenda local- la prodigalitat miraclera d’un sant no feu feliços als seus usuaris, als quals se’ls acabà la miserable moma i en endavant hagueren de pencar com tothom. Tot un quadre d’aspre i quasi delirant misèria, que es narrada per l’autor d’aquesta mena de pietoses hagiografies com aquell que avui narraria la crònica dels seguidors d’un equip de futbol, el dia que juguen fora de casa, i perden.

Martí fou contemporani de Julià l’apostata, el darrer emperador romà que intentà, de forma intel·ligent, restaurar la cultura de l’imperi. Julià, que hagué de suportar l’esfondrament d’ aquest imperi, i la fi del món antic, rebé aquest sobrenom, no precisament per apostatar de res, sinó ben al contrari, per la seva posició tolerant amb les totes les religions -entre elles la cristiana i les seves mil sectes que en aquell moment esquarteraven l’imperi en bocins. Però la sensata intenció de restaurar l’antiga cultura (intentant mitigar, així, la seva descomposició) li valgué l’enemistat dels constructors de la nova religió, la cristiana, que en aquella primerenca època (segle IV) ja començava a ser controlada pels antics i conspiratius jerarques del vel imperi, que havien decidit fer-la passar del camp específicament místic al camp polític, situació que permetria al cristianisme refundar-se sobre les runes de la caduca civilització clàssica. Entre aquests homes, en lloc prominent, hi trobem la figura de Martí, bisbe de Tours.

Martí fou contemporani de Priscilià, l’enigmàtic “heretge” galaico-hispanic fet executar per l’emperador Màxim a Treveris el 386, sota acusació de maleficium (bruixeria). Martí, que aleshores ja era bisbe de Tours, mai va reconèixer de cor aquesta sentència i segons podem llegir en Priciliano de Avila (Madrid 1978): «confessava amb tristesa que des del dia en que s’havia vist forçat a unir-se a aquells homes corruptes (els vells jerarques convertits, que havien condemnat a Priscilià, per bruixeria), havia sofert una disminució dels seus poders carismàtics i guaridors». Aquesta dissortada sentència feu entrar Priscilià a formar part dels obscurs antiherois, o heterodoxos, de la nova civilització que s’hauria d’imposar, i a Martí en el llistat d’homes justos. També fou contemporani de Pacià, bisbe de Barcino, que entre altres coses dedicà part de les seves homilies, com ho feu Martí amb les seves accions, a perseguir les celebracions del proto-carnaval barceloní; festivals que en la propera edat mitjana conformarien el que hauria de ser, temps a venir, la festivitat més estesa per tot continent europeu, i que precisament coneixem en part, gràcies als interdits dictats per aquest Pacià de Barcelona, contemporani de Martí.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: