Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La figa quan es madura per ella mateixa cau

Us podeu prendre aquesta dita pel cap que volgueu: al peu de la lletra és una veritat com un temple, incontestable; en  sentit figurat -encara que pugui tenir un cert regust masclista-, i comptant d’avantmà amb la indulgència del respectable per la qüestionable gràcia de l’acudit, és també una veritat incontrovertible del mateix calibre que l’anterior. En fi… la carn és dèbil; i gràcies a déu, i que duri!

La figa (fruita de la Ficus carica, més coneguda per figuera), per seguir la nostra dèria d’avui, és el genuí fruit de l’agost:

Cada cosa en el seu temps / i les figues a l’agost!

Aquest humil i antiquíssim fruit, refusat avui de manera incomprensible a la majoria de les taules casolanes, té la seva conya i el seu evangeli. Una salmòdia sobre el que fa el cas adverteix als no iniciats:

La figa per ser madura

ha de tenir tres senyals:

clivellada, secallona

i picada pels pardals.

Aquest fruit dolç que ens remet a les ancestrals arrels mediterrànies, presenta una varietat tan gran que deu ser difícil que cap altra fruita l’avantatgi. Vegeu si no una selecció dels noms que reben les diverses varietats de figues de les nostres contrades. Encapçalant, per mèrits propis, aquesta relació, tenim primer de tot la bacora, de notable proporció. És la figa per excel·lència, la que farà exclamar al protagonista de Vicenteta de Fabara en contemplar per un moment, en un descuit d’aquesta, la recòndita i preciosa fruita d’ella: –Redeu, açò no és figa, açò és bacora! La primera, assegurem, és la bacora negra, capaç, exuberant, racial i apetitosa, mòrbida al tacte del llavi voraç i assedegat. Després vindria la carlina, rodoneta i ben feta, d’aspecte regular i proporcionat, d’un disseny convencional, però eficaç; també primerenca. La carlina no permet les promiscuïtats, s’assaboreix d’una sola mossada i ja no n’hi ha per a ningú més. Tot seguit es situaria la de coll de dama, en les dues varietats, negra i blanca: esveltes i fragants i un poc amb aires de tibada, generosa, però, com s’escau a una varietat que porta per nom, de dama. Aquesta figa, quan és mig badada, oferint-nos graciosament la seves llavors suculents, és una delicia per els ulls i pel paladar. També tenim la cucurella, menudeta que en caben dues en una sola ma, negreta i dolça com un sucre; el millor pels amants d’ exòtiques llepolies. I moltes, moltes altres varietats més . De nom, de textura, de forma. La gavatxona -per posar un exemple-, petita i llargaruda, per a sensibilitats snobs; la calderona, un poc aspre i de pell gruixuda i negra, adequadíssima per a fams urgents; la bergunya, dolça i primerenca, duradora, que solen arribar fins Nadal. D’aquesta figa solen fer-se els iniciàtics pans-de-figa introductors juvenils a les delícies d’aquest fruit. La de Burjassot, la de cameta; la garrofala amb  regust que tira a aquest producte… i un extensíssim etc.

 Exquisides i barates

Aquesta fruita, però, que ja hem dit abans no se la té gaire en estima entre les actuals postres casolanes, no rep els mateix tracte en els restaurans de bon to i cuina elaborada. Avui en certs distingits restaurants ens oferiran aquest producte de la ficus carica amb mil-i-un requisits d’acompanyament: figues amb crema: pelades i partides en mitges llunes damunt un mar de crema; figues amb licor o aiguardent: saboroses figues de Burjassot o de Fraga confitades en licors espirituosos d’alta graduació; sorbet de figa; etc. etc. ¿Hem de creure que potser ens les presenten tan sofisticadament per poder posar-hi un preu adequat a la resta de la carta? Perquè el fruit en qüestió és tan exquisit com barat. Ja se sap, però, que a l’home sempre li ha agradat que li daurin la píndola, o que li donin, com he sentit a dir al país Valencià, figues per llanternes.

Aquest fruit, avui tan desaprofitat a la majoria de les llars, en altre temps no ho havia estat tant, ben al contrari: amb les figues s’elaboraven, per exemple, excel·lents dolços, com el que ja hem anomenat abans, el pa-de-figa.Aquest senzill i agradable pastisset es fa muntant una sèrie de capes superposades: una de figues, una altre d’ametlles (o una altre fruit sec), etc., i totes elles sostingudes per un

full de pa d’àngel. Un tall de pa-de-figa era el verenar quasi perfecte, tant per la seva substància alimentícia, com perquè durant els jocs et permetia treballar amb una sola ma, tenint l’altra desocupada pel que pogués ser; cosa que no permetia el pa amb xocolata, pel sosteniment del qual calien les dues grapes.Apart que sinó t’engolies ràpidament la presa de xocolata i la marejaves massa per entre els dits, quedaves enllardat per tot arreu de llefiscosa substància marronosa.Això no passava amb el pa-de-figa, que era un producte net i compacte, tant compacte, però, que si tenia alguna setmana de més (d’allò que avui en diuen caducitat) darrera de cada mos et calia un bon glop d’aigua que te’l fes tirar gorja avall.  En fi que tant la xocolata, com el pa de figa, com tot en aquesta vall de llàgrimes, tenen els seus avantatges i inconvenients.

Per Nadal, la meva àvia, que era de la Catalunya Nova, ens preparava figues albardades. Aquest és un dolç que jo he pogut menjar a boi tot el litoral mediterrani, sobretot a València i a Múrcia, i m’ha contat un meu co.lega artesà, d’aquests que cada  tres mesos s’arriben a Marràqueix per adquirir la seva artesania, que allà també les preparen de la mateixa manera. Aquest pastisset consisteix en una base de figues seques ben tendres, obertes pel mig en sentit vertical i desprès albardades (arrebossades) amb una massa de farina i aigua, més alguna espècie aromatitzant com ara matafaluga. Un cop arrebossades es passen per la paella amb abundós i bon oli d’oliva. Un cop fregides es posen en una plàtera no massa fonda  i es reguen generosament amb mel de romaní.

La figa ha deixat en el llenguatge col·loquial, i gestual, bona i duradora empremta. Es diu que pesen figues els vells, o no tant vells, que asseguts a la cadireta baixa la son els tanca els ulls i van fent caparrades. Són figues d’un altre paner tot allò que no encaixa, o fuig d’estudi, en una conversa o debat on un dels interlocutors canvia de tema, o en porta un altre a col.lació sense advertir-ho, pretenent vendre la moto al mateix preu del començament. Fer la figa és aquest gest procaç que va caient en desús -o senzillament deformant-se-, i que es fa tancant el puny de la ma i deixant dret el dit cor. En principi aquest gest, tant vell com la civilització mediterrània, es fa per enviar malastrugança a algú altre. Actualment l’he vist fer servir com succedani
mut de la locució despectiva: Ves a prendre pel sac! En fi, com que els temps canvien i tots hem deixat de creure en bruixe i altres deus menors,  és just també que hagin canviat les nostres invectives. El que no ha caviat però, és el gest i la motivació: desitjar mala sort a algú… fent-li  la figa !

Anuncis

Single Post Navigation

One thought on “La figa quan es madura per ella mateixa cau

  1. jo en tinc recollida una versió un pèl diferent…

    Una figa per ser bona
    ha de tenir tres senyals:
    sequellona, colltorcida
    i pessigada d’es pardal.

    Patacades de Cadaqués, 2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: