Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Els contes de la Xarquiyya

Meravelles de la ciutat de Carcaisiona,

—Vet aquí que d’això farà molts segles, abans que el Profeta s’esforcés en conquistarla Mecaper a la propagació de la verdadera fe, vivia a l’Índia un Rei pagà, el qual trist i desolat per haver arribat als cent anys sense tenir descendència decidí consultar els mags i els astròlegs més reputats, per lluny que visquessin. En una de les grutes del remot Hindu Kush residia un geròntic mag, que oblidat del món i les seves vanitats, feia molts anys que s’hi havia retirat a meditar. Consultat sobre la qüestió de l’estèril monarca, recomanà que el rei havia de prendre determinades herbes que creixien dalt dels monts on ell habitava, entre les eternes geleres. Aitals herbes, ben preparades, temperarien el vell cos i vivificarien l’improductiu esperma.

I així ho dugué terme el nonagenari sobirà assegurant-li els mags de la cort que engendraria una criatura sota el signe de Venus. I tal dit tal fet, com auguraren els astròlegs, nasqué un bell infant, una preciosa nena a la qual anomenaren Carcaisiona. Però la mare de la criatura no va poder suportar els dolors de l’infantament i expirà aquella mateixa nit que naixia la filla de sobirà. El Rei, afligit per la pèrdua de l’esposa i alhora gelós de la sort de la seua hereva, decidí que la nena fos ocultada dalt d’una torre i que només la poguessin veure i assistir dues dides a les qual se’ls hi confiaria la criança.

Així visqué en solitud la princesa Carcaisiona només acompanyada de les bones dides fins que complí els onze anys. A l’arribar a aquesta edat el rei començà a visitar la filla, la qual havia heretat l’esplèndida bellesa de la mare. I de visita en visita, de mirada en mirada, el decrèpit rei, sense adonar-se de l’equívoc sentiment que havia nascut en son cor, acabà per enamorar-se de la filla. La donzella, escandalitzada en conèixer els sentiments del rei, de bon principi refusa els incestuosos afanys del pare, posant-li com exemple el recte procedir dels seus avantpassats. Finalment les exhortacions de la filla i l’indisimulada repulsa de les dides, feren avergonyir el monarca, que cessà en les deshonestes intencions.

Més endavant, desviada ja la perversa fantasia del rei, la donzella comença a interrogar al pare sobre qüestions de religió, i tanta fou la insistència de la donzella que al final feu construir per a la filla un ídol igual com el del temple de palau, perquè el venerés i el servís. Així va fer-ho la bella sense qüestionar-s’ho, ja que això havia après del pare i de les dides. Un dia, mentre devotament invocava l’ídol, sense que es pogués contenir i malgrat la irreverència que en pogués resultar, li vingué un gros esternut. De seguit, de la boca de l’ídol així una fuent abella que revolant arreu la cambra anà a posar-se damunt el capçal del llit. La noia s’hi apropà per contemplar els vistosos colors de l’insecte i aquest, en comptes de eixir rabent cap un altre cantó, sobtadament encetà  a recitar de la Sura IIIde l’Alcorà, els versicles trenta vuit i trenta nou. «Oh Maria! déu t’ha escollit i t’ha purificat. Oh Maria! Ora davant del teu senyor, postra’t i agenolla’t amb els que es posternen en l’oració. Això són revelacions procedents de l’ocult, del qual te’n fem a tu revelació. Oh profeta!». Aquella miraculosa invocació de l’insecte anà seguit d’un grans estrèpit i un xiscle anguniós provocat per la fugida d’Íblis el maligne, capità dels dimonis de la terra, que d’aquella manera abandonava el cor de fusta del fals déu que adoraven els pagans d’aquella terra. El terrabastall causà una tal commoció en la joveneta que la postrà durant molts dies al llit, amb la consegüent ànsia del rei, son pare. Quan finalment es recuperà, rebé la visita d’un colom que pronuncia la professió de la fe musulmana: «No hi ha altre Senyor que Al·là i Mahoma és el seu profeta». En dies successius a instàncies de les preguntes de la jove, el colom li anà revelant les veritats de la religió, fins que ella queda convençuda de les bondats de l’islam. Llavors demanà veure al seu pare i li comunica la revelació del colom, alhora que intentà convèncer-lo perquè abandonés la idolatria. Davant els ignominiosos rumors a tot el país que la princesa havia abraçat l’islam i acuitava al pare d’abandonar els naturals déus de la terra, el rei, per calmar l’escàndol, amenaçà la filla de tallar-li les mans i expulsar-la del regne. Però ella invocà al colom, el qual se li tornà a aparèixer aconsellant-li persistir; si així ho feia algun dia Al·là recompensaria la seua virtut. Cosa que la donzella va dur a terme, obligant al rei, empès pels seus súbdits, a complir l’amenaça encara que contra la seua intima voluntat. Carcaisiona fou condemnada a l’amputació d’ambdues mans pels canells, i fou  desterrada a una muntanya solitària lluny de la ciutat que l’havia vist nàixer.

La muntanya un fou reclosa la donzella era un desert d’homes on només hi vivien les bèsties de la selva, i una d’aquestes bèsties irracionals, més compassiva que el propi pare, l’acollí en el seu antre proporcionant-li els aliments que ella, en la seua mancança, no podia proporcionar-se.

Vet aquí però que un dia que la bèstia havia eixit a cercar aliments  per a ella i per a la princesa de les mans escapçades, arribà fins la boca de la caverna un bell caçador, el qual, intrèpid com era, no dubtà a endinsar-se en la gruta preveient algun excitant encontre amb el monstre que l’habités. Quina no fou però la sorpresa del jove quan en comptes del ferotge monstre que havia previst hi trobà una esporuguida donzella de florent bellesa a la qual li mancaven les mans. Les contradictòries propietats que mostrava la dona: l’esplèndida i natural beutat contrarestada per la deformitat allí on deurien haver hagut unes gràcils mans, que ara havien estat substituïdes per repulsius monyons, feu que el jove en quedés enamorat sense altra reflexió. El caçador, que resultà ser el príncep d’Aquitània rescatà la bella i transportant-la a cambra més senyora del palau s’hi maridà. Després, redit per la insistent exhortació de la bella, que atribuïa la seua sort a la intercessió d’Al·là, el príncep assumí la fe de la donzella, fe que a partir d’aquell dia tot el regne hauria d’assumir.

Al cap d’un temps el príncep partí a la guerra i deixa sota la custòdia de la vella reina, l’esposa i un fill que havien tingut amb ella. Aleshores fou quan, aprofitant la llunyania del sobirà, algunes domes de la cort, que a pesar de la trista mancança de la princesa n’estaven geloses per l’exclusiu amor que el príncep li tenia, ordiren una odiosa trama per expulsar-la, fent arribar fins la vella reina una fraudulenta missiva en la que el fill demanava foragitar la princesa estrangera, ja que s’havia adonat que amb el seu foll amor per la tolida havia fet entrar per la porta falsa del regne la fal·laç religió de l’islam. La mare, encara que trasbalsada per les ordres del fill, puix que n’estava molt de la nora i adorava el seu net, no dubtà en obeir les falses ordres i torna la infortunada princesa a la muntanya d’on l’havien treta; aquest cop acompanyada del fillet. Però volgué la fortuna que allà mateix torna a ser atesa per la misericordiosa cérvola, la qual donà de mamar a l’infant ja que la mare no podria valdre’s. Al poc temps d’estar-se en aquell desert, altre cop se li paregué el mateix colom que l’havia visitat al palau del pare. L’alba bestiola sense més preàmbul aconsella a la impedida mare que demanés a Al·là allò que més desitgés, que havent aquest contemplat els sofriments patits per mor de la fe, sens dubte no vacil·laria en atorgar-li’l. Ella, en la seua humilitat, respon que no s’atreveix a fer peticions al Senyor, però, aguaitant el nadó, murmura que només una gràcia podia desitjar, haver altre cop mans per atendre el malaurat xiquet. Poc després durant la nit, quan dormia ajocada prop la pietosa cérvola, Al·là li envia un somni en el qual miraculosament les mans tornaven a embellir els braços de la princesa.

En això que, allà al palau, torna el príncep vencedor de la guerra i amb promptitud  descobreix la conspiració. Exaltat i enfellonit, fa tancar de per vida en fosca càrcer les dames de la cort que participaren en l’ignominiós complot, i a punt estigué de donar a la mare igual tracte que a les intrigants. Després sens dar-se treva cavalcà dies i nits per recuperar Carcaisiona a la qual desesperava trobar en deplorables condicions en la mateixa cova de la cérvola d’on l’havia treta la primera vegada.

Molt hagué de pregar el príncep per vèncer els recels de la dama, creguda en que tot havia estat ordit pel príncep per tal de lliurar-se’n d’una esposa tolida i alhora abandonar la religió que ella li havia ensenyat. Però vet aquí que altra volta es mostrà l’ridescent colom convencent la dona de la sinceritat del príncep i ambdós viuen un emocionant encontre quan ell descobreix que ella ha recuperat les mans. Davant la resolta negativa de Carcaisiona de tornar al vell regne d’Aquitània d’on havia estat expulsada per infàmies, el príncep decidí fundar una ciutat, que duria el nom de la dona, al costat d’un riu i en una zona fèrtil. Allà visqueren feliços dedicats a servir el Senyor, i allà encara avui resta la ciutat de Carcaisiona per sempre més.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: