Bienve Moya

Llegendes d'arreu

La gorreta de l’avi (una aventi de quan era petit)

Aquesta no és ben bé una llegenda, és una “aventura” que, amb múltiples variants, en funció de la imaginació i humor de cada narrador, es contaven els infants de la Marina de Vilanova i la Geltrú, asseguts en rotllo a les entrades, o portals de les cases, en dies que el mal temps impedia jugar a l’exterior.

Els protagonistes són sempre els mateixos oients, i l’acció transcorre en un mon en miniatura (de la mida dels infants) que era el mirall on la canalla contemplava el futur: el món dels adults, el dur treball de sortir cada dia a la mar.

La referència de un guia arquetípic, personatge benèfic i llegendari, es fa present en la imatge de l’avi, una figura protectora que no surt mai a la narració, però que es projecta durant tota l’acció de l’”aventura”.

Podem creure que aquesta acció narrada, amb un personatge llegendari i central, tingués la seva corresponent en altres platges o marines de la nostra terra. Tots hem sigut infants i molts de nosaltres devem haver participat en aquestes rotllanes d’amics que s’explicaven “aventis”, que sempre tenien per protagonistes personatges que podríem anomenar herois arquetípics, però a la mida dels infants.

 La gorreta de l’avi

El Nen es deia Josep Maria, però quan la seva mare el reclamava des del balcó perquè anés a dinar sempre el cridava d’aquesta manera:

Neeeen! Neeeeeen! Vine a dinar!

Així que tots els altres de la colla del carrer Nou en comptes de dir-li Josep Maria, li dèiem Nen. El més divertit de tot era que al gos de cal Nen l’anomenaven Noi.

El Nen sempre ens explicava aventures de la gorreta de l’avi. Començava fent-nos veure que tots nosaltres érem petits petits, tant petitons que tots junts cabíem dins la gorra del meu avi Daniel i que dins de la seva gorreta sortíem a pescar com feien els mariners de la platja on vivíem tots. I el conte sempre era igual però cada vegada passaven coses diferents.

Un dia que vam sortir de bon matí explicava el Nen; primer  vam demanar la gorreta a l’avi Daniel i amb ella vam anar tots cap a la platja per avarar la barca (la barca era la gorreta de l’avi). Vam posar els pals sota la quilla, els vam untar amb seu i, Aiup! Aiup! Fent força amb les nostres espatlles vam posar la gorreta de l’avi en mar. Era de bon matí i feia molt bon temps, el sol torrava la pell i la gorreta saltava  com una oreneta per sobre les onades. Nosaltres anàvem preparant les xarxes i en arribar a la mar de Caroba les vam calar.

La mar de Caroba és un lloc de poca fondària davant de Vilanova i la Geltrú. Un cop calades les xarxes ens disposem a fer-nos el dinar perquè ja era mig dia. Traiem el fogó, encenem el foc amb carbó d’alzina, posem la cassola al foc, i amb un bon raig d’oli i uns quants alls fem el sofregit. Quants els alls ja estan una mica cremats hi afegim pebre vermell omplim la cassola d’aigua dolça i esperem que l’aigua bulli. Quan l’aigua bull hi tirem unes quantes patates tallades i al cap de poca estona hi afegim el peix. Un cop fet l’all cremat, ens disposem a menjar; però vet aquí que un rebuf de garbí ens aixeca un coll de mar pel cantó d’estribord i ens anega la cassola d’all cremat que havia preparat el Piu.

—Mala negada! —exclama el cuiner— Quina feinada per no res.

I tots ens posem de mal humor perquè aquell dia només menjarem pa fins que arribem a terra.

I amb això ha arribat l’hora de llevar l’art i a veure quant de peix i de quina mena són els que hem pescat.

Doncs aquell dia que havíem sortit de bon matí amb la gorreta de l’avi havíem pescat: lluços, xucles, salpes, mabres, pelaies, bruixes, algun escamarlat, i tot un bé de déu d’altres peixos de la mar. Molt contents ens disposarem a estessar-los ben posats dins les caixes de fusta, i separats perquè quan els portem al pes facin goig de veure i els peixaters ens els comprin a bon preu. Llavors vam fer cap a terra, vam avarar la gorreta de l’avi a la platja i vam anar al pes per vendre el peix. En vam treure un quants cèntims, vam fer-nos la part, vam tornar la gorreta a l’avi Daniel i tornarem cap a casa. La mare ens va fer un petó a cadascú i ens en vam posar a dormir fins l’ensendemà.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: