Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Ara que venen les festes d’estiu.

Barca enramada per la festa de S. Pere a Gandia

La festa a Baix a mar

Hi ha festes decretades, pel costum o per l’autoritat. Però la festa més important dels pescadors era, i encara és, la diària festa de l’arribada de les barques. La varada de les barques era un espectacle diari de moviment, crits, alegries, que movia tota la platja: els remitgers no embarcats, les dones, la canalla, els peixeters… omplien la platja a ran d’onades amb la faç girada al mar. Tot començava quan la primera nau encara era un puntet a l’horitzó i hom especulava qui seria. Tot seguit el punt esdevenia taca, les juguesques sobre l’encert de les identificades es confirmaven o recusaven. Finalment, sobre la ratlla de la mar apareixia la nau saludant el miracle diari amb crits de joia. I no era debades l’alegria ja què més d’una vegada alguna d’elles no havia tornat mai. Per a la canalla de Baix a mar, per a qui cada tarda era un esbarjo, anàleg al pati del col·legi, se’ns afigurava que l’embarcació venia de l’altre cantó del món. Arribats a la sorra, els pescadors, calces arromangades fins els genolls, saltaven de bord i junt amb tots els sense feina que, en espera d’obtenir “la part”, arrimaven l’espatlla al buc i l’empenyien ajudant-se amb un enèrgic “vara, vara, vara… aiub, auib!”. La barca lliscava pel damunt dels pals untats de seu fins quedar diposita a sorra. Abans, però, de varar les naus, els pescadors ja havien desembarcat caixes i coves plens dels bullents animalons del mar, i se’ls enduien per “cantar” al pes, la llotja. Si el dia havia estat prolífic, aquella era una gran festa, els pescadors se sentien generosos, i els qui havien ajudat se n’anaven amb el mocadoret o galledeta plena de la seva part. Contràriament si el dia havia estat dolent i havien fet marçu, tot eren cares llargues i pesombre; no hi havia festeigs.

Els jocs festius a Baix a mar

Pandelís Prevélakis, autor grec, de l’illa de Creta, en la seva novel·la ‘Cronica d’una ciutat’, conta un costum, meitat joc meitat litúrgia, que practicaven a la platja del seu poble. El dia de l’Epifania, tots els habitants de Réthimno, encapçalats pel bisbe, es dirigien al port, i després de beneir les aigües, el magistrat llençava una creu al mar. Tot seguit una colla d’agosarats bordegassos (pillets de platja els anomenàvem aquí) es llençaven darrera la creu, entaulant un ferotge combat submarí, per rescata-la i tornar-la al bisbe. Bé, no recordo que al nostre litoral, en l’actualitat, es practiquin costums d’aquesta mena. Però sí que recordo haver vist jugar a treure objectes de l’aigua, llençats, precisament, com a premi per juvenils bussejadors. Recordo també, haver vist, no recordo si per Sant Pere o Sant Joan, llençar ànecs a l’aigua perquè els cacessin experts nedadors. També ho he vist ànecs o galls fermats per les potes a una soga que anava de banda banda d’un gussi o altra embarcació petita.  En aquest cas el joc c, com el seu anàleg terraire, onsistia en escapçar el coll de l’animaló. Fins no fa gaire ─i m’hi jugaria el cap d’un dit que encara avui─ era un joc habitual pels ports ebrens.Altres jocs practicats en les festes de Baix a mar ─durant un temps mig oblidats i avui recuperats en molts ports─ eren, i són, les regates de traineres i altres embarcacions com ara els vells i pesants bots salvavides.Aquestes regates, sobretot la dels bots salvavides, eren eminentment participades per pescadors, principals usuaris de les benemèrites naus.Avui els terraires han conquerit la costa, i des dels seus exclusius “nàutics” s’entremeten en la majoria de les regates, poques en deuen mantenir el vell esperit de mostrar, a través de la competició, la destresa de l’ofici. Potser podrien apropar-nos a les velles regates de pescadors les que anualment s’organitzen, per les seves festes majors, a Calafell, a Vilanova i la Geltrú, a Torredembarra, i un petit etc.

Pescadors, els últims pàries, els últims depredadors.

Potser la feina del pescador, vist pel terraire, esdevingui poètica i fins i tot èpica. Però, heu de tenir en compte que pel pescador els dia que havia fet marçu, era dia sense part ni jornal, i si passaven uns quants dies, encara que els botiguers estiguessin disposats a donar a fiar, la gana, la misèria, començaria a assetiar la casa. Perquè el pescador si no pescava no guanyava res, i encara avui, si la mar, pel temporal o altres causes, es mostra avara en els seus fruits, els subsidis no duren tota una vida. O sigui, que per l’home de mar, la confirmació diària de la seva subsistència era una verdadera festa, i així ho manifestava. Heu de tenir en compte que, encara que us sembli una exageració, el pescador és l’últim depredador; el pagès sembra i cull, l’obrer si produeix cobra la mesada; però el pescador ni sembla ni fabrica, el pescador només recull, només confia en l’abundor i el proveïment desinteressat de la mare natura. I això forja caràcter. Per confirmar aquestes meves asseveracions incloc en l’article unes notes extretes del Bloc de ‘L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat’ que si voleu podeu consultar:  http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com. Òbviament la cita es refereix a temps preterits.

 «En la playa, que está á legua y media próximamente de Hospitalet, tuvimos ocasión de observar curiosos detalles de los pescadores de la región. Hacen estos una vida completamente nómada, levantando cabañas o tiendas de esteras y maderos viejos en el punto de la costa de que han de partir, para levatarlas y trasladarlas al dia siguiente ó al cabo de algunos días. Tienden las redes, pescan lo que se puede buenamente, duermen poco y mal y se marchan con la música a otra parte.

Los viajeros del tren que pasa por la costa pueden ver, á altas horas de la noche, en diferentes parajes de la playa, largas filas de hombres y mujeres con las cuerdas de la red al hombro, formando triste y silenciosa procesión,… Son estos infelices desheredados que van recorriendo todo el litoral de Levante  miserables y andrajosos, alimentándose de moluscos y yerbajos, y ganando rara vez, después de muchas horas de trabajo, lo bastante para comprar un pedazo de pan. [Hem de considerar que l’autor es refereix al Levante espanyol, ja que la costa de llevant catalan és aquella que parteix de Barcelona cap a la frontera].»

És cert que la vida actual dels pescadors ja no és aquesta, però aquesta va ser fins fa ben pocs anys. És cert, també, que antany el pescador havia estat un nòmada, per confirmar-ho només cal preguntar-li per la seva família, ràpidament us anirà anomenant les platges on té parents, des de Almeria fins al Cap de Creus, i amb anterioritat fins a Marsella. En aquesta ciutat encara hi queda un topònim que recorda l’establiment de pescadors catalans.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: