Bienve Moya

Llegendes d'arreu

El debat ha deixat de ser Barcelona-Madrid (segona part)

En la presentació que es feu al JazzSí, del citat llibre d’Ignasi Riera Gassiot, ‘De vell escèptic a jove independentista’, a l’hora de les preguntes, i després que l’autor respongués a una interrogació sobre el seu sentiment independentista, l’autor li aclarí que ell havia estat membre de l’Assembla de Catalunya, i que l’Assemblea assumia el dret a l’autodeterminació dels pobles, i per tant també de Catalunya. Com a complement a la resposta de l’autor, una veu, d’entre el públic, ens informava, el·lípticament, sense adornar-se’n, que, en aquell moment (el de l’Assemblea) les esquerres catalanes: la més “oficial”, el PSUC, i els seus esqueixos maoistes, leninistes, etc.; la no tant “oficial” PSC i els seus preexistents MSC, FLP, etc.), es feia, unilateralment, dipositària de les qüestions del benestar dels treballadors i de la societat en general (sanitat, habitatge, educació, dret al treball, etc.); o sigui d’allò que se’n diu “lo social” (i admeteu-me aquest “lo”), segregant-ho de “lo nacional”; “lo nacional” serien altres qüestions, suposadament, més accessòries: la cultura, els sentiments, el patriotisme, el dret ha administrar-se, etc.Aquella esquerra se sentia unilateralment, i discriminatòriament, dipositaria de la defensa de “lo social”, deixant per a uns “altres”: PSAN, ERC, la defensa de les altres qüestions titllades de subsidiàries: el desenvolupament de la lluita per la independència, el dret ha administrar-se sense dependències. Tots aquest “altres” partits, segons la tesi de “lo social”, no entenien que “lo social” havia de ser prioritari  a “lo nacional”. No compartien la tesi dels partits anomenats nacionalistes o independentistes, partits que ja en aquell moment, després de la fallida del vell FAN, argumentaven que “lo social” no era necessàriament prioritari a “lo nacional”, perquè a Catalunya ambdues qüestions estaven estretament relacionades. Cal dir que aquesta tesi, per part de l’esquerra “oficial”, va donar ales, moltes ales, a futures organitzacions que avui són hegemòniques en l’espectre polític català, Llegiu CD. Cal dir, que aquest fals repartiment de papers ha durat (i encara dura) fins avui. El fracàs del Tripartit al govern de la Generalitat (no en alguns ajuntaments), segons la meva opinió, és el fracàs de l’intent de d’esmenar aquell fals, i capciós, repartiments de rols. Cal anotar, però, que també és cert que entre els partidaris de la independència per a Catalunya hi ha, encara, una gran confusió. És cert que existeixen, encara avui, sectors, minoritaris, però cridaners, que foren capaços d’argumentar que perquè la independència catalana fos “ una i pura” caldria fer ressuscitar Jofre el Pilós. Sectors que no saben percebre altre país que el què han llegit en els manual d’història de tall vuitcentista: «Recuperar la pàtria que vam perdre!» exclamen. Les pàtries velles mai es recuperen si no se les refà amb materials d’actualitat. Les pàtries modernes o són per a tota la societat, o no funcionen; ja poden tenir molta història al darrera, però si no tenen dia a dia, no són possibles.

Avui, aquella proposició del d’alguns partits nacionals i d’esquerres catalans, que argumentaven que “lo social” i “lo nacional” ─a Catalunya si més no─ van lligats, i que un se sustenta en l’altre, sembla que comença a donar fruits. El govern del tripartit, atacat des del seu començament per sectors i forces polítiques, que l’han vist com un entrebanc als seus interessos, n’és un exemple, Ho deixa dit Josep Ramoneda en un recent article a El País:  «El sistema político catalán había sido muy estable hasta la ruptura que supuso la creación del tripartito. Esta ruptura era ya en sí un aviso de que la sociedad había cambiado y ya no servían las pautas instaladas sobre el eje CiU-PSC. No es casualidad que haya sido durante el tripartito cuando el independentismo ha dado el salto. La izquierda [oficial] no ha sido capaz de consolidar su alternativa, pero el país es diferente. Por eso el PSC se equivoca al tratar de minimizar y despreciar las consultas. Se niega a asumir que son síntoma de un nuevo marco nacional en el que el PSC debe encontrar su sitio si no quiere quedar reducido a un papel simétrico al del PP». I no és només a l’esquerra oficial que ha sorprès aquest canvi anunciat per Ramoneda, també fou una mala sorpresa per la dreta liberal, ho extraiem també del mateix article de Ramoneda:  «Pero los tiempos han cambiado también para CiU. ¿Hasta cuándo podrá prolongar la ambigüedad de la que Pujol hizo virtud política, precisamente el Pujol que ahora acaba de dar un paso en la dirección del independentismo?»

En aquesta nació, nova, d’avui, de tots els qui l’habiten, les forces esquerres no dogmàtiques, han de tenir un gran paper, perquè una nació només es fa amb les majories, i la majoria d’un país resideix en les classes populars. És cert que el govern del tripartit no va acabar de funcionar bé del tot, com hagués estat desitjable, que els interessos tàctics de cada un, sovint, van pesar més que les intencions primeres, què sovint es van contradir, però, en relació a aquesta última qüestió, no es contradiuen avui en el bipartit, CD i UD? Puig i Duran diuen el mateix en tot? Quin partit no conté contradiccions entre els seus membres? El PSC? El PP?: Francisco Camps parla com l’alcalde Madrid? Quin partit no té contradiccions en el seu si? Doncs també hi són el si de l’independentisme, en el si d’ERC, en el si dels altres partits d’aquest caràcter. Però l’actual ERC ha estat capaç d’assumir la vella llavor de no separar les dues qüestions essencials per a la millora del país: “lo social” i “lo nacional”. Per què “lo social” hauria de ser prioritari a “lo nacional” (com encara avui mantenen bona part de les velles esquerres catalanes), si la base de la l’exigència nacional se sustenta, precisament, en la mancança actual de “lo social”: educació, sanitat, dret al treball i a la cultura, administració no dependent. Si “lo social” (tots els problemes del ciutadà), és la única raó que dona cos a una genuïna exigència de “lo nacional”! ¿O no són prou substancials les raons esgrimides més amunt per sustentar l’exigència nacional: la no dependència d’uns altres interessos nacionals? Quan un partit anteposa “lo nacional”, a “lo social”, i argumenta: “primer la independència, després va vindrà tot el què hagi de venir”, aquest partit, podeu tenir-ho per segur no pretén anar més enllà d’organitzar uns jocs florals patriòtics. Però quan un partit pretén ignorar la nació relegada: el conjunt dels seus ciutadans, amb totes les seves demanades de llibertat, totes, no podem saber a què es refereix quan parla de “lo social”.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: