Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Per un bon dia!

─Hola! ─Hola? Coll de mar!. Amb aquesta expressió contestaven els més sorruts del meu barri a aquells que se’ls hi dirigien amb un dessaborit Hola, per comptes del deferent bon dia, quan es passa pel costat d’una persona ─coneguda o poc coneguda─ de bon matí fins a migdia. Un parell de aclariments: el meu barri era el de baix a mar d’una població del litoral; coll de mar, com molts llegidors ja saben, és com anomenem les ones de la mar, les “holas” espanyoles. Pla deia que la seva terra aquella on al bon dia, el contestaven amb un altre bon dia. En Serrat, en pla líric, el cantava, el bon dia: «Bon dia, bon dia tingueu!» Aquest eixut hola que s’està imposant és una mostra de l’apatia amb la qual contemplem avui els nostres conciutadans i mostra, també, el deteriorament constant ─si més no, de portes enfora─ que estan patint les relacions humanes, tant a ciutat, com (no ens enganyem) a les poblacions més petites. Aquest eixut hola és anys llum del deferent i propici bon dia, bon Jour, bon giorno, del buenos dias castellà. Expressions, totes elles semànticament plenes de bons desitjos envers l’altri. Bon dia! Vindria a significar que el dia et sigui propici, que el comencis amb bon peu. És una espurna de bona disposició envers aquell què coneixem i ens passa pel costat, o que simplement reconeixem com a conciutadà ─i per aquesta raó ens sentim empesos a saludar-lo─. També caldria recordar que mostra un alt grau de civilitat usar el bon dia, com s’ha fet sempre (i per sort encara el practiquem moltes persones) quan de bon matí i amb els carrers solitaris, ens creuem amb algú; no pot ser que dues persones passin a frec, i encara que no es coneguin de res, no es reconeixin com a humans, dirigint-se un mot amable, un bon dia; que no compromet a res, però, que segons de l’humor que t’hagis llevat, pot ajudar-te a reconciliar-te amb la humanitat, i en més puixança com més estranya et sigui la persona que se’t dirigeix. No pot ser que dos humans es creuin i facin com si passessin pel costat d’un contenidor de la brossa. Si fins hi tot caldria dedicar alguna paraula al gos o al gat  noctàmbul o matiner que surt a explorar els carrers a veure que pot caure, que massa sovint és una puntada de peu. Caldria, doncs, amics ─entre altres mil coses─ reivindicar el bon dia, de matí i fins mig dia. Per passades les dotze ja tenim altres expressions, encara que també ens podria valer el senzill i expressiu bon dia, com fan a molts pobles de França, ja que el dia no s’acaba fins que entra la nit. Ah! ─si no ho dic rebento─ i deixar-nos d’indeterminats i innecessaris bons vespres, ja que el vespre és, certament, una hora ben poc concreta que hom no sap a quina hora comença i quan fineix, segons sigui estiu o hivern (si més no al Principat). Abandonem, doncs, sisplau, l’eixut i dessaborit hola, l’imprecís bon vespre i reincorporem als nostres usos el genuí bon dia, o bona tarda, o bona nit (i ja estem servits). Ei! Això si us plau, eh! Que no hem de renyir per qüestions com aquestes.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: