Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Llegendetes urbanes

La senyora té pressa

La senyora di Carlo, des de que se li va morir el marit, Bernardo di Carlo, enginyer de finances en un banc luxemburguès, i la filla se li’n va anar a Madrid amb l’espòs, viu en un apartament de Calella; no la Calella que en diuen dels alemanys, sinó l’autèntica, la de Palafrugell.

La senyora di Carlo té molts coneguts entre els habitants dels xalets de l’indret, coneix els Camarós, els Sentès… “que simpàtic que és el senyor Sentès tan, tan… en fi tan interessant, amb les seves llargues històries de la guerra”. Però la dama, malgrat totes les coneixences calellenques no pot evitar sentir-se sola; enyora el senyor di Carlo i les seves atencions. Enyora també, cal confessar-s’ho, la vida a ciutat, enyora Ginebra, enyora Amsterdam… En fi, però, calcula que encara ha estat de sort de poder viure en aquell còmode xalet que el marit, gràcies als seus imaginatius programes de comptabilitat borsària, pogué conservar després de l’últim judici, el qual li significà la mort. Pobret! S’entendreix la senyora di Carlo.

Com a única companyia efectiva —a part de les coneixences, és clar—, la senyora di Carlo manté el Suret… un nom incomprensible per a ella, però així el batejà en la llengua que ell en digué vernacla, el senyor Sentès, en veure’l nedar un dia amb molta traça. El Suret és un preciós caniche que la dama s’estima més que no pas la malagradosa de la seva filla, la que li fugí a Madrid amb el camandules del marit, un actor.

Avui la senyora té pressa: ja és mitja tarda i ella ha de trobar-se a la plaça de Mar amb dues conegudes més, passejaran entre la gentada que s’arriba a Calella moguda per això de les cançons de mariners. Altrament té curiositat per veure en què consistirà el soparet que, cada any per després de la festa, preparen els López Carrió, des de la balconada damunt de les voltes de la platjeta de la casa dels quals,  i des de fa molt temps, contemplen, més que escolten, els grups musicals, fins que tot s’acaba fent flamejar el mocadoret blanc, gest que el mateix senyor Sentés, segons diu ell, va inventar-se. Però la dama té mala sort: quan ha cridat el suret per sortir, aquest s’ha presentat fet un perdis, brut de terra i fang del jardínet, i ella que és molt polida, no pot emportar-se’l amb aquella fatxa. O sigui que decideix banyar-lo. Omple la banyereta de plàstic, el submergeix amb poques contemplacions, l’ensabona i l’esbaldeix. El gosset deixa fer, com una criatura. El treu i l’embolica amb una gran tovallola de rus per eixugar-lo… però humit com queda, no hi ha manera que preciosa llana del canitche prengui la seva  forma habitual. Torna a eixugar-lo amb una tovallola seca … el pel del gos es resisteix a recuperar la flonjor que li pertoca… ella està fent tard. De sobte una idea: pren el gos i es dirigeix a la cuina, obre la porta del microones i hi introdueix el suret… «Dos minutets no li poden fer cap mal!»

LLEGENDES URBANES I NARRACIONS SUBURBIALS. Bienve Moya. Editorial Marfil

 

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: