Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Llegendes de la ciutat (València)

 El secret de la caixeta, o la mala sort d’Omar

Omar Khayyam, el pakistanès, posseïa una botiga de quincalla al passatge Giner, cantonada a la plaça de la Reina, on es malguanyava la vida. Dic que se la malguanyava perquè Omar —sempre segons ell mateix— havia gaudit tostemps d’una extraordinària mala sort: quan no se li perdia la mercaderia pel camí entre Karatxi i València, una gotera mal adobada li banyava la meitat del gènere i havia de malvendre’l a cap preu, o, encara pitjor, havia de llençar-lo. Aquesta mala sort, que l’havia perseguit tota la vida, li procurà un caràcter recelós i malpensat; no es fiava de ningú i per aquesta raó tenia molt pocs amics. Un dia, enviat expressament per un vell amic de la família, mercader a Karatxi —un dels pocs en el qual encara confiava—, rebé una tramesa de joguines índies: bibelots de la mena que exciten el gust dels passavolants i guiris que, sobretot als dissabtes i diumenges, baden per aquells carrers, o d’aquells que, de no haver viatjat encara mai més enllà de Mislata, no pas per això volen renunciar a mostrar que es consideren solidaris amb els pobrius del món, exhibint damunt la televisió algun d’aquests objectes decoratius exòtics. Tot  seguit que rebé l’expedició, Omar, desconfiat de mena com era, repassa d’un en un els objectes per si n’hi hagués de fets malbé que s’hagueren de tornar al comerciant karatxí: obrí totes les tapes, donà corda a totes les claus i premé tots els ressorts. Funcionaven en la seva totalitat llevat d’una caixeta de tapa molt il·luminada, que hauria d’obrir-se pitjant una palanqueta sobresortint d’un cantó de l’endimari; però, per molt que polsés i polsés, no hi havia forma que l’estoig accedís a obrir-se. De tota manera, com que tot estava en ordre menys aquell maleït objecte, de moment decidí acceptar el gènere; deixant la caixeta a part per a dur-la, quan li anés bé, a un dels pocs amics que tenia a València, un manetes, a veure si ell aconseguia desencallar el ressort.  Adhalà era el nom de l’amic que encara li quedava, a Omar, en tot el barri. Un tipus rodanxó d’ulls de vedella, que tenia cura d’un locutori a la plaça Lope de Vega, i on es passava el dia assegut darrera el petit taulell llegint en veu alta els incorrectes textos que li mostraven els clients i que havia de desxifrar perquè aquests poguessin marcar fidelment el telèfon de les famílies respectives, escampades per tot l’orbe musulmà. Eixa feina, afegida a un caràcter especialment tranquil i conformat, havien proporcionat a Adhalà merescuda fama de rectitud i imparcialitat, dretura que, per mimetisme, li havia proporcionat l’escassa confiança en els homes que encara quedava en el cor d’Omar. Per eixa raó, el quincaller va dur-li l’endimari espatllat, a veure si Adhalà, fent ús de la seva proverbial paciència, aconseguia obrir-lo. Este va mirar-se l’objecte: amb tota seguretat un senzill estoig dels que solen fer servir les adolescents, i també les àvies, per a estotjar-hi la bijuteria, o altres mil petites andròmines que acumulen al llarg dels anys i per a les quals no es troba un lloc més indicat que aquelles caixetes. Al cap d’uns quants intents frustrats per part Adhalà, destorbats pels gratuïts suggeriments dels clients que anaven passant pel locutori, davant de la contumàcia de l’objecte a deixar-se penetrar en el seu misteri, Omar decidí posar l’estoig en la custòdia del seu amic, a veure si, a casa i amb tranquil·litat era capaç de donar solució a l’enigma de la caixeta.

Van passar els dies i Omar interrogà el seu amic sobre la qüestió. Este va assabentar-lo que no ho havia aconseguit, però que ho continuava intentant. Passà una altra setmana i Omar, advertint, un poc alarmat, que Adhalà no li tornava l’objecte ni obert ni tancat, tement que també aquell únic amic que li quedava l’hagués traït, volent-se quedar la caixeta sense pagar-la, li exigí que obert o tal com li l’havia deixat, aquell matí mateix li lliurés l’estoig. Llavors Adhalà li confià que prement prement per deslliurar d’una vegada la tapa del maleït objecte, al final el ressort havia petat, s’havia trencat i ara…

Omar, enfurismat, va saltar manifestant que allò era inconcebible, que ell li havia deixat l’objecte en la confiança que l’obrís, no pas que el trenqués; que per a fer-lo malbé ja ho podia haver fet tot sol. Adhalà protestà argumentant que ell no li havia demanat res, que fou Omar qui li havia portat l’estoig… Però no hi hagué res a fer, Omar, abusant de la benignitat d’Adhalà, no s’avenia a raons i exigia del seu ja dimitit últim amic, que si l’havia trencat calia pagar-lo, insistint en la impertinent tesi que ell li havia lliurat l’objecte perquè l’obrís i no perquè l’inutilitzés, queixant-se estentòriament, davant la clientela del locutori, de la seva pobresa i la mala sort que l’havia acompanyat tota la vida, i que ni dels amics es podia refiar.

Al final, l’exigència d’Omar esdevingué tan desmesurada, que aconseguí torbar la serenitat d’Adhalà, el qual, per treure’s del damunt aquella mena d’insensat grunyidor, decidí rescabalar el mesquí quincallaire.

Però Omar, ploriquejant i queixant-se de la secular pobretat que l’havia acompanyat sempre, i la perpètua mala sort, no tenint-ne prou amb la descarada pretensió de cobrar d’Adhalà per un favor que ell mateix li havia demanat, exigí d’aquest últim una suma desconsideradament alta per aquell bibelot espatllat. Suma que al final quedà reduïda a deu euros, després d’un fatigós i desvergonyit  regateig.

Passaren uns mesos i Omar continuava a la seva botigueta de quincalla al passatge Giner, lamentant-se de la seva mala sort i imprescriptible pobresa a tot aquell que el volguera escoltar. Un dia, advertí que darrere el locutori de la plaça Lope de Vega ja no hi havia el seu ex amic, aquell a qui féu pagar un joguet inservible al preu d’un objecte nou, i, portat no se sap si pel remordiment, o bé, contràriament, pel goig que li hagués pogut provocar aquell guany inesperat, preguntà al nou dependent què se n’havia fet, del bo d’Adhalà.

—Doncs, deu fer un parell de mesos que se’n va entornar a Karatxi. Informà el nou empleat, que no coneixia Omar ni sabia res sobre el cas de la caixeta trencada.

—I sabeu què n’ha estat, d’ell? Inquirí Omar.

—Diuen que un dia, gràcies a la descurança, i per la mala traça d’un caratxí amic seu, que va deixar-li un objecte perquè li’l reparés, va trobar-hi a dins el mapa d’una casa on s’assegurava que amagat al jardí hi havia d’haver un gran tresor. De moment no s’ho va prendre seriosament, perquè les històries d’Aladí ja fa temps que no se les creu ningú. Però diuen que, mogut pel despit contra aquell sòmines que al final, vulgues o no, li havia fet comprar la caixeta a preu d’or, i també mogut pel cuquet de la forta curiositat que li plantejava el plànol tancat dins l’estoig, al final decidí tornar-se’n a Karatxi. Diuen que de seguit que hi arribà el primer que féu va ser informar-se sobre l’existència real de la casa assenyalada. I resulta que sí, que aquell casal als defores de la ciutat existia realment; havia estat residència d’una antiga família musulmana de Mumbai que en crear-se l’estat islàmic del Pakistan decidí traslladar-se a Karatxi. I diuen que la comprà i cavà el jardí, i que certament allà mateix on ho indicava el plànol va trobar-hi, enterrat entre les rels d’un vell sicòmor, una caixa de plom amb tota una fortuna d’or a dins. I diuen que avui és ric, allà a Karatxi, gràcies a la seva bona estrella i a la mesquinesa d’aquell caratxí de València que insistí a fer-li comprar la caixeta. Ves quines històries s’empesca la gent per a parlar, oi?

Avui, l’encarregat del locutori, a cada vegada que passa pel davant de la quincalleria, encara es pregunta per què Omar li gira la cara d’ençà del dia que va contar-li la rondalla d’Adhalà i el secret de la caixeta.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: