Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Ara que n’és el temps, uns apunts sobre Carnaval

música de la festaEls jocosos elements de la festa del carnaval

Segons un cert criteri cada vegada més estès, els dies de carnaval vindrien a ser un vell magma de celebracions diverses: jocs, representacions, desfilades, etc., exiliades, per diferents causes i en diverses etapes històriques, a aquesta època de l’any. Totes les dades que ens donen els diferents estudiosos de l’esdeveniment ens remeten a velles festes de propiciació de la primavera, de “reminiscències” de les remotes saturnals i lupercals romanes i altres festivitats del món clàssic, també de celebracions celtes o gàl·liques, les primeres relacionades amb la  veneració del déu o la deessa celta Carne (del nom de la qual s’ha argumentat, sense gaire fonament, sobre el terme carnaval), i la segona amb la mitologia gargantúlica de Rebelais, etc. Reforça aquest criteri, entre d’altres informacions, la de Claude Gaignevet, autor “El Carnaval….”, on escriu el següent: “…ja hem vist que la festa dels bojos a Roma, el dia de les Quirinals (18 de febrer), reunia a tots els que no coneixien on emplaçar el costum [la tal festa] i la celebraven en l’última data possible. Les festes dels bojos medievals, en els darrers dies de l’any, podrien tenir el mateix sentit i constituir un refugi, el temps dels fora del temps (del temps de la litúrgia oficial), la festa dels sense festa (el subratllat és meu). Que ve a ser la meva proposta per entendre de que va (o més aviat anava) el carnaval modern dins la civilització cristiana: un temps fora del temps de la litúrgia (religiosa i civil) d’aquesta civilització, la cristiana, un temps on el poder temporal de l’església i de l’estat confessional (detentors de la litúrgia legal) feia la “vista grossa” i es permetia deixar fer. 

Avui, però, en la majoria de poblacions del país el carnaval es redueix a redundants i enfadosos balls de màscares i a desfilades de carrosses, pretesament espectaculars i no sempre aconseguides, que hom anomena rues, desfilades on tota la capacitat insurgent i bullangaosa de la festa es carrega al cantó d’un erotisme més o menys atrevit (i molt sovint ben inofensiu)  , necessariament pobra còpia del de les festivitats de Tenerife o Rio, festivitats, aquestes últimes, que enfastijosament omplen diàriament els reportatges de la televisió. En l’actualitat poques persones identifiquen com a carnaval activitats pertanyents al cicle de la festa com ara el Ball o Cacera de l’Ós d’algunes poblacions dels Pirineus, la celebració de Bielsa i poblacions properes dels Pirineus d’Aragó, i uns pocs etcèteres més escampats per tot el territori peninsular, els actes dels carnavals bascos, el Pero Palo extremeny, etc.

Una d’aquestes activitats de carnaval. La dedicada a les pantagruèliques delícies de l’estomac, eren, i són, els bulls, sopes, escudelles i altres àpats comunitaris que, com el de Gelida (al Penedès), corresponen a l’activitat carnavalesca encara que avui, i per raons que ja hem assenyalat anteriorment, s’hagin desplaçat a altres dates festives perdent el seu caràcter. Per sort no ha estat així amb els àpats col·lectius de Sant Feliu de Codines (al Vallès Oriental) recuperat pel Carnaval a finals del anys setanta, o el de Bagà (al Bergadà), actualment convertit (així ho tinc anotat) en l’habitual arrossada pública.

En el carnaval vilanoví, però, encara hi actuen un bon nombre de les activitat que antigament conformaven arreu aquell magma festiu que hom anomenava carnaval. En la festa de la capital del Garraf hi trobem desfilades escenificades, com ara l’Arrivo i l’Enterrament (arribada i comiat del Rei del Carnaval), o com la novetat de l’arribada del Rei Caramel (multitudinari acte anàleg, dedicat a la població infantil); hi trobem representacions bufes com el ball de Malcasats o el Moixó Foguer; hi trobem mascarades parodiant competicions esportives o d’altra índole; hi trobem bromades de sal grossa entre les societats; hi trobem batalles incruentes, de caramels, de merenga o ous; hi trobem activitats cíviques orientades a la socialització de la població, com el Ball de Mantons i Les Comparses, hi trobem activitats gastronòmiques com la xatonada del Dijous Gras, etc. Activitats totes elles que més endavant detallarem una per una. Ara, però, aquí, voldríem apuntar quatre notes sobre el possible origen d’aquestes activitats i jocs.

S’ha dit ­–jo mateix me n’he fet ressò més d’una vegada­­- que les actuals baluernes i balls que participen en els cercaviles i altres actes de la Festa Major: gegants, dracs, diables, etc., tindrien el seu origen en la festivitat del Corpus Cristi del qual haurien anat desertant per resituar-se en aquella altra festivitat, la Festa Major, a mesura que el clergat, tant l’il·lustrat com el reaccionari, per diferents raons, haurien prescindit d’aquests elements populars que, remetien, segons uns, els fonamentalistes, a velles religions paganes i segons els altres, els il·lustrats, desfiguraven la gravetat de la religió amb pràctiques vulgars. Aquesta emigració dels elements parateatrals d’una festivitat a l’altre és ben documentada i fàcilment contrastable (). Així com l’església es desfeia de la custòdia dels elements citats, a mesura que els gremis i confraries —entitats compostes en la seva majoria per menestrals i altres sectors populars— anaven desapareixen, aquestes figures, que essencialment eren estimades per les capes més populars de la població, es refugiaven sota l’ala protectora dels organismes ciutadans, en aquest cas municipals. Així passaven d’exercir en l’àmbit eclesiàstic a l’àmbit civil, perdent pel camí, o més aviat metamorfosejant els simbolismes religiosos, que, si antany havien estat referenciats per l’hagiografia cristiana ara passaven al domini de l’imaginari popular. En el llibre que ja em citat al començament, “El Carnaval” Claude Gaignebet ens assegura què “És conegut que efectivament aquestes confraries [les dels oficis] van recuperar els déus pagans en la figura dels seus sants  patrons”. Imaginari que, a més del cristià, seguia comptant amb una creativitat pròpia heretada de rondalles i llegendes, moltes d’elles anteriors al cristianisme. Prenem per exemple, i per posar un cas, els anomenats “diables de festa”. Hom assegura que les actuals colles de diables tindrien el seu antecedent en uns “diables” que acompanyaven un entremès de sant Miquel, o una representació de l’infern, que hauria participat en el seguici del Corpus (festivitat religiosa iniciada a Lieja el 1246). la veritat és, però, que si bé aquesta translació d’una festa a una altra serveix per argumentar sobre les colles de diables del Penedès/Garraf i Camp de Tarragona —esteses en l’actualitat arreu del país—, la mateixa explicació no sembla satisfactòria pels jocs dels diables de la Santantonada de les comarques del Maestrat, ni per la de Mallorca. Aquests diables del Maestrat i els mallorquins, que apareixen en ple hivern al volt de la llegenda de sant Antoni, no semblen tenir cap connexió amb aquells entremesos del Corpus, i en tot cas la seva existència no s’explicaria per aquella translació que dèiem existir de l’esfera eclesiàstica (la processó del Corpus) a l’esfera civil (les festes majors). Els diables de les satantonades, ni per la iconografia coneguda, ni per la seva posada en escena, no semblen tenir res a veure amb aquells entremesos de sant Miquel i l’infern del seguici del Corpus, i sí que semblen teneir-ne amb la hagiografia llegendistica del sant (molt anterior a la instauració del Corpus) tant plena de personificacions a mena de genis tel·lúrics, que el cristianisme relacionarà amb Satanàs i altres dimonis dels llibres sagrats. Segons una tradició andorrana, http://www.esglesiacatolica.ad, el segle XI els frares antonians ja estaven instal·lats a la vall, on tenien cura dels malalts del foc de Sant Antoni (herpes i altres malalties de la pell) segons podem llegir en. Altrament, aquest diables de sant Antoni apareixen en una festivitat molt propera al carnaval, el 17 de gener, data que en certs llocs ja apareix com inici de les festes del carnaval, “Per sant Anton fes lo Ton = l’esbojarrat”, diu l’adagi. I encara una altra dada interessants, algunes de les màscares dels carnavals pirinencs, encara que pretenguin representar un ós, curiosament van fornides d’enormes banyes de boc (com és el conegut cas de Bielsa) i la cara emmascarada o oculta amb màscara. Podríem deduir, doncs, que, si més no pel fa al cas dels diables de les santantonades, aquestes màscares tenen una més clara relació amb el temps paralitúrgic on transcorre el carnaval (entre gener i febrer), que no pas amb el Corpus. També cal fer avinent que tant els diables del carnaval de Vilanova, com, segons notícies, els de Reus, tenien una llarga tradició d’acompanyar l’arribada del Carnestoltes que actualment han convertit en acompanyament de “l’Enterro del braç d’en Carnestoltes”, que suposem que deu voler fer referència a la processó tarragonina del braç de santa Tecla.

Uns altres elements de la festivitat com són el seu propi nom i les desfilades de carrosses escèniques, també ens portarien a dubtar del que és comú considerar sobre el carnaval. Hom proposa que el nom de carnaval —i aquesta és la hipòtesi més acceptada en l’actualitat— prové de carne levare, de “llevar” (prohibir) la carn durant aquests dies abans de la quaresma. La hipòtesi és admissible (a part de ser la més acceptada). La festa, d’acord amb el seu esperit d’inversió, s’intitula precisament amb el terme que la contradiu. Però teories anteriors han buscat el seu significat en altres referents que el religiós “llevar les carns”. En aquesta línia s’ha proposat com a precedent de la festa i del nom,  el carro de Tespis, el carrus navalis dels còmics. Tespis, poeta i actor grec, apareixia a l’escena pública, junt amb els seus còmics, muntat en una baluerna mig barca mig vehicle amb rodes que hom anomena carrus navalis, i d’aquest carrus navalis n’extreuria el nom la festa “car  navalis”. Herman Steuding en Mitología Griega i Romana, Editorial Labor, Barcelona, apunta: “…En les Dionisíaques… van néixer els ditirambes… i es van desenvolupar com a tragèdia (cant dels sàtirs). Al capdavant del cor del sàtirs, el sacerdot de Dionís conduïa el vaixell amb rodes del carrus navalis”. Sugerent, oi? El carrus navalis, les carrosses escèniques del carnaval que transporten al Rei Carnestoltes i a les màscares i disfresses a l’espai urbà on representaran les seves paròdies i pantomimes. Aquest carrus navalis, aquest carro de Tespis, que va tenir vida fins ben entrada l’edat moderna i en el qual es presentaven a la ciutat els còmics, joglars i altres entretenidors i saltimbanquis. També tindria el seu referent en les carrosses o “roques” o “castells” del Corpus i passos de Setmana Santa. Carrosses, roques i passos que encara avui compleixen, en processons i altres esdeveniments festius, una funció semblant a aquells carrus navalis. Llegim en el Tirant lo Blanc, en el capítol LIII, com les utilitzaven les corts medievals pels seus festivals i esdeveniments festius. En la celebració de les noces del Rei d’Anglaterra, podem llegir “En mig d’una gran praderia [hi havia] una gran roca feta de fusta per subtil artifici tota closa; e sobre la roca se demostrava un alt i gran castell”. Tot seguit en el capítol LV llegim que dins aquestes roques i altres estatges reials s’hi podien trobar “una dona tota d’argent ab lo ventre un poc ruat e les mamelles que un poc li penjaven… e per los mugrons eixia un gran raig d’aigua molt clara”. Així també en aquests albergs s’hi trobava “una donzella tota d’or esmaltada e tenia les parts baixes en dret la natura e d’allí eixia vi blanc molt fi…”. En aquests passatge de la novel·la advertim de l’existència d’unes roques, passos o carrosses (els tres termes s’han fet sinònims l’un de l’altre) dedicades a festivitats de caràcter laic o mundà, com ho són les del carnaval. Dels segles XVII i XVII també disposen d’informació d’aquesta mena d’artificis per a les celebracions, ja sigui civils (a la Cort i populars) com religioses..    En el capítol XI de la II part del Quixot, aquest es troba pel camí amb el “carro dels comediants”, tots caracteritzats amb la seva disfressa. Tots ells, dalt del carro, o acompanyant-lo, surten d’una vila on en motiu del Corpus han representat una obra sobre el tema de la mort. Som conscient que el carro sobre el qual es desplacen els còmics cervantins no té una expressa connexió amb el nostre carrus navalis o carro de Tespis. Ens interessa, però, fer avinent que l’autor, a qui fem un expertíssim coneixedor de la cultura popular del seu segle (i la seva obra ho avala) en els presenta, suggerentment, dalt d’aquests vehicle, i no d’una altra manera, i procedents d’una representació dins la festivitat del Corpus, que en relació als precedents de les figures estudiades, baluernes, entremesos, balls, etc. Podrien haver estat, segons nosaltres, tant concernents al Corpus com al carnaval com a celebracions mundanes. I els ditirambes dels actors d’aquestes roques o carrosses de Tespis? els podríem emparentar amb els obligats sermons, pregons, etc., del Carnestoltes, certament ditirambescos.

No soc partidari, ni en l’estudi de les festivitats ni en el devenir cultural dels pobles, de la teoria de les pervivències. No crec que l’home reprodueixi contínuament, o cíclicament, el mateix que els seus avantpassats. L’experiència, però, m’ha ensenyat que encara que no les reprodueixi sí que es deixa guiar pel record, i la interpretació d’aquest record, oral o llegit, dels avantpassats immediats. Altrament és de raó que unes conjuntures i necessitats de creació creïn coincidències físiques en el temps, propers o allunyats, ja que, essencialment, l’home és el mateix avui que el de la humanitat clàssica. Així és com la tradició deu perdurar en la creença que fem allò que feien els nostres avís, però que, d’una en una, les generacions transformen (donen nova forma) a necessitats coincidents i peremptòries.

Per Entendre El Carnaval De Vilanova I La Geltrú, Quatre Apunts D“Idiosincràsia Local” I Altres Acudits. Caràcter del carnaval local

Diu Oriol Puig i Almirall en “El Carnaval vilanoví, dades per a la seva història” editat per l’Ajuntament vilanoví i  El Cep i la Nansa, llibre que considero prou informat per fer-lo servir com a referència suficient sobre la festivitat; cal dir que per resseguir el carnaval vilanoví també podem comptar amb el llibre de Xavier Garcia “Vilanova i la Geltrú i el seu gran carnaval”, més tota una sèrie d’articles apareguts en diversos programes de carnaval -sobretot  el de l’any 2000 redactat per Albert Tubau- consultables a l’Arxiu Comarcal del Castell de la Geltrú. També he rellegit altres materials redactats per Ricard Belascoain, Sixte Moral i pel propi autor d’aquesta obra, apareguts en diverses revistes, com ara l’Avenç, i sobretot els del Diario de Villanueva y Geltrú i el seu successor Diari de Vilanova i la Geltrú. En el seu llibre, Oriol Puig i Almirall ens assegura que “… els vilanovins d’altres èpoques… tenien com a màxim esplai de l’any el Carnaval”. Aquesta singularitat es donava, segons ell, per obra i gràcia de la idiosincràsia del nadius. Certament, aquesta idiosincràsia, aquest caràcter, deuria haver existit, si més no hauria existit en un altre temps en que la significativa i deficient comunicació per terra amb la resta del territori ho va permetre. Aquest estat d’escassa comunicació terrestre va durar fins les darreries del segle XIX amb la construcció de la carretera de les costes de Garraf i la inauguració del ferrocarril Valls-Vilanova-Barcelona el 1881. Un exemple fiable de com n’era de singular aquella incomunicació de la vila la il·lustrem amb la notícia de que encara el 1864 subsistia la línia marítima que, fent escala a la rada de Vilanova, duia passatge i càrrega fins a Barcelona o altres localitats de la costa. La incomunicació per terra que existia amb les poblacions veines era compensada pel camins de la mar, que unien la vila amb els territoris amb els quals comerciava, des d’Itàlia a Cadis i les Canàries, i sobretot amb les Antilles. Aquesta particular comunicació marítima i aïllament terrestre, entre altres peculiaritats menys versemblants, justificaria, segons l’autor, la singularitat de la festa vilanovina. No ens ha d’estranyar gaire aquesta situació d’incomunicació de les viles del litoral amb el país interior, fins fa ben poc l’accés a les poblacions més recòndites de la dita Costa Brava (i encara avui) no era pas d’admirar. Sobre la situació descrita per Puig i Almirall en relació al què justificaria la singularitat del carnaval vilanoví, encara avui trobaríeu a la ciutat qui us defenses aital teoria i us la fes avinent amb mil detalls. Tal és l’abstracció i embadaliment d’un sector de la vila amb seu imaginari.

Cal afegir que entre les poblacions veïnes, els aborígens vilanovins són acusats de llunàtics, aplicant-los-hi sense compassió la gesta de pretendre pescar la lluna en un cove, bertrenada amb voluntat ofensiva que els naturals accepten, amb un somriure de sarcàstica suficiència, sense complex de cap mena. «Gent de foguerada ─en diuen—: en vint minuts alcen un castell de guerres que després deixen caure perquè ja els avorreix el joc». Per a sustentar aquesta dada sobre el caràcter local Puig i Almirall ens proporciona un parell de velles anècdotes. Diu que “el 1875 malgrat la proximitat de les envestides carlines i la presa d’hostatges que aquells dies es feien de poblacions veïnes, el carnaval de la ciutat resultat dels més lluïts, amb força presència de forasters”. I continua el cronista assegurant-nos que “en una altra vila això podria estimar-se com el comportament d’uns inconscients o agosarats; a Vilanova ─assegura─ un poble que emprengué i reeixí en les empreses més desproporcionades (deu referir-se a l’empresa de embarcar-se en construir la línia ferroviària Valls, Vilanova, Barcelona amb capital essencialment local) cal admetre que era el comportament connatural en ells”. Una altra anècdota que conta Puig Almirall. Diu que “el 1854, essent Espartero, Duc de la Victòria, president del Consell de Ministres espanyol, tingué lloc el pronunciament d’O’Donell. A Vilanova se celebrà amb grans desfilades la reivindicació de la Milícia Nacional, Doncs bé, a manca de suficients uniformes molts [dels manifestants] ho feren amb disfresses que havien servit per una mascarada del carnaval [d’aquell any]”. Aquesta ultima anècdota, encara que el discret Roig Almirall no ho comenti, ens informa del proverbial tirant iconoclasta de la majoria dels vilanovins els quals, per posar un exemple, avui encara vesteixen amb una disfressa per a cada ocasió, l’estàtua dedicada a un prohom de la ciutat que s’alça al mig de la plaça de la Vila, davant de l’Ajuntament, durant les festes principals. Poca-soltada que no sol alçar cap escàndol entre la gran majoria de la població, ni les autoritats es molesten en corregir.

Anuncis

Single Post Navigation

One thought on “Ara que n’és el temps, uns apunts sobre Carnaval

  1. Retroenllaç: Temporada de carnaval | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: