Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Amb dos mesos per endavant

març marçot. mata la vella a la vora del foc

Falsejadors i trabucaires

Març marceja i encara que Joan Manuel Serrat en el pintés a tall de cervantí Rocaguinarda: amb la primavera en bandolera; el març té mala llet, com no es cansava d’advertir-me l’avi Daniel, i ell, pel seu ofici de cabrer a la pelada Serra de la Barra, entre Camarles i l’Ametlla de Mar, en sabia un niu de marcejades. D’entrada, del març mai podrem assegurar si li escau començar-nos a escalfar, o bé glaçar-nos la il·lusió del desitjat estiu. L’únic que invariablement té en exclusiva aquest mes son les malhumorades i astringents ventades: en una geografia del clima, el març vindria a ser l’Empordà de les ventades, o el Baix Ebre de dels bufaranys i les gropades; desdenyós i malànima, ple d’auto-odi per suposats greuges dels seus companys de calendari, el “Març marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot”.

Relapse caragirat de l’almanac, a més de dedicar-se a l’ànglic deport d’eliminar femelles -sense discreció d’edat-, el març, segons la llegendeta popular, és el culpable d’haver mangat al febreret els dies que li falten per poder ser un mes normalitzat; encara que, com escamnat embrollaire com era, no va perpretar aquella vilesa en solitari, sinó amb el concurs d’un -llavors, encara- inexpert gener, que a partir d’aleshores va fer vots per esmenar-se, cosa que, com és evident -i connatural en aquests afers- ni ell ni març no van dur a terme. L’assumpte va anar d’aquesta guisa: Quan al començament dels temps va fer-se la repartidora dels dies de l’any, en principi a cada mes se n’hi van donar trenta de justos. Però aleshores, l’infortunat demiürg (com diu el clàssic), va adonar-se que n’hi sobraven una colla. Exhaust per l’esgotadora feinada d’haver fet “tot lo món” en tan poc temps, i no volent escalfar-se més el terrat, decidí distribuir-los, a mena de canongia, entre aquells mesos —més pilotes o meritoris— que s’havien portat bé: desembre, octubre, agost, juliol i maig.

Però gener i el març no van avenir-se a suportar aquell tracte de favor. —Com podia ser que ells  —barrinaven—, precisament ells, gener, el primer de l’any, ardit capitost que mira enrera i endavant alhora (patró de futurs espavilats), i març, dedicat al geni de la guerra, el legítim símbol del vigor i l’honor masculí (que en endavant tanta falta ens faria per a tot allò inherent a l’humà progrés), no tinguessin, com la resta de germans, trenta i un dies!

I com que els dos no coneixien millor recurs per aquell cas que l’art de l’ensarronada i la retòrica de fanfàrria, van decidir prendre-s’ho a la brava.  Cerebrals de gran volada, discorreren que calia trobar a algú per carregar-li els neulers, perquè malgrat el capteniment bregós i grunyidor, els dos mesos -molt pagats del seu honor, ja en aquella novençà edat-, eren gent tolerant i de concòrdia -falsejadors i trabucaires, però gent de pau i ordre, com n’hi ha tanta.

Aleshores van caure sobre el discret febrer, l’assenyat febreret del calendari, de reconeguda fama transaccional (i afavoridor i gran amic dels mortals que cobrem per mesades). Vet aquí que els entonats personatges la van emprendre amb ell, tan discret, pactista i assenyat. Amb tota la barra del món, com un fanfarró babèlic qualsevol, el parell de camandulers retòrics argumentaren, que per no ser menys i poder presentar-se en la gala de presentació d’aquell any 1 del calendari, amb la pompa i honor que corresponia a la seva prosopopeia històrica, el seu veí podria deixar-los-hi un dia a cada un: “Que febrer, essent com era poc amic de fastos i oratòries, no ho hauria de notar, i en canvi ells sense aquell dia extra, del qual disposaven la resta de mesos, serien mensytinguts en el concert universal. A més, que tant gener com març, per raó de tradicional bon veïnatge, es comprometien a representar febrer en aquella important reunió intertemporal, el qual d’aquesta manera, a través d’ells dos, arribaria a tenir una representació, superior i tot, a la seva real influència. Després, un cop s’acabessin els fastos i tornessin a la normalitat del dia a dia, ja els hi restituirien. Febreret, contumaç crèdul inescarmentat, o simplement mesell de mena, va caure en la trampa parada pels dos bon veïns.

Total, que passada la celebració de l’any 1, gener i març, corresponent a l’alt concepte de l’honor que tant egrègies personalitats conreen, mai van admetre que s’haguessin compromès a retornar al febrer els dies manllevats. Ben al contrari, convertint el delinqüent en víctima i la víctima en perseguidor, cada vegada que febrer gosava reclamar els seus dies, exigint l’acompliment dels pactes, els contumaços lladres de dies, ennoblits per la estultícia històrica, l’acusaven d’intolerant i provocador, de sostenir pretensions expansionistes i d’insolidaritat envers la resta dels mesos, que eren tots iguals entre ells, llevat febrer, per haver prestat a cada un dels dos arrogant veïns, un dia per lluir-se’n.

Com demostra l’experiència, febrer encara no ha pogut recuperar els seus dos dies manllevats, però sabem del cert que mai no ha fet abandó dels seus drets, ni pensa deixar-se convèncer pels brams d’ase dels seus tafurers veïns, per molt que xisclin.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: