Bienve Moya

Llegendes d'arreu

El Nadal de Juanito laguna

 

S’apropa Nadal, ho sé perquè miro el calendari i perquè ja han començat a instal·lar els guarniments lluminosos als carrers. En el pensament cristià (en la mitologia cristiana diria, si m’ho permeten, des d’una visió laïcista) fa que el 25 de desembre naixi, per salvar la humanitat, un nen que durant dos mil·lennis ha estat el símbol de la redempció dels homes, infants inclosos.

Juanito Laguna és un personatge creat pels volts dels 50 pel pintor argentí Antonio Berni. Juanito Laguna és la representació universal de tots els nens explotats del món; amb aquesta intenció li donà vida (iconogràfica) el seu autor. En recórrer la regió argentina de Santiago del Estero, Antonio Berni, fill d’immigrats italians, conegué de prop la dura realitat dels nens de la pobresa. En va retratar molts. Juanito és la seva creació més coneguda: el changuito que just ha fet deu anys i cada dia surt de casa per trobar alguna cosa que alimenti la família. Una existència que, per desgràcia, segueix mostrant-se tossudament viva, per lacerar una estona el cor del món occidental, sobretot quan l’exhibeixen per televisió. Però l’angúnia no dura gaire, i prest és engolida pels nostres maldecaps; la realitat diària no pot acumular tanta desgràcia. L’empatia és un valor a la baixa en una societat en què hom se sent freqüentment maltractat i exigeix la comprensió d’altri, sobretot exigeix la comprensió del poder envers les seves terribles petiteses diàries.

Jorge Cafrune cantà la tragèdia de tots els Juanitos Laguna del món actual.

Salen camino afuera para mirar quién pasa. / Tan sólo la tristeza y la pobreza dentro la casa. / ¡Qué dura la mirada de Juanito Laguna!, / y su oscuro pellejo tan cierto y lejos de la fortuna. / Si pudieran gritar lo que les duele, desde muy dentro, como se grita, / se borraría la herrumbre de la techumbre que los habita”.

Juanito esdevingué una icona social de l’època, que inspirà músics i poetes. Perquè el Juanito Laguna de Berni no és necessàriament un nen pobre del món subdesenvolupat, sinó, i sobretot, dels nens que sobreviuen a la perifèria del món, el món ocultat des del qual ens criden cada dia els desesperats fills de la misèria del neoliberalisme, que s’ha proposat derrotar la societat del benestar abans que aquesta pugui dur la seva Bona Nova arreu del mon. I ara pretén enterrar-la, quan encara respira.

Sentado en su carrito el más pequeño ignora por qué pan y comida es a medida de lo que llora”.

Aquest Nadal els pastors del pessebre continuaran cantant el “fum, fum, fum” i apel·lant al desembre congelat que es retiri i deixi pas a l’abril coronat de flors. Però uns altres pastors hauran de seguir recordant:

Si pudieran gritar lo que les duele, desde muy dentro, como se grita, se borraría la herrumbre de la techumbre que los habita.

La veu dels nens explotats arreu del món de l’opulència consumista, arreu del món dels immigrats, dels desplaçats. Perquè el problema dels desplaçats per raons econòmiques, el problema dels immigrants d’allà on siguin, no és que es resisteixin a la integració, no és que siguin més o menys proclius a la delinqüència i al desordre social, és l’abandó social a què se’ls sotmet.

Malgrat tot, aquest no és un article per amargar-vos la festa, ni per acusar la moral cristiana. Tingueu la festa en pau: feu el pessebre, l’arbre, el tió, i gaudiu d’un bon àpat. I si podeu, passeu uns dies esquiant. Perquè la qüestió no rau en el record anual d’aquesta efemèride de salvació humana. No, la qüestió és que aquest record del naixement d’un nen redemptor de la humanitat, que els cristians fan nàixer cada 25 de desembre, el menystenim la resta de l’any. És que els altres dies hauríem de continuar sent conscients que els Juanitos Laguna segueixen malvivint en les nostres ciutats, i que el nostre deure (si és que el sentiu) hauria de comprendre la voluntat del seu alliberament.

Si no és així, ens mereixem els tristos versos de Salvat-Papasseit:

“Demà posats a taula oblidarem els pobres / –i tan pobres com som– / Jesús ja serà nat / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

El Punt. 6 de desembre 2010

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: