Bienve Moya

Llegendes d'arreu

llegendes de coves. Penedès/Garraf

Les coves de Ribes

Davant del castell de Miralpeix, en un dels promontoris on les ones s’estavellen contra les roques, s’obren a la mar unes grutes naturals conegudes com Les Coves. La llegenda diu que una d’aquestes coves s’endinsa tant en dins de la muntanya que travessant tota la comarca arriba fins Olèrdola. Imagineu-vos com de llarg ha de ser aquest túnel que des de dalt del castell d’Olèrdola, arriba fins va a sortir a la vora de la mar.

Olèrdola, que avui són unes ruïnes per anar a visitar, durant l’Edat mitjana va ser una de les ciutats més importants d’aquest territori. I encara molt abans, quan aquest territori que avui coneixem com Penedès i com Garraf, deuria tenir un nom que no ha arribat fins a nosaltres, entre selves d’alzines i roures Olèrdola ja existia a dalt del cim on avui encara hi és.

 Diu una la llegenda que aquells antics ibers olerdolencs, quan eren atacats per altres tribus, o encara quan la ciutat va ser assetjada per romans, i després per àrabs, i després per francs (que era el nom que els musulmans donaven als antics catalans), quan la ciutat era assetjada podia resistir el setge perquè rebia aigua fresca, menjar i fins i tot peix a través d’aquest túnel, i que els habitants de la ciutat, convidaven els assetjadors a menjar peix per tal de desmoralitzar els atacants, els quals no podent entendre per on els arribaven els subministraments als olerdolencs, acabaven per abandonar el setge.

 Una altra llegenda que també explica és la següent.

La cova prohibida d’Olerdola

Una vegada hi havia una noia de Vilafranca que tenia dos pretendents. Els dos li agradaven per igual, però no sabent per quin decidir-se, i coneixent que es deia que en algun racó de la vella Olèrdola s’obria una gran cova que anava fins la mar, va decidir que donaria la seva ma al qui dels dos penetrés a la cova i li portés, com a prova, una joia de les moltes que es deia que hi havia allà guardades.

Una nit els dos nois van pujar fins Olèrdola, van buscar la cova i encenent cada un una torxa van entrar-hi. A mig camí van trobar-se en una sala immensa on per tot els llarg de les parets es veien estàtues de guerrers. Els dos nois van quedar admirats perquè, a més dels guerrers de pedra, en aquella sala s’hi guardava un gran tresor. Aquelles estàtues de guerrers semblava que estiguessin allà per guardar el tresor. Una d’elles portava un paper a la ma. Aleshores el més fanfarró dels joves, apagant la torxa, va posar-se a riure i a xisclar per espantar el company, el qual, mort de por, va quedar-se ajupit sense tenir esma de moure’s. Aleshores el fanfarró va arribar-se fins l’estàtua que duia el paper i feu mofa de l’estàtua i del que pogués dir el paper, però quan el va llegir, aquella carta deia: Aquell qui llegeixi aquesta carta que duc a les mans, haurà profanat la Cova Prohibida on cap home ha d’entrar-hi. El càstig d’aquesta profanació serà el mateix que va passar-me a mi: es convertirà en pedra i s’esperarà fins que un altre imprudent, desafiant la prohibició, torni a entrar a la Cova. I tal com deia la carta el temerari jove va convertir-se en pedra i misteriosament el paper va posar-se-li entre els dits.

Aleshores l’altre jove, no podent suportar més el terror, es posà a córrer com un boig, va sortir de la Cova i durant molts anys només feia que córrer amunt i avall per les muntanyes explicant allò que li havia passat i que ningú es creia. La noia va quedar-se sense cap dels dos pretendents, i fa agafar mala fama i mai ningú no va voler casar-se amb ella.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: