Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Temes per passar l’estiu

Notícia succinta d’alguns animals d’estiu

Al llarg de la història de l’home la imaginació popular a creat un extens repertori de déus, semideus, herois llegendaris i bèsties impossibles. Gegants, follets, nans i monstres s’entremesclen en la llegenda humana, tots ells fets, o més ben dit, contrafets, a imatge dels somnis humans, tots ells creats per a la interpretació de l’univers material i emocional de l’home.
Un gran nombre d’aquests personatges: diables, dracs i altres figures, zoomorfes o antropomorfes impossibles, continuen deambulant per la nostra imaginació i fins i tot avui (oh miracle) existeix la possibilitat de contemplar les seves grotesques figures, fetes de cartró pedra i d’altres materials, al mig d’aquest espai quasi màgic que denominem la Festa.

El foc, la quimèrica capacitat per produir i expel·lir foc per les tremendes goles de la bèstia, en forma de raig flamiger, és un dels recursos emprats per la imaginaria escenico-festiva a l’hora de representar la inhumanitat d’una figura fabulosa, o l’honrada maldat privativa d’aquest ésser. A tota Europa trobaren encara avui figures d’aquesta mena.

El Drac de Múrcia, que dissabte després de Setmana Santa exhibeix la seva formidable factura i amb goles enceses pretén incendiar els carrers de la ciutat “huertana”, és un bell exemple d’aquestes oníriques bèsties de somni. Un altre exemple del que actualment ha passat de denominar-se “bestiari festiu de foc”, és la “Coca” de Redondela, a Galícia, i altres “Cocas” de la veïna Portugal. La raó de l’excèntric apel·latiu que exhibeixen aquestes bèsties llançadores de foc potser ho trobem en la mateixa denominació de “coca” atribuït a una espècie de naus amb vaixell en forma de panxa arrodonida: si giréssiu una d’aquestes naus cap per avall, no us costaria res veure-hi l’enorme panxa del “drac”.

Altres animals de faula d’aquest gènere, que avui ja no utilitzen pirotècnia (i alguns potser mai no la van usar) per ressaltar les seves goles sanguinolents, són la Tarasca de Toledo, la seva homònima de Sevilla (avui en desús) i la de  Granada. Però on avui sens dubte trobarem una gran riquesa d’aquests elements parateatrals és a la festa catalana. De principis de juny a finals de setembre les festes de les ciutats catalanes poblen els seus carrers d’animals impossibles que evoquen hercúlies quimeres, amb ales de ratpenat, cos de bou o de lleó, grapes aguilenques i goles de llop, són els “dracs”, Els dracs de Vilanova i la Geltrú, de Reus, de Vilafranca del Penedès, de Solsona, i un extens etcètera. També temibles mules que expel·leixen foc granejat contra espectadors excitats, com les de Berga; o bous amb banyes flamígeres com Mataró. Cabres embogides que omplen l’aire d’ígnies espurnes, o animals mig femella mig hidra com les de Reus o de Terrassa, aviven les nits de l’estiu xafogós del Mediterrani. Diables de tota mena sorgeixen, en aquestes mateixes ciutats, de les entranyes terrestres per incendiar la foscor de les nits. D’entre aquests personatges anomenats diables, fantasiosos encendiaris de la imaginació humana, i encara que aquest no faci la seva aparició dins la nit estival, es mereix que sigui mencionat el “Diablo de Tijarafe”, de l’illa de la Palma. En la matinada de la Candelera, quan el sol, segons la il·lustrativa dita “ja corre per la carretera”, aquesta figura s’encén al mig de l’alegria general dels palmeros, els quals són anualment batejats amb les seves espurnes enceses.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: