Bienve Moya

Llegendes d'arreu

25 de juliol, sant Jaume

fanalets de sant Jaume a Lleida

La vella dita diu que: Per sant Jaume melons!

 Tothom ho sap i no cal afegir-hi més informació: a mitjans de juliol comença el temps dolç d’aquesta cucurbitàcia dita vulgarment, meló. Melons sorrecs, melons d’Almeria, melons tendrals (bons per guardar pel Nadal). Meló de moro és com els morellans anomenen a la síndria, i meló d’Alger l’anomenen a València. En tot cas, però, de melons ja en parlarem més endavant. passen ara a l’altra part del sant. 

 Sant Jaume de regalícia

sant  Jaume de regaló.

Per les dones, xocolata,

pels homens, cops de bastó!

 Heus aquí una cançoneta popular ben curiosa. Curiosa, i en certa manera compensatòria del refrany més divulgat del més: Pel juliol, ni dona ni cargol. Si en l’últim és la misogínia més barroera qui sembla expressar-se, en el primer és l´altruisme més abrandat, suposant que el vers l’hagués estat conposat per un mascle, que a les dones ofereix xocolata i als homens bastonades. El que no m’explico és que hi pinta l’apòstol de les espanyes en aquest embolic. Ell, el sant, tan solemne, tan quixotesc(?), tan matamoros… per més que ho intento no me’l se imaginar fent la desigual repartidora entre els dos sexes. Tampoc se li coneix ─jo no he sabut trobar─ en la seva hagiografia cap detall que indiqui aquest desmesurat decantament cap a l’altre sexe. De tota manera  (i perquè no fos dit) a la ciutat de Lleida, on tal dia com avui la canalla rebia, i em sembla que encara rep l’apòstol de la petxina amb fanalets de graciosa artesania infantil, he llegit que li canten aquesta altre cançò:

 Sant Jaume ve de Galícia

sant Jaume ve d’Aragó,

per ensenyar als fills de Lleida

la fe de nostro senyor.

 Chapeau! O barretada! com diria un castís. Al final, gràcies als lleidetans ens hem alliberat de dubtes: Regalicia és simplement Galícia. Regaló és Aragó, i sant Jaume no va venir a Catalunya només per repartir llenya entre els paios, i xocolata per les nenes, ans, ben al contrari, va venir per ensenyar als seus fills (ocu!), principalment als de Lleida)  la llei de nostre senyor. Més clar l’aigua! Llàstima que per la fantasia quedés més suggeridor la primera i críptica repartidora del sant: un hom podia imaginar-se a l’apòstol vestit de romàntic fedaí, voltat de titis amb faldilla negra de cuir just un dit per sota l’entrecuix, cada una amb el seu paquetet de xocolata (podeu posar-hi la marca i la mena de xocolata que vulgueu… la imaginació és lliure), i també repartint llenya entre la competència ─quan el camell de la cantonada més avall treu el morro massa a prop─. Diu  Lluis Almerich, Clovis  Aimerich de nom poètic, en un petit volum editat pel benemèrit Millà dels llibres, l’any 1944, i titulat amb tota senzillesa: Tradiciones y costumbres populares de Barcelona, que …diu la tradició que sant Jaume predicà als barcelonins (no es creguessin els lleidetans, que el sant només passés per Lleida) des del damunt d’una gran roca que hi havia dalt de tot del Mons taber, prop d’un bosquet d’aromàtics pins. En aquell mateix lloc on hi havia el temple d’August… ¿Us podeu imaginar avui un bosquet de fragants pinets vora l’actual Centre Excursionista de Catalunya? Que és, si no m’ erro, on diuen que van sortir les columnes d’aquest temple d’August. ¿Un fragant i aromatitzar bosquet de pins silvestres vora el xiringuito dels bocates del carrer paradís? Doncs allà mateix, pam més amunt, pam més avall, és exactament des d’on va predicar als barcelonins l’apòstol Jaume. I continuem la cita: …la pedra des d’on predicava el sant va ser tallada per fer-hi una imatge de l’apòstol, de l’església del la qual era sant titular, on s’acostumava a celebrar una lluïda funció religiosa per venerar la pedra. El sant, segons la llegenda, era matrimonier i procurava xicot a les fadrines que no en tenien. L’altar estava decorat amb canyes verdes i a la plaça de sant Jaume i muntaven una fira de melons…

Ara fixem-nos-hi quin quadre més suggeridor (i no em refereixo a la fira de melons), quin quadre més suggerent i il·lustrador sobre la pervivènça dels rituals de les antigues religions dins el cristianisme: la pedra de la qual es diu que sant Jaume utilitzava per tal d’evangelitzar els indígenes (que és que eren els barcelonins d’aquella època. Ara ja són postmoderns). Aquesta pedra amb tota probabilitat seria un monòlit o pedra sagrada, el qual va ser tallat (convertit) en estàtua del sant, evidentment amb la intenció que aquesta nova imatge seguís conservant el poder magico-tel.luric que els indígenes d’Aimerich (els barcelonins) li deurien atribuir. I sens dubte també, que com a altres pedres teses que trobem per tot (pedres de la bruixa, del diable, etc.) se li suposava qualitat generativa, qualitat que deuria traspassar-se automàticament a la imatge del sant, feta amb la pedra sagrada.  ¿Us podeu imaginar un immemorial menhir dalt del Mons Taber, vora un bosc de roures sagrats que la ma humana mai no havia gosat ferir, fins que van arribar els pietosos cristians?

I bé, hem començat amb melons, hem tocat el tema, tan estimat per mi, dels refranys, i hem parlar d’homes i dones i de les seves estranyes i curioses relacions. Hem esmentat, i bo i conjurat, el poder tel·lúric de les pedres teses, el poder celestial dels sants, i l’encant selvàtic dels boscos primordials. Déu ni do!

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: