Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Catalunya serà impura o no serà

Fa uns anys, Joan Francesc Mira, escriptor, professor de grec, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, va editar un llibre que parafrasejava un cèlebre títol  d’Immanuel Kant: “Critica a la raó pura”. Aprofitant, doncs, el conegut títol/tesi de Kant, ell proposava ─sense qüestionar ni entrar en l’assumpte del llibre predecessor─ una extensió, proposava una: “Critica a la nació pura” (Edicions Tres i Quatre. 1985. València). Ara, passats uns quants anys de l’obra de Mira, l’Editorial Pòrtic ens en presenta una altra de Lluís Cabrera, animador i ànima del Taller de Músics de Barcelona i president de l’associació “Els altres Andalusos”. Per aquest llibre Cabrera ha triat un títol, que com feu Mira, parafraseja un altre anunciat cèlebre, el del bisbe Torres i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Lluís Cabrera, substitueix el requisit que el bisbe exigia per a la subsistència de Catalunya, el cristianisme, pel mestissatge, per la impuresa que comporta la barreja, i argumenta, començant pel títol, que “Catalunya serà impura o no serà”. Caldria, en el cas que us decidíssiu per llegir els arguments de Cabrera, donar una ullada paral·lela a la l’obra de Mira, no pas perquè una sigui deutora de l’altre, però sí perquè, des de intencions i pressupòsits, diversos (a voltes coincidents a voltes no), per un lector interessat, una i altra mantenen espais de complementarietat.

Allí on Mira investiga i reflexiona sobre l’existència de la nació pura (sobre la nació dels valencians, en el seu cas), Cabrera exposa l’existència d’una proposta per a la construcció, no pas la reconstrucció, de la nació catalana actual. Però aquesta proposta, diu ell, només podrà plasmar-se, segons la seva tesi, a través d’uns elements actuals, nous; i com tota novetat, impura: conformada amb elements preexistents i amb elements de nova formació. En la seva obra Cabrera, argumenta, amb tota mena de detalls, que la nació catalana, o la fem entre tots els que avui vivim a Catalunya, o no la podrà fer ningú altra. I ell es compta entre els que la volen fer.

Tornant al precedent de Mira, aquest, en la seva obra apunta:“…per començar, la posició de l’individu com a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i la única manera de dir «jo sóc», és dir «jo sóc alguna cosa». Allò d’afirmar «jo sóc el què sóc», només ho podia fer Jahvé tronant al Sinaí, i no sembla fàcil de generalitzar. La resta del personal ha de dir «jo sóc x» o «un x»: sóc japonés, musulmà, sioux, militar, tortosí. És a dir, tinc algunes característiques que els altres no tenen”

Cabrera, en el seu llibre, ens adverteix que, alguns, a Catalunya, tenen la temptació d’actuar com Jahvé, i donen per fet que, com el «jo sóc el què sóc» d’aquest últim, el «jo català» també es definiria per ell sol: és català aquell qui parla en català i vota partits catalans. Doncs ─a part de la hipotètica afirmació de què hi hagi partits que per definició serien catalans i altres no ho serien, encara que a aquests els votessin (i voten) persones que resideixen i treballen a Catalunya─, ser membre partícip de la nació catalana actual, segons la proposta de Cabrera, no fora tan elemental i concloent, ni de bon tros; i d’aquí sorgiria la interjecció “Catalunya serà impura o no serà”. 

I per què Cabrera ens proposa la “nació impura”? Doncs els plantejaments de Cabrera ens venen a recordar que, per exemple, les élites econòmiques catalanes (això que alguns, sense adonar-se’n de l’anacronia, encara anomenen “burgesia”) fa anys, dècades, que han desertat de una possible nació catalana, adoptant la nació espanyola per els seus propòsits. Que certes élites intel·lectuals i polítiques, a remolc, no cal dir-ho, de les classes benestants, abandonaren la nació catalana rera el franquisme triomfant, i pocs han tornat a platejar-s’ho. Que considerables sectors de les classes populars de rel catalana (treballadors i classe mitja), no tenen sobre aquesta qüestió una visió prou política que vagi, massa sovint, més enllà d’uns plantejaments, diguem-ne romàntics o culturalistes. Que també una majoria de la immigració de, a partir dels anys seixanta, per raons obvies del pa que s’hi donava en aquelles dècades de fraquisme rampant, ¿quina noció poden tenir-ne, sinó la d’un regionalisme folklorista, o descentralització de l’estat, que no va més enllà de qüestions administratives i funcionals? Visió que els hi ha estat donada fins avui per la majoria de mitjans, inclosos els públics. Bé, doncs, que ens queda per construir aquesta nació que volem i necessitem? Ens queda, no cal dir-ho, la impuresa, el pòsit, el solatge o mare que indefugiblement sempre diposita tota mena de matèria. Ens queda, també, i n’ha estat una gran sort de poder mantenir-ho, la perseverança i la fidelitat a la nació de sectors intel·lectuals (literats i científics) que no s’han deixat seduir pels cants de sirena del vencedor i el prepotent. Però la base, la base de la nació catalana avui la conforma un material d’al·luvió, un material impur que necessita reformular-se per donar raó al seu «jo sóc x» propi. I aquesta reformulació poden trobar-la, existeixen les bases socials, ambientals i racionals suficients per a què aquesta es pugui fer realitat, en un decidit i a l’hora senzill «jo soc català». Ara bé, com diu Cabrera ─i pensem uns quants com ell─, cal no destorbar aquesta assumpció del jo amb problemàtiques de puresa, autoctonia, historicismes, etc. Perquè una nació és, ha de ser, només pot ser, allò que els seus nacionals vulguin ser, en cada època i en cada cas. Si els catalans actuals volen i pretenen ser una nació, qui és dipositària, des de la instància jurídica, política, o ètica que sigui, de l’autoritat moral per oposar-s’hi?

Que aquesta realització de la nació sobirana és un camí difícil, llarg, ple de debats, pactes, concessions i etcèteres, ben cert, però una primera passa per fer el camí és procurar-nos aquesta base social, la nació real, pura o impura. La nació impura, la nació d’al·luvió, ha de saber de segur que es compta amb ella a l’hora de respondre la darrera pregunta, el sí o el no. Posar-nos pedres i dificultats nosaltres mateixos per recórrer camí, exigir a la nostra societat actual proves de puresa i fidelitat incondicional, fora suïcida. És més, quan algú qüestiona la condició de catalans als seus adversaris polítics catalans, aquest algú es converteix en un suïcidador de la futura independència de Catalunya.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: