Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Llegendetes de sant Pere

Vet aquí tres historietes que s’esdevingueren entre “Nostrossenyor” i sant Pere, quan els dos anaven pels camins del món

1/ De quan “Nostrossenyor” i sant Pere van anar a pescar.

«Un dia sant Pere se’n va endur a Nostrossenyor a Pescar; li diu ─Veniu que ho veureu.

Se’n van amb la barca, però no feia un alè d’aire, ni s’agafava cap peix. I sant Pere, que sempre es queixava de fam i de feina, ja es cansava de remar; i diu  ─Senyor, ventet, ventet?

Nostrossenyor va respondre: ─Voga, Voga, Peret.

Sant Pere, picat, ell que es posa a vogar de fort i ferm. I aviat van tenir la barca plena d’aquesta mena peix.Tot vol el seu treball! »

Aquesta versió ha estat extreta de  ‘Rondallari català’; modificada d’acord amb la que jo conec de la platja de Vilanova».

Cal fer l’aclariment que la historieta conté un punt d’ironia, i fins hi tot mordacitat, en relació a la figura de “Nostrossenyor” en el joc de paraules entre el “voga, voga (acció de remar o vogar) Peret”, i el nom d’un peix, la boga, de baixa qualitat, que al final és el que “Nostrossenyor” concedeix a Pere pel seu esforç.

2/De quan sant Pere i “Nostrossenyor” van trobar-se una ferradura.

«Feia un sol que escardava la cua dels gossos. “Nostrosenyor” i sant Pere anaven d’un poble a l’altre. Com que la calda picava de debò, el sant amarat de suor, seguia mandrosament el diví mestre. Tot d’una Jesús va veure una ferradura entre la pols del camí. ─Pere ─digué a l’apòstol─, aquí a terra hi ha una ferradura en bon estat. Potser que la collíssim. ─I de què pot servir-nos, Senyor?  ─preguntà el sant, recant-li d’ajupir-se, lassat com estava─. Fora millor deixar-la. Jesús s’inclinà i la collí.

I, ara un pas, ara un altre, arribaren a un veïnat prop del camí ral. I entraren a la primera casa, que era una ferreria. El pobre ferrer feia estona que maldava per tòrcer un ferro i fer-ne una ferradura per a un cavall que es veia estacat al costat del portal.

Jesús va oferir-li la ferradura, i el ferrer, content d’estalviar-se de forjar en un dia xafogós com aquell, l’acceptà de bon grat i en pagà uns diners. Al costat de cal ferrer vivia una marmanyera, i Jesús, entrà a la botiga, comprà amb els diners El Bon Jesús, que anava tot davant, deixava caure pel camí ara una cirera, ara una altra, i sant Pere, que s’ofegava de calor, amb quin deler les collia, una a una, per refrescar la seva gola resseca com el vidre!

Després d’un bon tros de camí s’assegueren a l’ombra d’uns  roures, que hi feia de bon estar.

─Pere  ─preguntà Jesús─, quantes vegades t’has ajupit? ─Senyor ─respongué l’apòstol─, tantes com heu tingut la bondat de deixar caure una cirera. Fa tanta calda! i donava tan bo de menjar-ne! ─Veus, Pere? ─afegí el salvador─, si t’haguessis ajupit una sola vegada per collir la ferradura t’hauries estalviat de pellucar una a una les cireres, doblegant-te cada vegada sota aquest sol abrusador. Un sacrifici voluntari pretèrit porta a fer-ne molts de forçats¡ ‘Rondalles.volum 2’»

3/De que li ve la calba a sant Pere

«Això era quan “Nostrossenyor” i sant Pere anaven pel món. Un dia “Nostrossenyor” va entretenir-se a predicar en un poble, i mentrestant sant Pere, que tenia gana, ell que va, i d’amagat entra a casa d’una veïna i es fa fer una truita; però, així que se l’anava a menjar, veu que “Nostrossenyor” venia. Allavores [traient-se la gorra] ell que diu a la veïna, diu:         ─Cuiteu, poseu-me-la aquí al cap. I, com que la truita era bullenta, al treure’s després la gorra, amb la truita van seguir els cabells i tot. I sempre més va ser calb. ‘Rondallari català”.»

Tal com podem observar, aquestes rondalletes ens presenten un personatge, sant Pere, que sembla complir la funció de representar el poble menut (terme amb el qual la tradició literària catalana anomena les classes desfavorides), que no entén de teologia, però creu en miracles; que té una ètica elevada, però les penúries econòmiques de diari li impedeixen practicar-la; que no percep una altre manera de millorar dins la seva situació, si no és basada en els miracles (i avui en les mil loteries i sorteigs, que el mateix estat s’encarrega de divulgar i promocionar), i que com a mal menor, procura evitar la feina dura i aprofitar-se de l’ocasió quan aquesta arriba. El sant Pere d’aquestes rondalletes és golafre, i, com els pillets dels contes populars, o com els de la Commedia Dall’arte, no perd mai l’ocasió de satisfer la seva insaciable fam, perquè el poble menut mai no ha menjat quan ha volgut, ni el que volgut, i, encara avui, serva una memòria atàvica sobre aquesta qüestió. Sinó fixeu-vos de quina manera actuen la majoria de les persones quan en motiu d’una celebració o altre es disposa un àpat de franc. És també mandrós i procura evitar tota feina innecessària, perquè de continu i sense excusa, el poble menut es veu obligat a treballar, a guanyar-se la vida amb l’abundosa suor del seu front, o el cansament exsangüe dels seus braços en les cadenes de muntatge, o de les seves cames visitant oficines de col·locació en cerca de feina ben remunerada. Aquest sant Pere, doncs, actua com els humils de la terra, els desposseïts. El “Nostrossenyor” de les rondalletes en canvi, que ha rebut la saviesa i la seguretat del poder diví, representa l’element dirigent de la societat. És aciençat, perseverant, previsor, prudent, circumspecte, sagaç, etc. Per aquesta raó pot donar consells a Pere, i, pel seu bé, pot fer-lo desronyonar plegant les cireres del camí una darrera l’altre. Total perquè Pere, que té una experiència de la previsió distinta a la que emana de l’exercici del poder, precisament no ha volgut malgastar esforços collint una ferradura del camí, en reserva de que més endavant hagués de necessitar aquella força esmerçada en aprofitar l’hipotètic valor d’una ferradura, per una necessitat  inexcusable que el sorprengués, ja que Pere, al contrari de Jesús, no coneix l’avenir, ni té poder per intervenir-hi, com sí que en tenen els poderosos que coneixen els arcans del cel, i de la terra.

Considerat d’aquesta manera, en aquests contes, sant Pere se’ns mostra com el personatge de la comèdia, al qual la necessitat porta a interpretar la part caricaturesca i blasmable que la moral conservadora atribueix al poble menut. I com que el poble creient entén aquesta funció del personatge, encara que es vegi obligat a acceptar a contracor que per la seva murrieria esdevingui l’objecte d’escarment per a l’exemplaritat, també obliga al narrador a que, encara que s’hagi d’escaldar la testa, si més no, sant Pere mengi; encara que es desronyoni, saciï la set; i encara que hagi de vogar com un galiot, aconsegueixi una abundosa pesquera, maldament la pesca, per tal de satisfer l’enginy graciós de Jesús, hagi de consistir en una mola de boga, peix precisament no massa apreciat.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: