Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Contes de La Geltrú

L’orella tallada  (un dels contes de la meva obra, Fronda)

Resulta que durant el temps que durà la Guerra del Francès passaren per una població de la costa de Barcelona, Vilanova i la Geltrú, molta gent estranya que o bé fugien de les seves viles, o bé tenien altres propòsits. Un dia s’allotjaren a l’Hostal Nou del carrer Major dos homes que deien vindre de Madrid. L’un era coix i, cofat amb un barret verd d’ales molt amples, ocultava part del rostre, del qual sobresortia una espessa barba gris mal afeitada; l’altre era secalló, anava tot vestit de negre i es deixava créixer unes llargues patilles en forma de garrofa. A l’hostal van deixar dit que eren comerciants de llana. Però allò no s’ho cregué ningú, perquè en la situació actuals dels camins, de mercaders ja feia molt de temps que no se’n veien per l’hostal, i a més a la vila ningú podia donar raó d’haver tingut tractes amb mercaders de tal producte. I així com aparegueren un bon matí, es feren fonedissos al cap de poc temps, i ningú va saber-ne mai més res. Vet aquí però, que als pocs dies de la seva desaparició es presentà a l’hostal un dels oficials napoleònics que ocupaven la vila. Requeria a l’hostaler on eren aquells dos homes que s’havien allotjat a casa seua, i l’hostaler va respondre que ja feia dies que no els hi veia el pel, i que s’havien despedit a la francesa, només deixant-se un petit bagul a la cambra que ocuparen. L’oficial manà que portessin el bagul i que tot seguit l’obrissin, ordre que fou obeïda immediatament i de tot cor per l’hostaler. Dins l’arcà va aparèixer un pila de roba, que fou confiada a l’amo de l’hostal en penyora per l’hostalatge no cobrat; entre aquesta roba, dins un paquet molt ben embolicat, va trobar-s’hi un macabre present: una orella humana. La notícia que entre les pertinences dels dos misteriosos i suposats madrilenys havia aparegut una orella tallada s’escampà ràpidament per tota la població, i el mateix oficial de la tropa que l’havia trobada, amb la seva autoritat, feu acudir davant d’ell als més sobresortints ciutadans de la vila. La qüestió era que entre els seus soldats corria la brama que aquella orella deuria haver pertangut a algun membre de la guarnició francesa, ja que els naturals de la contrada, els qui més es resistien a l’ocupació, quan agafaven un presoner francès, havien pres per costum desorellar-los, o bé escapçar-los-hi algun altre apèndix del cos, per tal d’atemorir-los i recordar-los-hi la seva rebel·lia.

  

L'orella tallada de Van Gogh

Així que l’oficial feu comparèixer davant seu als més distingits prohoms de la vila, comminant-los a portar davant seu el culpable, o els culpables, del crim comès contra un dels seus homes. Vet aquí que entre els notables ciutadans de la vila s’hi presentà el senyor Llorenç de Cabanyes, il·lustre comerciant, els hereus del qual encara avui tenen residència en aquesta vila marinera. El tal Llorenç de Cabanyes prengué l’orella entre el polze i l’índex per examinar-la atentament a contrallum. Tot seguit, passà l’atenció al paper en què anava embolicada, examinant-lo detingudament. Gràcies a aquest atent examen pogué adonar-se’n que en un cantó de l’embalum, amb lletra molt menuda, podia llegir-se aquesta nota: «Esta oreja es de Don Luís Viguri», observació que traduí escrupolosament a l’oficial. Este, en sentir-ho, feu cara d’estranyesa i preguntà qui era el tal Luís Viguri, cosa que pogué respondre el mateix Llorenç de Cabanyes, contant-li que Don Luís Viguri fou un notable de la vila de Madrid que havia estat intendent a l’Havana, i que, precisament aquell mateix agost, havien mort a Madrid en enigmàtiques circumstàncies. «La descoberta de l’orella, en mans adequades i en el moment precís ─afegí el notable geltrunenc─, potser hagués aportat algun aclariment sobre l’enigma de la mort de l’Intendent de l’Havana». Però l’oficial encara desconfiava i preguntà si d’entre els presents algú havia conegut el tal Viguri, ja que la majoria d’ells tenien negocis amb l’illa de Cuba. Li respongué un altre dels notables de la població, assegurant que ell mateix l’havia conegut. «I quina edat deuria tenir quan va ser mort a Madrid?» L’inquirí l’oficial, que se n’havia adonat que de l’apergaminada orella sobresortien uns pels llargs i blancs, cosa que garantia que l’apèndix havia pertangut a un home d’edat provecte. L’altre respongué que quan el van matar Luís Viguri deuria tenir més de seixanta anys. La investigació fou abandonada ja que la mateixa descoberta dels pels de l’orella feia veure que no podia pertànyer a cap membre de la guarnició, composta tota de joves no més grans de trenta anys, inclosos els sergents i oficials.

Al cap d’un temps va saber-se que els dos homes que s’havien albergat a l’Hostal Nou de la vila, havien estat dos espies de l’exercit espanyol.

Anuncis

Single Post Navigation

2 thoughts on “Contes de La Geltrú

  1. Trobo aquesta història es molt divertida!!!

  2. Doncs té un tant per cent molt alt de verossimilitut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: