Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Llegendes de la marca del Penedès (l’Anoia)

El pi de les pinyes d’or

 Fa molts i molts anys, entre els turons i els castells de la comarca de l’Anoia, s’hi trobava la casa senyorial del senyor Baró, dins el terme d’Igualada. Aquesta casa va adquirir molta fama per la riquesa del seu Baró, que tot i tenir molts tresors va ser la persona més avariciosa de la Terra. Era exigent, fins i tot feia pagar molts tributs als camperols del seu senyoriu.

Però la riquesa del senyor Baró no li venia d’explotar els seus vassalls. A les pinedes del senyor Baró hi creixia un pi prodigiós, un pi que entre les pinyes que feia, cada any en feia unes quantes d’or massís. Cada any, doncs, feia més gran el seu fabulós tresor.  Aquest pi, segons es deia, estava situat en un lloc molt ocult i solitari, voltat per un escamot de soldats, que per tal que no poguessin revelar el secret, se’ls va tallar la llengua… Això és el que el poble deia molt d’amagatotis del Baró.

Un dia de primavera a mitja tarda, el senyor Baró va veure’s sorprès per la presència d’un cavaller acompanyat d’una petita tropa que venia a anunciar-li que el Rei en Jaume havia decidit anar-lo a visitar. Li ho comunicava per tal que tingués temps de prevenir-se, perquè el rei vindria acompanyat per una trentena d’homes. Així doncs, si no sorgia cap impediment, el dijous de la setmana vinent, el rei comptava arribar.  El senyor Baró, quan va haver marxat l’emissari restà pensatiu. “Per quin motiu ve el rei?… Què em voldrà?…” Fos quin fos el motiu de la visita, ell prepararia una bona arribada i procuraria que tingués la millor estada.

El dijous, el Baró, abans d’hora, ja s’esperava al límit del terme del senyoriu amb una escorta ben nodrida. Aviat va veure la comitiva reial en el tombant del camí. Al cap de poc el senyor Baró donà la benvinguda al rei mentre li besava la mà en senyal de vassallatge. S’encaminaven cap el castell, on després de reposar es posaren a taula per a sopar, un sopar veritablement esplèndid. El rei quedà molt satisfet i felicità el senyor Baró per les bones cuineres que tenia. L’endemà feia un dia molt clar, i el rei gaudia contemplant el paisatge i voltant, ara a peu, ara a cavall, pels boscos del senyor Baró. Al migdia el senyor Baró tornà a obsequiar el rei amb un àpat abundant i suculent, i altre cop el rei felicità al senyor Baró. Per tant, el senyor Baró es va pensar que s’havia guanyat la voluntat del senyor rei.

Al final del dinar el rei demanà als companys de taula que els deixessin sols i… així va anar la conversa:

El rei digué: – Noble Baró, estic impressionat per la rebuda que ens has fet a mi i la meva gent. Amb raó saps honrar els teus hostes.

Contestà el Baró: -És que el convidat d’avui es mereix tot això i molt més…

El rei va afegir: – Bé, doncs, Baró, te’n dono les gràcies, però em vols dir perquè la contribució que ens vas donar per la guerra va ser tant petita… Pensa que tots els altres senyors van donar moltes riqueses, van portar cavallers i guerrers, municions de guerra.

El Baró replicà- Senyor, el meu senyoriu és molt pobre, aquí només hi ha boscos.

I el rei digué: – Podries donar-me fusta per fer naus. Ah! I ara que parlem de boscos, voldria que m’aclarissis una cosa que fa temps que corre de boca en boca; diu la gent que en les teves pinedes hi ha un pi prodigiós, un pi que fa les pinyes d’or; què me’n dius? 

El Baró contestà: – Això, senyor, són enraonies de la gent envejosa, gent que em vol mal, gent que diu que sóc molt ric i que faig veure que sóc pobre perquè sóc avariciós.

Digué el rei: – Doncs amb l’àpat que ens has donat, ningú diria que fossis tan pobre com dius.

A aquesta resposta el Baró no sabia que dir:

Per fi exclamà- Senyor, només jo sé quant m’ha costat estalviar per totes aquestes despeses. He fet un esforç per vós.

El rei afegí: – Bé, t’hauré de creure, perquè els bons cavallers no menteixen mai. Si no dius mentides ets una persona honorable, però si no has dit la veritat, si realment tens un pi tan prodigiós i no has ajudat al teu rei, mereixes la maledicció i aquell pi meravellós se’t farà malbé i mai més tornarà a donar pinyes d’or. El rei donà per acabada la visita i el Baró l’acomiadà tot preocupat.

Un cop el rei hagué marxat, el Baró anà cap on creixia el pi fabulós. Se’l mirà i remirà i li semblà veure’l tot estrany, semblava esgrogueir-se. L’endemà se’l tornaria a mirar, creia que era un malfixament seu. Aquella nit no va poder dormir. Tan bon punt es féu de dia, tornà al lloc on hi havia el pi. Aleshores s’adonà que el pi es moria. El que havia dit el rei s’havia complert.

Aquest fou el càstig per la seva avarícia i per la seva falsedat. Des d’aleshores el Baró entristí, i va anar emmalaltint. Però poc abans de morir, Déu li va tocar el cor i el baró es tornà caritatiu fins a extrems. I poc abans de morir reservà dues d’aquests pinyes de l’extraordinari arbre per fer, amb el seu or, una corona per a la Mare de Déu de Gràcia… D’ençà d’aquests fets han passat molts anys, segles i tot, però mai més s’ha sentit a dir que per aquí els voltants, o en cap altre indret de la Terra hagi tornat a florir un pi que fes les pinyes d’or.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: