Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Carnaval de Vilanova i la Geltrú

Un Carnaval del litoral. Vilanova i la Geltrú

(extracte del meu llibre de proxima aparició. Presentació el dia 5 de febrer a les 20’30 al Foment Vilanoví)

Vilanova i la Geltrú és una ciutat del litoral, a la Costa de Ponent. Geogràficament la ciutat vindria a ser la Marina del Penedès, regió històrica amb la qual està positivament lligada. Avui, administrativament, aquesta subcomarca penedesenca es denomina Garraf, essent-ne la capital. És comú el convenciment, però, que la segregació de la Marina del troc comú del Penedès històric, no té altra raó que la rivalitat (per cert ben fonamentada) entre Vilafranca i Vilanova, més que no pas en altres qüestions. Així cada una de les ciutats adquiria el títol, ben insubstancial, de capital de la seva subcomarca: Vilafranca de l’Alt Penedès, El Vendrell del Baix Penedès i Vilanova del Garraf. I tots contents i alegrets.

Per a l’estudi del folklore vilanoví hem de situar la ciutat en un espai geograficohistòric que vindria a ser el Camp de Tarragona, un territori que en l’antiguitat clàssica era habitat per la tribu ibera dels Cossetans (sense que aquest detall hagi de tenir res a veure amb el tema tractat). Aquest espai històric englobaria les tres comarques del Camp i el Penedès sencer, Garraf inclòs; encara avui les viles i ciutats d’aquest antic territori de la Catalunya Nova mantenen permanents llaços de contacte, venint a ser una de les principals regions del Principat pel seu ric folklore i l’actualitat i pràctica d’aquest entre amplies capes de la població: Tarragona, Reus, Valls, El Vendrell, Vilafranca, Sant Sadurní, L’arboç, Vilanova i la Geltrú, Sitges…

Així, a través del Carnaval de Vilanova s’hi pot seguir el rastre d’unes festes que enfonsant l’arrel  en un llarg passat compartit amb els pobles mediterranis i de la Vall de l’Ebre,  es renovà durant la pròspera etapa dels indians i es modernitzà a principis del XX, assumint els avenços culturals que durant aquests dos períodes aportaren el progressiu industrialisme de la burgesia mercantil, i la nova classe obrera. El seguiment del model actual de festa de Vilanova també ens serviria per conèixer com deurien ser els Carnaval en cadascuna de les ciutats suara mencionades, i com haurien pogut haver evolucionat sense la interferència del turisme de masses a partir dels anys setanta i la intromissió televisiva dels carnavals mediàtics, a l’estil de Rio o de Tenerife, que van agafar les societats d’aquestes ciutats (exceptuant la de Vilanova per raons que ja s’han expressat anteriorment) amb els models carnavalescos mediatitzats, o totalment arraconats, per les intervencions nacionalscatòliques de la dictadura. Cosa que no va succeir amb altres models festius, com la Festa Major o demés festivitats més relacionades amb celebracions de la “mitologia” cristiana.

Amb l’ensulsiada de l’aixecament feixista i la derrota de la II República, el nacionalcatolicisme impera sobre el món local (base de la cultura popular) i altera tota manifestació cultural, local i la nacional. El Carnaval és radicalment prohibit a tot el territori de l’Estat, i la resta de les celebracions festives són posades en qüestió si no es reorienten cap a un folklorisme reduccionista que no pugui qüestionar les bases doctrinals del règim (i són moltes les ocasions que la Festa proporciona per qüestionar la doctrina del règim nacionalcatolic, o qualsevol altre règim, per liberal que sigui). Només degut a l’estultícia i torpor de la majoria dels sicaris del règim se salven d’aquesta crema algun carnavals. Uns, com els gallecs o mallorquins, perquè la festa no es coneix amb el nom èxplicit de Carnaval, sinó que hom anomena O Introido al carnaval Gallec i Es Darrers dies el Mallorquí. En aquest mateix cas s’hi troben algunes poblacions basques o extremenyes, com per exemple Villanueva de la Vera on els dies de Carnaval porten el nom de “El Pero Palo”, o als Pirineus el “Ball o Dia de l’ós”. Algunes poblacions, com Cadis, Murcià, Tenerife, Vilanova i la Geltrú, entre altres poques, i per raons que ocuparien una monografia cada una d’elles, sempre però relacionades amb circumstàncies domèstiques, conserven, amb discreció, i sota la tutela -o la vista grossa- de les autoritats locals, algunes activitats de la festa carnavalesca, sempre sota la disfressa de Fiestas de Invierno ─o de Primavera, aquelles que àdhuc són  desplaçades de temporalitat.

En el cas de Vilanova i la Geltrú, ja que aquí parlem del Carnaval d’aquesta vila, hom pot dir que les vetllades de disfresses en espai tancat (a les entitats) van refer-se cap a mitjans dels anys quaranta (cosa que també succeí en altres ciutats de l’Estat). Però, ja dins la dècada dels cinquanta aquests “Balls de societat” vilanovins, incloïen alguns actes carnavalescos dels que posteriorment s’aniran “recuperant” d’un a un. Fins arribar al postfranquisme, en què la ciutat, després d’uns anys de genuïna reivindicació cívica, recuperà tot el programa carnavalesc pocs mesos després de la mort del dictador. Però tots aquells primers actes, fins a finals de la dècada dels setanta, havien de dissimular la seva jeia carnavalesca, i ho feien sota la màscara del “vilanovisme”, una varietat d’innòcua de patriotisme cultural local suportat per les autoritats del règim. Recordo, com un exemple d’aquesta situació (de renuent permissivitat), haver contemplat en la meva infantesa l’”Enterrament del Carnestoltes (de la sardina)” al local de Pòsit de Pescadors, amb lectura del “Testament”. Aquesta lectura del Testament del Carnestoltes, havia tingut, en el seu moment, un marcat caràcter burlesc, venint a resumir tot allò de “picant” que hauria succeït durant aquests dies i que podria haver passat desapercebut amb la gresca. Altrament en aquell saló del Pòsit de Pescadors el Testament dels anys cinquanta no passava de contenir una certa dosis d’humor blanc, i encara sense deixar d’haver de reconèixer la benvolença de les autoritats locals en deixar que l’adulterat acte es dugués a terme. Aquest ball de “L”Enterro” (única frase en català que apareixia al programa, un català molt suspecte) era organitzat sota la fèrula de l’Estanquer —esbirro del cap local del movimiento comissionat al barri de Baix a mar— com una inofensiva concessió al vilanovisme. Mentrestant, a la Vila, el sector menestral, amb vocació petitburgesa, que es refugiava als salons del Fomento Villanovés, redós que acollia personalitats com ara el gravador Enric C. Ricard, el pintor Joaquim Mir i Alexandre de Cabanyes i els pocs artistes i intel·lectuals que no van sofrir massa persecució o van optar per l’exili, aquests cercle  s’atreví, cap a mitjans de la dècada dels cinquanta, a manifestar-se a la via pública amb “La Comparsa” (la guerra de caramels, com avui es coneix), no sense abans haver “evacuat consultes” amb l’oracle instal·lat a l’ajuntament, l’inefable Antonio Ferrer Pi, cap local del Movimiento, i capo efectiu de la ciutat durant tres llargues dècades.

Amb aquest preàmbul he pretès fer patent la dimensió cívica i política de la festa vilanovina, el seu Carnaval. Dimensió política i patriòtica en quan hom, a través d’aquell innocu vilanovisme, pretenia (essent-ne conscients o no dels límits del moviment) poder penetrar les barreres de la forta censura franquista i iniciar la recuperació d’un catalanisme, cal dir-ho, que es pretenia essencialment cultural. Perquè pels vilanovins el Carnaval va imprès en el record de l’època d’or de la ciutat: els anys de les relacions econòmiques i culturals amb Les Antilles, i també, i amb gran mesura, a la cultura ateneística de les primeres dècades del segle XX. Si no fos per aquesta qüestió, la monografia que teniu a les mans no tindria massa raó d’haver-se escrit.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: