Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Calendaris, costums festius i l’escola on portem els nostres fills

 

Neguitós que estic

Vet aquí que hem publicat 24 temes, tot un calendari d’advent, per seguir cada dia del cicle festiu, fins arribar al de Nadal. Quin significat hem pretès donar a aquesta feina? Quin significat ha pogut tenir per els què han seguit el cicle? Doncs cap altra que no fos la mateixa que pogués tenir el de introduir, de forma endreçada, cicle de snt Joan, el carnaval, el de les festes d’agost. O sigui, anticipar, en forma de dietari, que ens apropem a una cita important del calendari cristinaoccidental. Una cita amb el temps humà –recordem-ho, l’únic temps possible, ja que el cosmos no en té d’això, de temps-. Una cita que ens associa amb la memòria de la nostra civilització: la grecoromana, la medieval, la renaixentista, la moderna, la contemporània, com a entitats creadores partícips d’un moviment civilitzador que mai hem deixat de commemorarar. Commemorar no és res més que recordar, recordar històries i historietes transcendents i no tant transcendents, lligades amb el passat universal de l’home.

Des de fa anys, però, des de que algú ha cregut descobrir que “estem perdent la fe” (aquí hauríem de preguntar-nos, quina és la fe que estaríem perdent), així que s’apropen aquestes dates tot déu es veu en cor de buscar-li una interpretació i localitzar una resposta oportuna, convenient, singular, graciosa, etc. Un descobriment aquest, el de la pèrdua de la fe, més vell que el cagar arrupit. Tinc el convenciment que, en cap era, en cap civilització, en cap cultura l’home hagi deixat mai de dubtar i preguntar-se sobre la fe en els mites propis i les realitats que els sustenten.  És cosa d’avui el dubte sobre l’esperit de Nadal? No. Si us entreteniu de fullejar textos sobre la qüestió podreu adonar-vos-en què ja els primers pares de l’Església es discutien, i amb vehemència, sobre qüestions com aquesta, que, un any darrera l’altre, de forma carregosa i impertinent, reapareixen en “destacats” articles periodístics i “reflexives” tertúlies televisives, com si es tractés d’una descoberta d’última hora. En canvi qui mai havia tingut dubtes sobre aquest “esperit” era, i és (si encara en queda) el poble pla. El poble pla que sap què quan els dies s’escurcen, al final d’aquest cicle arriba un dia en què fem Festa, ho celebrem. Què celebrem? Doncs, senzillament, els que no s’amoïnen per qüestions teològiques celebrem el goig de seguir vivint encara què sigui en ple hivern; vet aquí la mare dels ous. D’altra banda, els què pretenen una resposta mística, celebren el naixement del Nen Jesús, el Salvador que els proporciona un altre motiu de goig per seguir vivint, malgrat que siguem els necessaris hostes d’una vall de llàgrimes. Amb anterioritat, en altres períodes històrics, aquests segons havien celebrat altres fenòmens, com la relació còsmica entre el sol, la llum i la seva mancança, que, a partir d’aquests dia (el del solstici), tornarà a augmentar; o la relació d’aquest astre amb el seu déu a la terra, l’emperador de Romà; etc. Tots, però, participaven del mateix ritual: fes-se feliç a un mateix i, en la mesura del possible, procurar-ho pels més propers. Aquests és l’esperit de Nadal, com ho és el de sant Joan, el del maig, el de la festa major, el del carnaval, etc.

Ara i aquí, però, en aquests darrers anys, algunes animes de càntir mostren la seva gran preocupació pels homes i dones (i nens i nenes) que originaris d’altres mites culturals, i desconeixedors dels de la civilització cristianoccidental, no poden -o no volen- participar de les festivitats locals. Aquests sectors compromesos, els més amoïnats i militants buscant “una solució” han trobat una profunda idea: ja que tots no podem participar dels mites seculars del món occidental, doncs prescindim-ne, no fos cas els sectors desconeixedors d’ells poguessin sentir-se’n ofesos. Proposen, aquests militants de la desmemòria, que considerem prescindir de les dates que han conformat l’imaginari mitològic europeu, del més antic i arquetípic, els contes de meravelles (políticament incorrectes: en Polzet i els seus germans són abandonat pels pares, el bou caga a en Patufet…) al més recent: l’última religió adoptada, el cristianisme, el qual ens ha proporcionat fins el dia d’avui, l’imaginari iconogràfic i intel·ligent sobre ètica, moral i espiritualitat. Preconitzen fer emmudir en el calendari aquestes dates que, durant segles, han servit, si més no, per donar coherència a uns mínims possibles d’enteniment entre els diversos sectors de la societat. I tot per “no ofendre” unes persones que, veges miracle, resulta que a casa expliquen als seus fills contes de meravelles com els de “Les mil i una nit”; que mantenen un estret lligam religiós amb una religió parenta del cristianisme; que resen a un déu únic tant semblant al nostre que no se’n diferencia si no és en la forma d’anomenar-lo; que tenen una espiritualitat tant propera a la nostra que els seus pares anacoretes són intercalables amb els monjos anacoretes del cristianisme, i etc. etc. etc.

I com deia ma mare, “Entre els uns i els altres, encara ens la fotaran”. Caldria, doncs, demanar més prudència, no tanta arrogància, més humilitat i menys presumpció als nostres opinadors i als nostres militants pro causa dels immigrats, abans de donar precoces respostes a qüestions que només el temps i una societat harmònicament homogènia poden donar resposta.

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: