Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Llegendari andalusí dels Pirineus

El conte de la vella Dama Verda

Allà a les altes muntanyes del la vella Jacetània, encerclada de ports sempre nevats hi vivien dos germans que feia poc havien perdut la seva heretat en una contundent ràtzia desfermada pels seus veïns, els Banu Qasi[i], bel·licosos muladins de l’extremadura pirinenca, endimoniats hereus del pèrfid Comte Casius: el primer dels pirinencs que accedí a conviure amb els africans. Amb l’alcàsser abrasat i derruït i sense bestiar per péixer, el més gran decidí anar-se’n a fer fortuna; el petit es quedaria per guardar les exigües pertinences que els hi quedaven. Proveït d’un sarró, posada d’un gran pa, i del bastó per ajudar-se en el camí, s’allunyà de encimada vall jaquesa que el pervers clan dels muladins havien arrasat.

Va caminar i caminar sempre muntanyes endins, ja que no volia exposar-se per les terres dels Banu Qasi, preferint fer-ho les de bascons o d’aquitans, antics germans del mateix llinatge. Passaren dies i camins, sols i núvols i pluges… i quan del gros pa que s’havia endut pel viatge ja només n’hi quedava un crostonet, i la tardor havia fet caure les fulles de les obagoses fagedes, es topa amb una anciana senyora vestida de verd que tot d’una aparegué a la llinda del bosc. 

Monestir de Sant Pere de Siresa —Caritat, jove senyor. Per amor dels antics genis de la terra que han venerat els teus avantpassats, o del nou déu de cristians i musulmans.

Amb aquestes paraules l’emprengué la vella dels vestits verds.

Ell descavalcà, ficà la ma al sarró, i traient la mesquina resta del pa que li quedava, el partí en dues meitats, una per a la dona i una per a ell.

—Mil gràcies bona ànima. —el regracià la misteriosa senyora d’edat indesxifrable, que asseguda i emparada per la soca d’un poderós faig, semblava haver mudat els seus verds hàbits per uns altres de castanys que la feien confondre amb l’estoposa catifa de fulles mortes—. Però, si se’m permet preguntar, us diria que on aneu? perdut en aquest desert d’homes.

—Busco la fortuna, car no la he pogut trobar en terra habitada per la bona gent, fos quina fos la seva religió.

La vella seguí mastegant el rosegó. Un cop acabat el que semblava haver estat un festí, furgà dins el seu sac traient-ne una cantimplora d’aigua, i convidà el cavaller a fer beguda. Mentre ell engolia l’insípid suc de l’odre, la vella deixà anar un obscur interrogant:

—I si fos jo mateixa, la fortuna? No hi ha cap ardida resolució, presa amb valentia i determini, que no mereixi recompensa. Ara mateix us podria dir com podreu trobar la fortuna. Però la fortuna no és gratuïta, per heure-la us caldrà més que valor i decisió, us caldrà arriscar la vida, puix que no hi ha recompensa allà on no hi ha risc i generositat.

L’home, meravellat i sorprès per les paraules de l’anciana, prestament es posà dempeus reclamant per ell totes les qualitats esmentades per la dona, i que per tant estava ben qualificat per esmerçar-les, almenys en un intent, puix que més necessitat que ell no es trobaria altre humà en tota aquell extens desert.

La vella dama verda, convençuda de la legitimat de les paraules del jaqués, i el fervor amb que es presentava per aquella gesta: conquerir la fortuna, s’alça del seient que li havia prestat el vigorós faig, i parla d’aquesta guisa:

—Cavaller, has de saber que ben endins aquest bosc s’hi troba un gran alcàsser; dins aquesta fortalesa hi viuen set bandolers de sang gascona, els quals es passen el dia jugant a la pilota i aprofiten la nit per assaltar viatgers  inadvertits i masades desprevingudes. Així què hi arribis, veuràs, ran d’una de les muralles, al costat extern del profund vall, un robust àlber; t’hi enfiles, i si és de dia contemplaràs set homes que s’apleguen vora d’un trinquet; si veus això mateix que et conto, aleshores ja pots baixar de l’arbre i decideix-te a entrar al castell, perquè aquests set homes quan juguen al seu joc de pilota resten tant absorts que imprudentment perden de vista la resta del món. Un cop dins la fortalesa et dirigeixes a la torre més extrema de l’espai on ells juguen; hi entres i ensopegaràs amb immensos i prodigiosos tresors, fruit del seu bandidatge. En prens tant com puguis transportar, i si els lladres continuen jugant no has de témer res, no deixaran el joc per res del món, ni per acuitar-te malgrat que tu, convertit durant un temps en vulgar lladre per accedir a la fortuna, els robis a ells. Però alerta, has de ser ràpid i sigil·lós, perquè si a causa de la teva presència els bandits es distreuen del joc, allà mateix abandonaràs la fortuna per prendre la mort cruel, dues cosines engendrades en un mateix ventre.

A penes hagué acabat d’enraonar que la enigmàtica dama s’endinsà en la malenconiosa forest, verda i ocràcia, desapareixen en un alenar, engolida per la silvestre ombria.

El jove cavaller, fent cas de l’anciana, penetrà el bosc. En un primer estatge, vora dels límits de la prada oberta, aquest era esclarissat per efecte de la caducifòlia dels faigs, però esdevenia més i més ombrívol a mesura que aquella espècie era substituïda per altres arbres de retortes branques cobertes per fúnebres líquens i embrollades trepadores. Enmig de la intimidant flora, el blau del cel era desafiat per una clamor sense veu, una mar d’ones vegetals solidificades en el moment de rompre unes contra les altres. Al cap d’una llarga estona senderejant, evitant els pèrfids dits vegetals del negre bosc, una part de la torturada vegetació s’obria deixant altre vegada lloc als esvelts faigs, de pell no menys luctuosa, però robusta i saludable. Ara els arbres s’obrien en dues compactes rengles marcials, com soldats custodiant un bastíssim clap. Enmig de la clariana apareixia una massissa fortalesa voltada tota ella d’un ample vall; en un punt del fossat es dreçava, l’argentat àlber que mencionà la verda dama. L’home descavalcà i subjectant les regnes del cavall d’un gros romaní, s’enfilà a l’arbre. Efectivament, tal com li havia predit l’anciana, en una de les cantonades de la mansió s’hi dibuixava un trinquet, o més ben dit, mig trinquet[i], perquè només una de les parets de l’edifici feia l’efecte de muralla esquerra, i la paret que feia l’angle operava d’únic frontó; la resta: l’altre frontó i muralla que hi faltaven, eren el buit i l’aire lliure. En aquell moment, un dels lladres feia votar la pilota sobre la pedra per ferir; el contrincant s’esperava que la pilota rebotés per, a la seva hora, tornar-la d’un bon bac contra el mateix frontó. Els set homes —dos jugadors, més cinc espectadors—, camises volant per sobre la cintura, cabells amarats de suor, demostraven fefaentment com n’havia estat d’encertada l’exposició de la vella: estaven tan absorts en el joc, que un cop en ell, perdien el món de vista. El cavaller no va desaprofitar l’ocasió: baixà de l’arbre i penetrà en la fortalesa, i d’esquitllentes dels bandits, es dirigí a la torre que tan bé li havia indicat la dona. D’allà n’eixí amb un parell de sàrries plenes d’objectes preciosos. Els jugadors seguien enderiats rebotent la vaqueta contra el frontó, i cridant, segons l’encertava un o altre jugador: Quinze! Trenta! Val! o, Joc!!!

El jaqués va tornar a la llar, on el seu germà no se’n sabé avenir que l’hereu hagués pogut dominar la fortuna en tant poc temps. El generós cavaller jaqués repartí equitativament aquells tresors en dues meitats, una part per a ell i una altra pel germà menor. Aquest, però, no va poder pair la sort de l’altre, i volgué, de totes passades, aprofitar la conquesta de la fortuna, que la vida negligent dels lladres, tant fàcilment li brindava.

Sense atendre els consells del germà gran, el qual objectava que amb aquells tresors ja en tenien prou per refer el seva antiga condició, i que la fortuna no sol decantar-se dues vegades en la mateixa direcció, res aturà l’irreflexiu cavaller, que dut pel temerari ímpetu de la joventut i de la cobejança, prestament ensellà el millor i més resistent cavall de l’estable, per dirigir-se a la tenebrosa forest que donava accés a la fortalesa dels lladres.

Arribà a l’alcàsser, escalà el magnífic àlber argentat, i veient com els lladres s’estaven esplaiant en el seu deport favorit, penetrà al castell… però vet aquí que els  bandits, escarmentats una vegada, no van deixar-se sorprendre’n dues, i amb un ull atenien els bacs etzibats a la pilota, i amb l’altra la porta de la torre dels tresors. Van pescar el jove cavaller dins la torre omplint saques de joies i diamants, i allí mateix el van cosir a punyalades fins que l’última gota de sang se li escolà per les ferides. Després ensacant-lo dins un dels costals que ell mateix havia dut, l’instal·laren damunt el seu cavall, i aquest, per costum, tornà a la llar dels dos germans jaquesos.[ii]


[i]

Recinte del joc per a la pràctica del joc de pilota valenciana. Consisteix bàsicament en un espai rectangular, de 55 a 60 m de llargària i de 8 a 11 m d’amplària, tancat per quatre murs, dos dels quals, llargs (anomenats muralles), tenen una alçada similar a l’amplària del trinquet, sovint, però, augmentada amb uns bastidors recoberts d’un filat metàl·lic; els dos més curts (anomenats frontons) fan una alçada de 4,5 m. Al llarg d’una de les parets del trinquet sol haver-hi una graderia (escala) de quatre graons, que s’alça 1,8 m per damunt del sòl on poden seure els espectadors. Darrere els frontons, i a la part superior, solen haver-hi les galeries, on seuen els espectadors i, en alguns trinquets, a la part superior de les muralles, també hi ha les anomenades galeries llargues. A la confluència del sòl amb les parets dels frontons hi ha uns xamfrans d’uns 30 cm d’amplada, que reben el nom de tamborins: quan la pilota hi bota hom la considera “aire”. Rep el nom de dau un quadrat de 2 m de costat pintat sobre cadascuna de les cantonades que formen el frontó i l’escala. Al racó contrari hi ha la llotgeta, on hom situa el caixonet amb les pilotes. Dividint el terreny de joc en dues meitats hom col·loca la corda, a una alçada d’1,8 m respecte del sòl. La pedra és una llosa encastada al sòl, situada a tres o quatre pams de la corda i prop de l’escala, damunt la qual el jugador (feridor) fa botar la pilota per tal de treure (o ferir).

 

 

[ii]

Rondalla basco-pirenaica. “Contes tradicionals del Pirineu”Michel Cosem. Garcineu 1994


 

[i]

Els Banu Qasi vana ser una família muladí originària de la regió navarresa de l’Ibre, la qual entre els ss VIII –X aconseguí de formar un regne propi. Provenia del comte Cassius, el qual renegà el cristianisme per conservar les seves propietats davant la irrupció de Mús·sà ibn Nusayr, conqueridor de la Península Ibèrica. Isma’il ibn Mús·sà, dels Banu Qasí, instal·lat a Lleida, derrotà (884) el comte Guifré I, el qual intentava d’impedir la fortificació de la plaça. Un nou poder, el tugíbida, atiat des de Còrdova, s’alçava contra els Banu Qasi, enfront del qual perderen Saragossa. A partir d’aquest moment el poder de la família decaigué, encara que temporalement Llop ibn Muhammad ibn Llop aconseguí Tudela i Tarassona i, per poc temps, Toledo. Al començament del s X, després de repetides baralles amb els reis navarresos, el territori dels Banu Qasi restà reduït a Tudela, i sembla que diversos membres de la família tornaren a la fe cristiana.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: