Bienve Moya

Llegendes d'arreu

Fantasia futura. Conte

estelsEls selenites d’Euler

Corrien tots com bojos per agafar la darrera llançadora que els havia de dur a Clavius, on se celebraria l’esdeveniment més gran dels temps. L’expedició dels selenites no eren el millor del què es presentaria, però sens dubte, que alguna cosa tenien a dir-hi, alguna cosa.

Febreris repassà els caixons estancs que contenien les granotes preparades per a la seva  pressurització, totes del mateix color, grogues, amb una banda negra a la cintura per donar visibilitat a les formes. Les escafandres especials eren d’un material lleuger, relativament lleu en comparació amb les dels tripulants de les naus interespacials; els recipients hermètics i les flexibles conduccions d’oxigen que assegurarien, per un temps limitat, però suficient, la supervivència dels contendents participants. Febreris era molt meticulós, i calia ser-ho, ja que d’ell en depenia, no tant sols l’èxit, sinó la vida de cada un dels integrants de l’equip.

Diumengis, havia fet saber arreu d’Euler, que molts dels circs lunars també s’havien animat, i que ja feia mesos que es preparaven per l’esdeveniment, i que el Comandament General —la implicació del qual donava un alt rang d’oficialitat a l’acte—, aquell mateix matí havia anunciat que assistiria a la posada en marxa del projecte.

Feia ja tres segles que la terra havia colonitzat definitivament el seu orbe immediat i el llinatge humà ja no es veia comprimit dins la Vella Mare, la Terra ja no era l’únic planeta habitat del sistema: des de feia un segle, d’arreu l’espai interestelar, atrets per un misteriós senyal que havia trigat més de dos cents milions d’anys terrestres en mostrar-se, havien detectat altres missatges d’arreu de la Via Làctia, i encara de galàxies properes. L’Epifania de les Galàxies, com els humans havien batejat el fenomen, en record d’un immemorial mite que narrava la visita d’uns Mags a un antic déu terrestre, seria una festa extraordinària que hauria de durar deu anys: Durant tot aquests temps, i des de tots els punts de l’univers, anirien revelant-se noves formes de vida.

Al començament tot va consistir en críptics missatges xifrats, provatures; segurament els primers en mostrar-se volien assegurar-se de ser ben rebuts per la humanitat. Després, un gran dia, arribà un primer giny no tripulat, una nau no massa gran, però que recollia tot l’esplendor d’una aurora solar universal. La humanitat va enamorar-se d’aquella primera ambaixada i va afigurar-se que els primers éssers serien tant esplèndids i eteris com ho era aquell magnífic giny. I des d’aquell primer encontre tot va estar preparat per rebre la magnificent  i regia Epifania de les Galàxies.

Diumengis era un bocamoll i havia escampat sense prudència la notícia de l’encontre, a pesar de que realment aquell primer encontre físic, no seria altra cosa que un assaig per l’encontre definitiu —tot i que realment fora el primer encontre físic i aquest valor no li podria treure ja mai ningú. Però la poca discreció de Diumengis posava en perill l’esdeveniment ja que a hores d’ara segur que era un secret compartit entre tothom de la base. I precisament allò que es necessitava no era publicitat, ben al contrari, es necessitava prudència i reserva, sobretot molta reserva perquè l’acte, que es presumia d’una gran transcendència, sobretot pels interessos de la Lluna i els seus colons, podia perillar si a les oïdes de les imperioses autoritats de la Vella Mare, la Terra, arribava a prefigurar-se com alguna cosa massa important per la província lunar. Per aquesta raó, la junta dels Selenites d’Euler van haver-li de cridar l’atenció.

El magne acte de salutació als primers nou vinguts de l’espai s’havia preparat a la mena dels vells costums terrestres: els epifànics ambaixadors de les galàxies seria rebuts al mateix peu de la nau per les autoritats colonials, junt amb les quals ocuparien una plataforma pneumàtica ancorada a l’alçada de la cresta rocosa que encerclava Clavius, el més gran dels cràters lunars. Des d’aquella magna presidència serien obsequiats amb una magna desfilada que, en secret, feia mesos que estaven preparant els colons dels diversos establiments selenites. Una desfilada, que segons expressió del discret Febrarius, gens abocat a usar amb desmesura cap paraula, no s’hauria mai contemplat des del llunyà segle XX.

Furgant arxius magnètics rescatats d’un recòndit punt del litoral mediterrani, que gràcies a la seva llunyania dels conflictes encetats a mitjans del XXI en el continent africà i americà, havien estat protegits de les bandositats i ratzies que sacsejaren el món durant la segona meitat del segle; d’aquells arxius rescatats els actuals colons del cràter Euler, descendents d’una orda que campà molts anys per aquelles pregones terres abans d’emprendre el viatge, havia trobat  i estudiat un tresor documental, que basant-se en el segle XX, a través d’ell hom podia retrocedir fins el nuvolós segle XVIII europeu. Aquells documents, gràfics i audiovisuals, mostraven la riquesa i la magnificència dels costums ludicofestius que havien predominat en aquelles terres fins que els mencionats conflictes entre la Comunitat Occidental lúdica i consumista, per una part, i la resta del món, que fins aquell moment havia hagut de suportar les conseqüències de l’explotació abusiva i la malversació dels principals recursos naturals en la seva pròpia pell, i estómacs, desbarataren el dit estat del benestar de la societats europees, i posteriorment el sistema depredador americà.

Costums brillant, aquelles que narraven els documents, que encara que possiblement no deurien haver estat d’universal difusió, sí que deurien haver representat una mostra de l’excel·lència artística on havia arribat aquella societat que ben aviat s’hauria de precipitar en el caos de les guerres de saqueig i bandidatge, primer reprimides amb èxit pels cossos policíacs, però que poc a poc havien anat minant la microestructura i macroestructura del cos social des del seu propi interior: econòmicament, èticament, culturalment i socialment.

Entre els material d’aquests arxius, recuperats de sota les pesants runes d’un vast complex d’edificis que fins la meitat del segle XXI allotjà una secta cristiana d’homes dedicats a conrear l’estudi i reflexionar sobre la soledat humana, s’hi trobaven una extensa sèrie de primitius microdiscs que tan recollien descripcions orals d’estudiosos, com representacions gravades extretes d’encara més antics i rudimentaris sistemes de empremtar imatges. Pel trasllat i visualització d’aquesta informació foren necessaris alguns anys de treball esmerçats sobretot en reconstruir els primitius mecanismes de reproducció amb que havien estat gravats i emesos. Al final, però, se’n pogué extreure una solida base que permetia recrear les magnifiques, encara que tendrament ingènues, posades en escena per aquella primària societat de mitjans i finals del XX, amb motiu de les seves commemoracions i jocs celebracionals. D’entre l’ingent nombre dels investigadors que havien recollit aquell material en destacava un per la assiduïtat amb que era citat, i per aquesta raó donà nom a la col·lecció rescatada: Xarvier Bortoms, nom amb que des de llavors es conegut aquest valuós fons arqueològic.

La majoria de les desfilades i activitats festives catalogades en el fons Bortoms, tenen com a protagonistes una extensa sèrie de figures, que ens podem imaginar com a símbols corporatius o representacions de genis protectors d’aquella llunyana societat occidental, dita del benestar, el model de la qual, segons documents comparatius, s’oposava a la dita depredadora societat occidental americana. Realment avui, per a nosaltres, humanitat del segle XXX, ens és molt difícil d’avaluar quina diferència podria haver-hi entre aquelles primitives i elementals societats occidentals, ja que estudiant els seus discursos econòmics i ideològics es fa evident que tant l’una com l’altre basaven el seu progrés (un terme que per comprendre’l hem de cenyir-nos a la artificiosa fraseologia de l’època) en la depredació insensata i continuada de les exhauribles fonts terrestres. Però deixem al marge aquestes apreciacions, que no venen al cas, i continuem amb la descripció dels fons. Combinades amb aquestes figures, de les quals ara mateix en donarem detalls, s’intercalaven enèrgiques i acolorides representacions —totes amb continguts misterics i indesxifrables per a un espectador actual— les quals, deixant a banda l’incomprensible fons dramàtic, es presenten com a formidables exercicis de dinàmica corporal i de control espacial. La majoria d’aquests exercicis són denominats amb el genèric de “balls”: ball d’això, ball d’allò, etc. Destacant entre ells, per la seva extensió a tot el territori estudiat, un de consistent en la destresa de moure pals, repicant entre ells.

Aquestes figures, examinades a través d’un complex anàlisis del color comparat amb descripcions orals, eren obrades amb diversos materials, sobre la naturalesa dels quals els experts no s’acaben de posar d’acord, movent-se en un arc conjectural que va des del cuir i la roba encerada, passant per una pasta que els documents anomenen “paper”, material refusat pel nostre segle —l’obtenció del qual contribuí en gran manera  a la desforestació de grans masses arbòries—, fins a un compost tòxic de resines artificials. La majoria d’aquestes figures representen un animal anomenat Drac, que s’hauria extingit pels volts del segle XX, però sobre el qual s’han trobat extenses i sistemàtiques descripcions arreu. Hi ha tantes versions físiques d’aquest drac, que, en l’actualitat, hom comença a dubtar de la seva real existència, ja que si hagués existit mai, deuria presentar una gamma tan alta d’espècies diferents, que es fa difícil assumir-ho; això, es clar a la llum de les actuals investigacions arqueològiques. Ja hem dit que el drac se n’endú la palma en quant a nombre de figuracions, acompanyat d’una altra que podria interpretar-se com el mateix animal en versió femella (aquest és un terme la funció del qual el lector haurà de fer-se’n una imatge personal, ja que en aquell remot passat la reproducció de l’espècie estava molt més relacionada que avui amb el gènere dels humans). Després d’aquest fabulós animal, el drac, trobem mencionades una altre sèrie de representacions de bèsties mitològiques: el bou, un bòvid gegant que tindria la grandària d’un actual marmotec; el Lleó, una mena de felí carnívor que hauria viscut en les antigues selves, cinc vegades més gros que els actuals gats falders; l’àguila, una representant dels tristament desapareguts animals voladors, una bèstia majestuosa més gran que un humà, embolcallada d’una pell coberta d’exòtic pelatge daurat anomenat plomatge; i tota una llarga sèrie de éssers inidentificables: cavalls, ases, cabres, sobre els quals els zoòlegs comencen a trobar-ne pistes en els inundats jaciments dels pantans terrestres, que cobriren les planícies després de les terribles aiguats del segle XXVII.

Entre aquestes figures d’animals destaquen, pel seu aspecte barbaric uns éssers anomenats gegants, i uns altres denominats cabessuts o nans. Tant els primers com els altres són representacions a escala de la figura humana; els gegants a escala superior i els nans inferior, en referència als primers. Costa imaginar-se qui deurien haver estat aquests personatges i quina funció deurien representar en les desfilades; la majoria dels estudiosos sostenen que eren quimèriques representacions d’estats onírics d’aquella remota humanitat; però d’altres, més realistes, accepten que aquells éssers deurien haver pogut existir i ser-los-hi contemporanis; i ho sostenen basant-se en documents transcrits d’un joc, anomenat basketball en la llengua comuna de l’època, on curiosament sembla que eren molt apreciats els humans amb talles que avui, si haguessin estat certes, superarien en més de tres caps l’alçada comuna dels nostres conciutadans. Aquestes figures i els diversos “balls”, també anomenats entremesos, desfilaven pels assolellats carrers de les ciutats acompanyats per festives comparses de músics, les quals sembla que tenien la funció d’animar les sorprenents evolucions i representacions a l’aire lliure.

Avui, immersos en la constant llum artificial sota les veles estructurals que hostatgen les ciutats, no podem ni imaginar-nos l’aparositat i la magnificència visual i auditiva d’aquelles representacions sota la llum radiant del sol, un sol sense boires, sense filtres pilimetacrilics, de protecció: un benigne sol que expandia pel sistema llum i calor nuclear, un sol sense entelaments gasosos, un sol lliure i esplendorós, digne d’aquest nom: sol.

Febreris, es trobava entre el reduït grup de colons que conegueren de primera ma, i des del primer moment, la sorprenent notícia de que la lluna havia estat elegida per ser receptora de l’assaig de la metahistòrica Epifania de les Galàxies, i ja des del primer moment es proposà que aquell assaig hauria de ser, si més no, tant digne com el que el Govern terrestre dispensaria als primers éssers extragalàctics que visitaven el Sistema, el minúscul sistema solar de la Via Làctia, petit però no per aquesta raó menys disposat a celebrar amb tota excel·lència l’efemèride. Així que convocà un sopar per fer conèixer la notícia al seu cercle d’amistats i per consultar-los sobre què es podria fer i de quina manera es podia celebrar una ocasió com aquella, una gran ocasió que ben segur no es repetiria mai més. Va ser en aquell sopar, entre brindis a l’oportunitat que se’ls hi presentada i mil propostes, totes elles de gran rellevància, que sorgí la propòsit de rebre els nous éssers oferint-los un dels espectacles més remots produïts per la humanitat, i alhora, amb les necessàries i oportunes adequacions que requeriria l’espai on s’havia de dur a terme la recepció, Clavius, podria resultar l’acció més adequada pels viatgers de les profunditats. I en base al que ara es coneixia d’aquelles magnes desfilades van anar confegint una llista de figuracions que podrien participar-hi. Davant de tot obriria la comitiva un ciclopi Drac de l’Univers: un centenar de boques flamígeres escopint llamps magnètics de tots els colors de l’iris; tot seguit, un nodrit esquadró de víibries alades i dotades d’hipnòtiques llances …; darrera les horroroses harpies estel·lars, mil bous de foc, envoltats d’un innombrable exercit de magmàtics diables, encendre la lleu atmosfera lunar amb un cel sencer de guspires fluorescents. Després d’aquest incendi, que per la seva extraordinària potència i intensitat podria ser observat des de la Vella Mare, maniobrarien tots els planetes del sistema representats per colossals gegants, cada un d’ells envoltat de gasosos mantells iridiscents amb predominància del color amb que se’ls percep des de la Terra: rojos i violetes de Març, tènues celatges verds i blavissos de Venus, bronzejades i ambarines tonalitats de Júpiter, etc.; i voltant al seu entorrn, com verdaders satèl·lits, una extraordinària corrua de nans amb els símbols dels satèl·lits que, com ells acompanyen els planetes del Sistema en el seu interminable passeig pel cosmos. Quan les figures hagin fet tres tombs rituals pel serrat que limita Clavius, del centre del vell cràter lunar s’alçarà un magnifica plataforma, al damunt de la qual actuaran, alhora, un formidable elenc compost pels membres de tots els establiments colonials, que de forma succinta, representaran davant dels immemorials éssers de més enllà dels cels lactis, una suite de balls i entremesos, els més espectaculars i lluïts. Per tal que els ambaixadors de l’èter puguin gaudir de tot l’esplendor d’aquest espectacle, tota la plataforma estarà envoltada d’un tènue teixit lenticular que augmentarà en un dos cents per cent la proporció real de la imatge. I finalment, per donar punt final i despedir els magnes visitants, els colons del cràter Euler, descendents directes dels últims terrestres que van habitar les terres que hostatjaren durant segles els vestigis arqueològics que han servit per conèixer tan magne tresor cultural, assajarien durant mesos per rematar la festa amb l’aixecament d’una intrèpida piràmide humana, l’alçada de la qual es mantindria en estricte secret.

Van escolar-se varis quadrants horaris, llum i penombres, i arribà el moment tant esperat. Febreris repassà els caixons estancs que contenien les granotes preparades per a la seva  pressurització, totes del mateix color, grogues, amb una franja negra a la cintura per donar relleu a les formes; les escafandres especials eren d’un material lleuger, relativament lleus en comparació amb les dels tripulants de les naus interespacials, els recipients hermètics i les flexibles conduccions d’oxigen que assegurarien, per un temps limitat, però suficient, la supervivència dels contendents participants. Ara sí, que Febreris havia que ajustés la seva  meticulositat, ja que certament d’ell en depenia, no tant sols el triomf, sinó la vida de cada un dels integrants dels selenites d’Euler.

Clavius era un vesper, un rusc ple de naus, petites i grans que, de tot l’orbe lunar s’havien desplaçat fins el cràter per contemplar amb els ulls propis  aquell esdeveniment que mai més es repetiria. Ajustats com el pas dels cossos celestes per la seva òrbita, la nau dels ambaixadors feu la seva presència; Clavius s’enfonsà en un basardós silenci, molt més profund del que l’atmosfera de la Lluna ja de per sí proporcionava. Tot d’una, pel darrera la cresta septentrional de l’immens circ apagaré una llum tan meravellosa com la del llunyà Sírius i l’espaordidor Drac de l’Univers retallà la silueta de les muntanyes lunars: centenars de flamígeres gorges escopien llamps de tots els colors de l’iris. Al Drac el seguien les oríniques víibries hipnòtiques. I així tot el llanguíssim i sensacional seguici, que va ser contemplat per un ingent nombre d’espectadors vinguts d’arreu del rocallós satèl·lit i encara de les estacions espacials que poblaven el cel entre Vella Mare i la Nova Lluna. Però el que no arribaren a saber mai aquella munió d’il·lusionats espectadors és que just abans d’aparèixer l’horrend cap del Drac de l’Univers per darrera els crestats cims de Clavius, des de la Terra arribà un missatge terminant, l’Auri Consell terrestre reclamà la presencia dels celestes ambaixadors, els quals, ignorant la festassa que els selenites havien preparat per la seva rebuda, reprengueren sense demora el seu darrer salt espacial per celebrar a la vella Terra l’esperada Epifania de les Galàxies. Ara que, aquells mateixos espectadors selenites i oficials de les estacions espacials, tot el que es perderen en la contemplació dels ambaixadors, ho van guanyar amb la contemplació, al final de la festa i per primera vegada en l’univers, d’un superb 5 de 25,  amb el pilar de 24 al mig, que amb l’ajuda de la baixa gravetat lunar, van plantar els Selenites d’Euler. Ah, i carregat i descarregat!

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: