Bienve Moya

Llegendes d'arreu

L’Onze i Tretze de setembre

 

Neguitós que estic

Neguitós que estic

Experimento un cert neguit, i encara fatiga davant dels propers dies 11 i 13 de setembre.

D’un cantó m’engresquen els esdeveniments que segons la premsa es preparen (soc dels que fa molts anys que pel país estic convençut que no hi ha altra solució que separar-se d’Espanya, i que caldria fer-ho com més aviat i més favorablement sigui possible). Per tant em sento animat pels actes que es preparen per l’onze i també per la consulta d’Arenys del tretze. Però també em sento neguitós, no puc evitar-ho. Deuen ser els anys i les males experiències. Em conforta la decidida crida del dia onze d’aquests any a una solució d’independència i em conforta la desacomplexada consulta del dia tretze, que ja sé que no ens durà la independència demà passat, però que ha estat un toc d’atenció tant pels encarcarats  partits i els seus polítics principals, com per a la maquinària d’un Estat que mai compta que l’enginy i la decisió popular també són armes contra l’estultícia i la mala fe. Però, em preocupen certs tics d’alguns d’aquests convocants a manifestar la voluntat dels catalans de no ser dependents. Em preocupen les actituds puerils i filoautoritàries de grups que en la darrera manifestació davant del Parlament es permeteren motejar de botiflers a parlamentaris que s’han  declarat reiteradament independentistes i que la seva pràctica parlamentària ho avala, em preocupen actes com les pintades aparegudes al local del PSC d’Arenys motejant els seus membres de feixistes (Sant Déu! Què duen sabers aquests puerils energuments –energuments independentistes- dels feixisme?).

Unes actituds que algun dels grups dels convocants del dia onze han manifestat reiteradament: reclamen la independència més per raons d’ètica històrica, basant-la en drets antics i pretesament imperibles (gairebé coincidents, encara que antitètics, als dels defensors de la suposada indissolubilitat d’Espanya), què no pas en el dret modern a l’autodeterminació dels pobles. Unes actituds que al lligar les reivindicacions a la moral de la història, hi lliga inevitablement la llengua i la tradició, i a voltes un imprecís i perillós dret “dels què ja érem d’aquí”, que indefugiblement  podria conduir a actituds filoracistes. Perquè el dret a l’autodeterminació no és tant sols, ni en major proporció, dels argumentadors de raons de l’ètica i històrica, sinó de tots els habitants actuals de Catalunya, i de la resta dels Països Catalans, quan ho desitgin.

I, malgrat a qui li pesi, entre aquests habitants actuals de la Catalunya moderna existeixen sectors, de llengua no catalana (i també de llengua catalana), que no poden entendre aquestes raons eticohistòriques, però que, sortosament, també tenen dret al vot. Dic sortosament perquè viure en un país on els seus habitants no poguessin gaudir del dret al vot amb justificacions més enllà del dret universal dels ciutadans, no fora acceptable, oi?.  No les poden entendre per vàries raons, la principal d’elles és que no les coneixen, i que només una Catalunya no dependent d’Espanya els hi podrà fer conèixer, no pas abans. Per mostra d’aquesta última afirmació només cal contemplar la situació actual en que vivim, en un règim autònom, autònom, però dependent.

Resumint amics: la independència no serà possible sense aconseguir els vots de sectors que avui voten PSC, i de vots que avui voten Convergència. No us deureu creure que tots aquells que emfàticament es declaren catalans, i tenen el català com a llengua materna, i voten Convergència i Unió, són reconsagrats independentistes, oi? Un sector força ample de votants de Convergència i d’Unió, només són catalans quan es tracta de ser-ho culturalment, i també quan es tracta de distingir-se de sectors “dels què no eren d’aquí” com ara ells i les seves famílies. Però quan es tracta de decisions polítiques d’una transcendència com la independència, es mostren molt i molt recalcitrants, morosos. No diré que no hi hagin raons objectives que justifiquin aquesta actitud, hi són. Hi són i ara no obrirem aquest debat. Però la pregunta és, per què creieu que Pujol mai s’ha declarat obertament independentista, ans ha anat sempre trampejant amb el tema? Responeu-vos vosaltres mateixos.

Anuncis

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: