Bienve Moya

Llegendes d'arreu

CONTES SUBURBIALS (2)

Les tres filles

LES TRES GRÀCIES

LES TRES GRÀCIES

Torcuato assistia regularment a Missa. Realment era dels pocs parroquians que des de que jo era rector mai havia deixat de veure’l a l’ofici dels diumenges.

Però com a la majoria dels feligresos practicants d’aquell barri on m’havien enviat, a Torcuato jo no li feia gaire peça. De fet les meves ovelles estaven radicalment dividides entre les que assistien puntualment a les funcions religioses cada diumenge, i les que dia sí dia també omplien el local annexa de la parròquia en demanda auxilis més tangibles i peremptoris que els espirituals. Paradoxalment encara que en el primer grup s’hi haurien d’haver comptat els feligresos més propers al rector de la parròquia, ja que eren els fidels assistents als oficis divins, en realitat eren els que menys agradava la meva persona, i que, tot i respectant l’hàbit (això és una figura retòrica perquè vaig deixar d’usar sotana ben aviat) haguessin preferit no tenir-me al barri, o tenir a algú altre que no fos jo. En canvi aquells altres a qui mai veia a l’hora de missa però que pràcticament no es movien de la rectoria, eren a qui més bé queia.  Apart d’aquest misteris de la conducta humana, Torcuato m’era ben conegut perquè tenia un gran problema de consciència, un problema que feia, que tot i no refiar-se de mi per a les qüestions d’ordre celestial i d’interpretació de la caritat cristiana, recorrés al meu consell per a aquella altra inquietud seva d’origen mundà.

El problema d’aquell home eren les seves filles; tres en tenia, i una d’elles sordomuda. Torcuato que havia estat militar del bàndol franquista durant la guerra, havia anat a parar a aquell poble del Baix Llobregat conduït per una carta de recomanació que li havien proporcionat en abandonar el servei actiu. La recomanació li proporcionà feina de conserge en un ambulatori de la Seguretat Social, on en un temps record va guanyar-se totes les enemistats possibles, i més n’hagués pogut assumir.

Ell, tal com es definia, era un home d’acció amb dos parells d’ous. Encara que Déu, per algun pecat remot i secret que ell ignorava, l’havia castigat amb tres filles i cap mascle que pogués seguir ostentant el prodigi familiar: posseir uns collons dobles. Estic convençut que Torcuato si en comptes de ser un radical autoritari hagués estat anarquista, algun dia l’hagués vist entrar a l’església amb l’escopeta de matar déus. Per sort, però (sobretot per a la meva seguretat), el Senyor havia estat generós amb ell ¾encara que no misericordiós¾ i l’havia fet un bon creient, un creient de pedra picada i martell d’heretges. El cas era que Torcuato opinava que el contacte que jo mantenia diàriament amb tota aquella púrria de desvagats, ganduls i drogaaddictes del barri, em proporcionava un ampli ensenyament sobre els secrets de la conducta humana i les seves misèries, i per aquesta raó acudia a mi. Era un cínic perfecte i un malparit de casta, però jo havia de tractar-lo per caritat cristiana.

Les tres filles de Torcuato eren l’altra cara de la moneda de son pare, o més ben dit les tres filles de Torcuato no tenien res a veure amb la moral, ni l’ètica, ni cap mena de pensament del seu pare. La més gran es deia Cèlia i ara deuria tenir trenta anys, la mitjana es deia Dolors i tenia tres anys menys que sa germana, i la més xica, la Magdalena en tenia vint-i-cinc i havia nascut sense la capacitat d’oir, per tant era sordomuda. Les tres noies eren la bondat personificada i s’estimaven tant entre elles, sobretot les dues més grans a la més xica, que cap d’elles s’havia casat per no deixar sola la Magdalena. I aquesta era la creu de Torcuato, que no sabia que fer amb les tres filles a casa sense cap gendre ni esperança d’esdevenir avi. Perquè tal com ell m’esposava: “Un hombre, a mi edad, que coño puede hacer con tres mujeres en casa?”

Torcuato s’havia quedat sense dona en néixer la més petita de les germanes, i calia reconèixer que així com a “persona personal” ¾tal com ell mateix es presentava en la seva condició d’individu¾, era un malànima despreciable, en canvi com a pare havia estat d’una exemplaritat difícil de trobar entre l’element maculi.

Quan va morir la mare, al sobrepart de la xica, Torcuato que estimava les filles, encara que exteriorment fes professió de renegar-ne en benefici d’un sol mascle, va estimar-les encara més per efecte d’una tendresa esquerpa i interioritzada que la mort prematura de l’esposa va posar-li en evidència, i en aquell dissimulat amor paternal va abocar-hi la vida. Perquè Torcuato era una ànima que la solitud havia aclaparat, un desataçament humà guanyat a pols durant els anys de conserge a la Seguretat Social, una solitud potser començada a conquerir durant els anys de la guerra quan lluitava al bàndol del Generalisimo, el resultat de la qual va decepcionar-lo ben aviat.

¾“Quan la dona va anar-se’n al cel”, ¾va confessar-me Bassilio un dia que va sentir-se més loquaç, tan loquaç que fins i tot va permetre’s fer servir la meva llengua; que dominava amb solidesa però que ell no volia fer servir per tal de “tocar los huevos” als separatistes¾, la “mayor” encara no tenia quinze anys, però ja era una personeta ben entenimentada. La “Mayor” és la Cèlia, que va fer-se càrrec de la situació perquè jo vaig ensorrar-me. El món “se undió” al voltant meu, “comprende”? i tot ho veia negre, negre com el “forro de mis cojones”, i vostè em perdonarà la paraulota, però jo parlo com un vell soldat que soc. Sort en vam tenir de la Cèlia que em sostingué amb el seu enteniment de criatutera. Si hagués tingut un noi, un noi gran, hagués pogut parlar amb ell, i emprenyar-m’hi i escridassar-lo. Però a les meves filles, que em miraven amb ulls de “gatitas”, demanant-me una “entereza” que jo no posseïa en aquell moment, ni vaig poder recuperar durant un llarg temps. Després van anar fent-se grans. Les dues “mayores” s’ocupaven de la menuda, perquè jo no en sabia res de criatures… ni de dones tampoc n’he sabut mai gaire, ni volia saber-ne; ja en tenia prou amb totes aquelles cridaneres del “seguro”. Només que una d’elles hagués sigut un noi! Però el “Señor” em castigava per algun mal…

El món vivencial de Torcuato era d’un primitivisme exasperant, la seva religió no tan sols era preconciliar, sinó gairebé precristiana. Ni la caritat, ni el perdó, ni l’amor al proïsme estaven en la base de la seva fe. Per ell Déu era encara l’inaccessible demiürg dels habitants dels boscos: inaprensible, incomprensible, inconcebible. El Déu de Torcuato no era el pare bondadós dels cristians, era el pare terrible de les nacions guerreres, el poderós amo principal els designis del qual són incontestables i l’home ha de plegar-s’hi fatalment.

Sota aquests supòsits Torcuato havia fundat la seva decisió d’entrar en guerra contra la humanitat impia. Aquest era el credo que va fer-lo allistar-se amb els sollevats de Franco i esdevenir enemic erreconciliable dels que encara anomenava rojos, anarquistes i separatistes: pecadors irredents, descreguts que no l’inspiraven cap mena de compassió; enemics d’ell i del seu Déu inflexible.

I Torcuato havia aplicat aquell ideari tant als camps de combat, com després a l’ambulatori de la Seguretat Social, on la seva terrible presència era contemplada amb una barreja d’odi i burla. La mateixa duresa de tracte l’havia dut a la taciturnitat, i al desengany a la decepció envers el gènere humà. En realitat, però, qui primer va desenganyar-lo fou ell mateix, encara que no goses confessar-s’ho.

Fins que va arribar el desenllaç final, la mort de l’esposa. I Quan més desenganyat i desesperat es trobava, les filles l’havien entendrit amb l’amor per la xiqueta, i materialment li havien tornat la vida. Però ja era massa tard i Torcuato no havia pogut reconciliar-se amb la resta de la humanitat, només va poder fer-ho amb les seves filles a través de la tendresa.

¾La Cèlia i “su hermana” van fer-se càrrec de tot, perquè a casa jo no hi volia cap xafardera. Elles dues netejaven la petita, la “Magdelenita”, la vestien, li donaven el biberó i l’adormien. Eren com dues “madrinitas”, com dues nenes grans que jugaven a nines, però amb la seva germaneta. I jo no tenia esma per res més, només feia que plorar amagat d’elles, tancat dins el meu quarto. Si llavors hagués tingut un fill, un noi! Però Déu no ho havia vulgut per ves a saber quin pecat meu. Oh “padre”! Com desitjava un fill en aquells dies, un altre home a casa que em fes companyia. Perquè les hores amb elles tres es feien llargues i jo no sabia que dir-los-hi; i pel que semblava elles tampoc en tenien cap necessitat i ho feien tot sense rebre cap ordre de part meva: La mitjana la “Dolores” anava a comprar i mai es deixava res, ni el “tabaco” que a mi m’agradava es deixava. Pobre “Dolores”, és la “mas feita” de las tres. Té cara de noi… amb el seu nas. Ja es deu haver fixat que la “Dolores” té un nas massa gros per ser una noia. “Bueno”, doncs potser per això jo me l’aprecio més que a les altres dues… quina bestiesa! Però és així. La “Dolores” feia la compra, sempre ha tingut cap pels números ella; això també la fa més semblant a un xicot, oi? Les altres dues, la “Magdalenita” i la Cèlia tenen altres aptituds, són treballadores i sensibles, com “su madre”, però la “Dolores” s’assembla una mica a mi, és adusta i li agraden les coses “a lo claro: los buenos con Dios, y los otros con quien los quiera”!

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: