Bienve Moya

Llegendes d'arreu

LA LLEGENDA DE LLÍVIA

LAMPÈGIA I MENUSSA

Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort  dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca. Feia molts pocs anys que els musulmans havien vençut els anteriors ocupants de la península ibèrica, anomenats visigots. Llavors el Califa de Còrdova distribuí la terra entre els seus capitans. A Menussa, valent entre els valents, li correspongué la Cerdanya, l’alta i bonica plana en mig dels Pirineus, de neus fredes i estanys d’aigua blava.

Però més endins d’Europa encara governava Odó, Duc d’Aquitània, un dels visigots que encara no havien pogut vèncer. Odó era pacífic i vell, i ja fos perquè temia els atrevits musulmans, o perquè no era home de guerres, va voler fer la pau amb Menussa, el qual ja s’havia establert a la vella Lyvia, Així que Odó, amb l’esperança de fer una pau duradora convidà a Menussa a conèixer el seu palau de Carcassona, a la vora del riu Auda.

Conten els joglars que a la ciutat de Carcassona, la Princesa Lampègia, filla del Duc, quan un matí pujà a la torre més alta del castell, va veure avançar per la riba del riu Auda, arribava un gran seguici: el sol brillava sobre els escuts dels guerrers; les banderes, blaves i blanques, negres i roges, tremolaven al vent, i enmig dels timbals i les trompetes cavalcava Menussa amb el seu cavall de foc. Lampègia va córrer baixant les escales de la torre i preguntà al seu pare qui era aquell home que muntava el cavall del color de les cireres, i el pare li respongué que era Menussa, governador de Llívia entre els prats de la Cerdanya. I des d’aquell mateix dia la Princesa Lampègia quedà enamorada de Menussa. Però de moment l’amor de la princesa va haver de quedar en secret dins el seu cor, perquè la guerra entre el Califa de Còrdova i el seu pare era més important.

Menussa va ser rebut amb tota mena de festes al castell del Duc Odó, entre músiques o dinars. Menussa era ambiciós però també era un home cansat de la guerra, així que va escoltar amb satisfacció l’oferta de pau que li feia el Duc. Un cop escoltada la proposta d’Odó, Menussa va anar a descansar a les sales reservades per a ell en una part del palau. L’habitació de Menussa era adornada amb rics tapissos que representaven batalles de quan els visigots  encara eren prou poderosos per conquistar quasi tota Europa. Però aquells tapissos historiats que volien explicar el poder que havien tingut els antics visigots no van impressionar a Menussa.

Vet aquí, però, que la cambra de Menussa donava a l’hort del palau, i des d’una finestra va poder veure el més bell paisatge que hagués presenciat. I no eren pas el riu i les verdes muntanyes allò que va agradar a Menussa sinó una bonica jove que collia  pomes de l’hort ficant-les dins un cistell de palma. Menussa s’encantà amb la visió de la joveneta, de la gràcia de les seves mans i de la rossa cabellera que treia reflexos del sol del migdia. Ella, sense saber que se la miraven, seguí collint pomes  entre rialles i cançons, alegries que als ulls de Menussa afegien encara més motius de embadaliment,

Les converses entre Odó i el convidat musulmà continuaven, i tants dies com van durar, tants dies Menussa, en caure la tarda, s’abocava a la finestra per contemplar la noia de les pomes. Al final els dos governants van posar-se d’acord i van pactar una pau entre ells, i un acord per ajudar-se contra qualsevol altre que volgués agredir-los. Però vet aquí que no es posaven d’acord en la manera de segellar el compromís: el Duc oferia a Menussa casar-lo amb la seva filla, la Princesa d’Aquitània. Però Menussa que s’havia enamorat de la jove de l’hort del castell, buscava la manera de demanar al Duc que li concedís la ma d’aquella noia del jardí. Al final, però, Menussa, encara que un pel disgustat, va cedir perquè els seus visirs van aconsellar-li que acceptés la filla del Duc, un cop acceptada la Princesa demanarien a Odó que deixés anar la noia del jardí com acompanyant de la Princesa; segur que el Duc no els negaria aquell favor. I així va ser pactat, i encara que Menussa preferia la desconeguda noia de les pomes, sabia que si volia salvar l’acord de pau havia d’acceptar per esposa la Princesa Lampègia, filla d’Odó, una dona que imaginava pretensiosa i presumida. I quina no va ser la sorpresa i alegria de Menussa en descobrir, el dia del casament, que la Princesa Lampègia no era altra que la noia de les pomes de la qual ell se n’havia enamorat secretament.

—Bella collidora de pomes; Princesa d’Aquitània —va dir-li a l’orella quan li hi van presentar— M’heu robat el cor mentre collíeu les daurades fruites del vostre jardí.

I llavors fou Lampègia qui confessà a Menussa que havia estat ella qui primer s’havia enamorat només veure’l dalt del seu cavall vermell, amb els cabells al vent i el sol brillant-li a la cara.

Però la bona sort no dura sempre i l’amor de Lampègia i el seu amat, i també la pau entre Menussa i el Duc d’Aquitania, van ser un gran somni, però breu. A la resplendent Còrdova, capital d’Al-Andalús. l’Emir Al-Hisam, desconfiant de la tribu de Menussa, a qui no tenia gens de confiança, quan va saber els pactes establerts entre el governador de Llívia i el Duc Odó, va decidir enviar als Pirineus, camí de la Cerdanya, un grans exercit per desfer aquella aliança que podia perjudicar el poder dels musulmans de Còrdova. Així que Al-Hisam, al capdavant de cinc mil homes d’a peu i tres mil a cavall, va pujar les muntanyes per la vora del riu Segre fins arribar a la seu de l’Urgell, i des de la seu de l’Urgell Al-Hisam va atacar Llívia de la Cerdanya, encerclant la fortalesa existent del turó. Les tropes de l’Emir eren incomptables, en canvi els guerrers de Menussa eren escassos, no passaven de mil entre homes d’a peu i a cavall, a més dels pastors i bosquerols cerretans addictes. L’hora fatal va arribar per a Menussa i per la seva Princesa, el somni d’amor entre el musulmà i la cristiana no havia durat gaire.

Ja de nit, adonant-se que tota resistència era inútil i que els soldats de l’Emir, havent assaltat les muralles del castell, començaven a incendiar les cases de la vila, Menussa decidí escapar-se amb Lampègia; fugirien pels camins de la muntanya fins trobar el riu Auda, i el seguirien fins Carcassona, on resistia Odó, el darrer Duc d’Aquitània.

Enmig dels soldats que cremaven a robaven, enmig de mobles desballestats i cases enrunades, en mig dels xiscles dels malferits, els dos amants aconseguiren arribar a les cavallerisses on els esperava Lleó el cavall vermell. Van muntar-los els dos i l’animal partí veloç amb ales a les potes. Però no va poder passar per entre els soldats sense que un dels guerrers que vigilava els reconegué i donà l’alarma.

—Menussa fuig! Menussa fuig! Ell i la Princesa; a l’arma a l’arma!

A quatre llegües de Llívia, vora una font d’aigües transparents, van voler reposar. Menussa no se’n fiava, però no advertint cap senyal dels perseguidors, descavalcà ell i la Princesa per refrescar-se. I allà mateix els assaltaren quatre soldats de l’Emir que els sorprengueren a traidoria.

En veure’s rodejat i sense cap sortida, valent com un ós, Menussa es llançà a la desperada contra els enemics. Lluità amb braó i agilitat, i ferí dos dels perseguidors. Però al final va ser vençut i va caure com un valent. Lampègia, horroritzada, hagué de veure com moria el seu amor en mig d’una gran taca de sang que enrogí la terra. Acabada la lluita, un dels soldats, meravellat per la valentia de Menussa i la bellesa de Lampègia, prengué Menussa pels cabells i d’un cop d’espasa li separà el cap del cos, i lligant-lo a la cua del cavall vermell, li donà una plantofada a les anques perquè el cavall es posés a córrer pels camins dels Pirineus. I diuen que les nits que la Cerdanya es queda sense lluna, vora la font on van matar Menussa pot sentir-se plorar la Princesa Lampègia pel seu amat musulmà, i es pot oir cavalcar el cavall de Menussa pel damunt els cingles, amb el cap del seu amo encara lligat a la cua

Advertisements

Single Post Navigation

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: